“La sequera fa anar el món a pitjor”

Es diu petricor, l’olor de la pluja. És una olor que, en realitat, és quan la pluja cau i es barreja amb el sòl, i té una olor diferent en funció del lloc on ets.

Jo no imito la realitat, jo crec que la ficció sempre ha de superar la realitat. Imagino una situació on deixa de ploure, però no perquè estigui passant, sinó perquè me la imagino, amb un element de ciència-ficció, que és una arma biològica que són uns bacteris que generen una secreció que tanca l’evaporació i, per tant, tanquen el cicle de l’aigua.

Per això mateix, molta gent em preguntava si això podia passar, i jo sempre els deia que no, que era ficció, que m’ho havia inventat jo. Els escriptors de ficció mentim.

Perquè és un problema molt nostre i molt rellevant. Nosaltres estem fets en un 60% d’aigua, i podem estar setmanes sense menjar, però amb dos dies sense aigua de boca les passaries magres. Aleshores, una situació on deixa d’haver-hi aigua en un territori és terrible. Jo ho escenifico quan els dos protagonistes pugen a la torre de Collserola i veuen en el paisatge tot d’erms, tot Collserola cremat perquè hi ha episodis de combustió espontània, moltíssims incendis, ha deixat de ploure, hi ha restriccions d’aigua a les ciutats, l’agricultura i la ramaderia canvien...

La sequera canvia el món, et canvia la vida per anar a pitjor, a devastació. En aquest sentit és catastròfic. El que passa és que com que és una sequera que porta poc temps, encara no hi ha hagut la catàstrofe total.

Ja està passant, als alts del Golan, a Israel. La meva novel·la és una novel·la negra hibridada en un relat de ficció, amb fusió de gèneres.

La novel·la està ambientada en el futur, un futur que ja ens ha atrapat. Vaig situar l’acció el 2017 en una Catalunya que no és independent però que seria com una federació en una Espanya on s’ha declarat la tercera república perquè els Borbons han abdicat.

Sí, sí. Jo m’imagino això perquè és una reivindicació de segles que estem fent els catalans i per tant és un escenari que pot passar.

Sí. El problema és que fer aigua dessalinitzada té un cost energètic molt bèstia. La novel·la va estar a punt de dir-se “Dunes blanques”, que són els monticles de salmorra que la dessalinitzadora no torna al mar i que formen dunes al litoral.

Si ara fos a classe amb els alumnes els diria que sempre n’hi ha hagut, de sequeres, però aquest és un argument que utilitzen els negacionistes del canvi climàtic, i en aquesta part tenen raó. Però n’hi ha hagut en desenes de milers d’anys i ara s’estan produint en un segle. El ritme és cent vegades més ràpid, i hi ha dades evidents, evidències que qui les negui ho fa per interessos ideològics o econòmics, o el que sigui.

La crisi climàtica que patim...

És que una de les conseqüències de les crisis climàtiques són aquests fenòmens extrems: huracans, grans inundacions, grans onades de calor, grans onades de fred. I aquests fenòmens extrems estan provocats perquè hi ha una alteració del clima per l’acció humana deguda als gasos amb efecte d’hivernacle.

Tenim uns fenòmens extrems que han vingut per quedar-se. El que és incontrovertible és que la quantitat d’aigua que hi ha la món no canvia. No s’escapa l’aigua del nostre planeta, el que passa és que està distribuïda d’una manera molt diferent, i el clima ara desbocat fa que les pluges siguin molt diferents, i això ho altera tot.

Crec que ho tenim molt difícil. A la Mediterrània, encara que no hi hagués l’espècie humana, seria un lloc amb sequera, sobretot a l’estiu i a l’hivern. En l’aspecte evolutiu, les plantes ho tenen resolt, això.

Els humans no.

Patirem molt.