“Cada nen treballa al ritme que li cal”

Al Mario li va costar molt tota la primària. Va fer classes de reforç i vam estar molt ben atesos per l’escola i les psicopedagogues amb qui vam treballar, però no va ser suficient. Teníem el diagnòstic de bloqueig emocional, però molts cops es confon la conseqüència amb la causa. El bloqueig era el resultat del seu patiment, de veure que no se’n sortia en les tasques que li demanaven. Quan va fer els deu anys, per fi vam tenir el diagnòstic de dislèxia i és llavors quan ens vam poder centrar en el problema de base. Com que tenia problemes amb el procés de descodificació lectora, va arribar a sisè de primària llegint com un nen de primer. Això provoca molt patiment i una autoestima per terra.

Vaig tenir la sort que a la Universitat de Barcelona (UB) em van ajudar molt i van liderar aquell projecte. Jo hi vaig arribar amb un problema, i aquest va ser el motor, el detonant. A la UB vaig trobar el lloc on accedir a tots els documents científics però de manera filtrada, amb una guia. I vam tirar endavant un mètode d’entrenament lector perquè gràcies a la ciència sabíem millor que mai com llegia el cervell, coneixíem i diagnosticàvem les dificultats d’aprenentatge també millor que mai i a més teníem les noves tecnologies que ens permetien oferir un format agradable i, el més important, totalment personalitzat. Els llibres són els mateixos per a tots, Glifing és el llibre de Harry Potter, i és diferent en funció de qui l’obri, perquè cadascú rebrà les sessions i també el contingut que necessita: si tens un nen de sisè que llegeix com un de primer, no li pots posar la Caputxeta Vermella.

El Mario, com tants altres nens amb problemes a l’escola, estava enrabiat amb tot el que era acadèmic, així que la manera de captar el seu interès era oferint-l’hi en format digital. La idea era que li demanaríem un esforç important perquè li faríem llegir coses que no llegia bé i li aniríem demanant una mica més cada vegada, però com a mínim li donaríem en un format que no li generés rebuig sinó tot el contrari.

A la meitat del seu entrenament, el meu fill va fer un salt impressionant. Ni m’ho creia. Ho vam provar amb nens amb dificultats de diverses escoles de Barcelona i vam confirmar que funcionava. I de seguida vam decidir fer material no només per als que es quedaven encallats sinó per a tots, també per als que tiraven milles. Així també treballem la inclusivitat, perquè ja no tens nens amb problemes que surten de l’aula per fer reforç sinó tots treballant la lectura, cadascú amb el ritme que necessita. Això és justícia.

Crec que cada cop en som més conscients, una altra cosa és que hi vulguem posar remei o no. Les escoles haurien de tenir lliure accés a un sistema com aquest, que és molt barat, però costa que l’administració faci un cop de cap.

Sí, en època de pandèmia, per atendre 10.000 nens. Aquest any també l’administració pública argentina ha posat en marxa el sistema per a 12.000 nens amb dificultats de lectura. Sap greu que administracions externes confiïn en nosaltres i al país propi no ens estigui passant. A casa nostra està triomfant un sistema d’aprenentatge de matemàtiques també amb jocs d’ordinador. Crec que el que passa és que tothom creu que està capacitat per ensenyar a llegir. Però si fos tan fàcil no tindríem que entre un 30% i un 50% dels nens llegeixen per sota o molt per sota del que haurien de llegir. I és la base de molts problemes. Hi ha vegades que nens que no saben llegir passen inadvertits i els professors no ho detecten, com en el cas dels infants molt intel·ligents, perquè tenen recursos i ho van trampejant, però els problemes hi són i tenen conseqüències importants.

Un ganivet pot matar i no per això deixes d’ensenyar al teu fill com es fa servir. Eines com la nostra i altres programes educatius són la millor manera d’aprendre a fer servir les noves tecnologies. No creen addicció sinó que simplement fan el camí de l’aprenentatge el més plaent possible i sobretot de manera totalment personalitzada, donant a cadascú exactament allò que necessita.