La piconadora de la seguretat

Hi va haver un temps en què el debat entre la privacitat i la seguretat era un fet que motivava arguments agitats. Fa trenta anys, hi havia qui s’escandalitzava quan una càmera d’un caixer d’una entitat bancària enfocava el carrer, tant com el caixer mateix. Més tard, aquesta dicotomia es va traslladar al món d’internet, on encara avui alguns segueixen la falsa controvèrsia. En realitat, però, és una discussió absurda i esgotada: fa temps que la seguretat, o la seva presumpció, s’ha imposat sense dissensions.

Colòmbia és un país on tot és com a casa nostra, però doblat o triplicat en els seus efectes. Aquí mai no hi ha hagut debat; en una societat tan obsessionada com necessitada de fermesa, ja no sorprèn que la caixera d’un supermercat demani el número de document d’identitat a l’hora d’anar a pagar. És només una de les moltes vegades que qualsevol ciutadà se sent interpel·lat des que surt de casa. Hi ha càmeres per tot arreu: a les seus oficials, als edificis particulars, les botigues, al transport públic... No hi ha robatori o altre delicte, dels milers que es produeixen al dia al país, que no aparegui la imatge una vegada i una altra a l’informatiu del migdia, convertit en una mena de magazín de successos luctuosos, amb la càrrega dramàtica tant del gust de la regió. Sovint, la gravació no serveix per a gaire més que per omplir minuts televisius, en una mena de plany col·lectiu del “que malament que està el país”, idealitzant un passat que no era pas gaire millor. No obstant, la societat en el seu conjunt ha acceptat viure amb vigilància permanent, per més inútil que sigui a l’hora d’enxampar culpables i, sobretot, d’evitar els actes delictius que atempten greument contra la integritat personal de tants ciutadans, assaltats amb una violència que només s’explica pel grau de marginalitat, frustració i fins odi de qui no se sent part de la societat.

Una vegada s’ha assumit la renúncia a la intimitat com una circumstància inevitable, s’obre la porta al control absolut de les dades de qualsevol. No hi ha colombià que no es resigni al fet d’haver de donar informació personal a l’operador telefònic que respon quan un ciutadà, desesperat, truca per denunciar que s’ha quedat sense agua o llum a casa, fet habitual en molts barris de la capital. La trucada no dona opció, i si no es facilita, per exemple, el número de mòbil, la trucada misteriosament es talla. Aquest fet garanteix que els propers mesos serà inevitable rebre missatges de text, que aniran omplint la bústia del telèfon, amb innecessària propaganda sobre el servei que mai s’ha demanat. Ningú es queixa; tothom allera. Les càmeres de reconeixement facial, que qualsevol discoteca amb un mínim de renom fa servir, són la darrera urpada a la privacitat.

Segurament, no és res que no passi en qualsevol societat europea. Tanmateix, és cert que el grau en què passa, i les conseqüències, són més feridores del que pugui pensar qui no conegui el país. En aquest planeta globalitzat, en què cada dia ens assemblem més tots plegats, la piconadora de la seguretat és l’argument suficient per acotar caps i empassar-se el que vingui. Donem el vistiplau a l’ús de dades personals que nosaltres mateixos facilitem, sovint sense que ni ens les demanin, en nom de la interconnexió i la visibilitat tecnològica. Regalem imatges nostrades a les xarxes socials, permetem que multinacionals que s’enriqueixen amb el mercadeig d’aquesta informació coneguin on som, què fem i amb qui estem, en tot moment.

La privacitat i la seguretat són dos drets protegits per la constitució, també a Colòmbia, però la victòria de l’una sobre l’altra és certa i definitiva; ens vigilen. Ara només falta que la promesa seguretat, en indrets on tant es troba a faltar, sigui un fet. I que qui té el poder per fer-ho, treballi per a la inclusió social de qui sense res a perdre actua amb una tírria que delata el grau d’alienació social que pateix. És clar que, en això, sí que hi ha debat.