Quatre anys i quatre mesos és la mitjana de temps de les persones que viuen al carrer a Barcelona
Arrels Fundació presenta l’informe ‘Viure al carrer a Barcelona’, que destacada que gairebé el 70% de les persones sense llar perden l’esperança d’accedir a un habitatge
Alerta de la temporalitat i inestabilitat dels recursos que dificulten sortir de la situació
Quatre anys i quatre mesos. Aquest és el temps de mitjana que les persones sense llar porten vivint als carrers de Barcelona, segons denuncia Arrels Fundació en la quarta edició de l’informe Viure als carrer a Barcelona, que s’ha presentat aquest dijous. Una xifra “elevada” que “encara” no ha recuperat la mitjana de temps prèvia a la pandèmia, que l’entitat situava en tres anys i cinc mesos.
Les dades de l’informe s’han extret a partir de les 354 enquestes que centenars de voluntaris van fer durant la nit del 15 de juny del 2022, quan van sortir al carrer per localitzar persones sense llar. En van trobar 1.231.
De les dades recollides durant aquella jornada, Arrels apunta que gairebé el 70% de les persones que viuen al carrer a la capital catalana han perdut l’esperança de poder viure a curt termini en un allotjament. Gairebé el 70% dels enquestats feia sis mesos que estaven sense llar.
En aquest sentit, Arrels alerta que si no es dona una resposta ràpida a la situació de sensellarisme i adaptada a les necessitats de cada persona, la seva situació es deteriora ràpidament, complicant-ne la millora i la possibilitat de deixar de viure al carrer.
De mitjana, les persones que vam entrevistar fa 4 anys i 4 mesos que viuen al carrer.
— Arrels Fundació (@ArrelsFundacio) March 2, 2023
👉 Gairebé el 70%, fa més de 6 mesos que es troben en aquesta situació.
👉 Més del 70% només ha viscut al carrer a la ciutat de Barcelona. pic.twitter.com/F5qbyCvrnE
Per primer cop, la Fundació va preguntar a les persones sense llar quin havia estat el seu últim allotjament i per què l’havien perdut. En el 21% dels casos, la seva darrera llar va ser un habitatge de lloguer i en un 5%, un habitatge de propietat. Per tant, segons es remarca en l’informe, són “persones que tenien un lloc relativament segur i han passat a viure al ras”. Es destaca que dues de cada deu persones entrevistades (un 19%), el seu últim allotjament vaser un servei institucionalitzat. En la majoria dels casos (un 12%) es tracta d’albergs, però també hi ha persones que han sortit de la presó, d’habitatges que gestionen serveis socials o entitats socials, residències i centres sociosanitaris, i centres de protecció a la infància i la joventut.
En aquest sentit, Arrels alerta de la temporalitat dels recursos o de les alternatives que troben les persones que viuen al carrer. “Que hi hagi persones que han viscut diverses vegades al carrer no només mostra les mancances del sistema de protecció social i dels recursos temporals, també explica que la gent intenta, malgrat tot, sortir de la situació de carrer”, afirma Marta Maynou, cap de l’equip d’Acollida d’Arrels.
En aquest mateix sentit es pronuncia el director d’Arrels Fundació, Ferran Busquets: “Són moltes les persones que no tenen expectatives, que no esperen res. Hi ha poques esperances de poder anar a un recurs per a persones sense llar i un dels motius és que molta gent es queda fora perquè no pot complir els mínims que se’ls demana”. “Es tracta d’un doble càstig, perquè no tenen casa i és molt complicat que accedeixin a un centre”, denuncia.
La pèrdua de feina, els problemes amb la família o una separació de parella, els problemes relacionats amb l’habitatge i el fet de migrar d’un lloc a un altre són els principals motius de pèrdua d’allotjament.
