Rosó: un nom amb història

No hi hauria la Rosó si no fos per l’Arseni Girbal, el baríton del grup d’havaneres Terra Endins, mort d’un atac de cor l’endemà de la tradicional cantada a les escales de la catedral de Girona de les Fires de Sant Narcís, l’octubre del 2016. “Era la cançó del meu pare”, explica Anna Girbal. Quan la seva filla Rosó, de 3 anys i mig, tenia 6 mesos i plorava, es calmava immediatament en escoltar la veu de l’avi Arseni cantant Rosó. La cançó és la connexió emocional i atemporal que uneix la neta amb l’avi que no l’ha coneguda. “El meu pare és la raó de tot”, explica aquesta mestra gironina. I aquest vincle i lligam generacional és el motor que la va impulsar, a l’agost, a donar forma a la primera trobada nacional de Rosós, que es farà aquest diumenge, 22 de gener, a partir de les onze del matí a l’Auditori Irla de Girona. La idea és que la trobada tingui continuïtat anual.

L’efemèride –el centenari de la presentació de la cançó Rosó, el 21 de desembre del 1922 al Teatre Tívoli de Barcelona– va ser una altra de les raons de pes per a la celebració. Dyango ha cantat Rosó, també Moncho i Marina Rossell, i hi ha una versió del 2015 d’Arnau Tordera, d’Obeses, que la defineix com “la cançó catalana de més èxit de tots els temps” i ho atribueix al fet de ser una cançó amb “una potència lírica i una melodia de gran atracció”. Rosó era un dels 11 temes d’un sainet líric en dos actes titulat Pel teu amor, amb música de Josep Ribas i llibret de Miquel Poal i Aregall. Emili Vendrell va ser el primer a cantar-la. Pel teu amor és un exemple de teatre líric nacional, el que ara seria teatre musical, i amb el qual Catalunya volia desmarcar-se de la sarsuela. En la jornada de diumenge, l’actor, director i historiador teatral Antoni Font-Mir explicarà la història i el context en què neix Rosó.

Per localitzar més Rosós, Anna Girbal va fer cerca a través de les xarxes socials i una crida per la ràdio. L’Idescat té indexades 103 Rosós: 91 amb accent a la o i 12 escrites amb una r final. En ser el diminutiu de Roser, Girbal explica que en són moltes més perquè durant la dictadura no es deixava inscriure Rosó en els documents oficials. La locutora Rosor Foret Robau va respondre a la crida. L’àvia materna es deia Roser i volia que la neta compartís nom de pila, mentre que als pares els agradava la cançó. Foret l’escriu amb r, que és una raresa, tot i que al seu DNI hi apareix “Roser”. Arran de la iniciativa, s’ha “reconciliat” amb el seu nom: “Quan era petita el tenia entravessat, a l’escola els mestres a l’inici de curs em cantaven la cançó i em feia sentir el centre d’atracció, que no m’agradava”, assenyala. La descoberta de la història de Rosó fa que ara sigui “bonic, reivindicatiu i diferent”. Anna Girbal hi afegeix que és un nom que empodera les nenes: “Té força, història, és únic i és català; ho té tot.” Per Girbal, “llum de la meva vida”, la frase de Rosó, té una dimensió especial, igual que la reunió de diumenge, que és també un homenatge al pare.