La història de la Diana és la història de moltes dones que han fugit de la violència institucional i personal dels seus llocs d’origen per intentar trobar una vida millor en altres països, on s’han trobat d’entrada un mur de papers infranquejable i la més absoluta indiferència.
Què la va fer decidir a deixar el seu país i travessar l’Atlàntic?
Abans de venir cap aquí em van passar moltes coses. Quan estava cursant el segon cicle escolar, vaig patir un episodi traumàtic amb una persona del meu entorn que va acabar en una relació tòxica i de maltractament físic. Aquest fet, a l’inici, em va allunyar de la meva família. Durant el temps que vaig estar apartada dels qui més m’estimaven, vaig quedar embarassada. D’aquella relació tinc dues criatures, un noi i una noia, que ja tenen 18 i 16 anys, respectivament. En el moment que la meva filla va fer dos anys, la meva mare em va dir que vingués a viure aquí per allunyar-me d’aquella persona.
I com va ser l’arribada?
El primer cop que vaig venir, immediatament després d’aterrar, em van tornar a Hondures. La persona amb qui havia tingut una relació tòxica es va assabentar del meu periple i quan vaig arribar allà va fer l’impossible per no deixar-me marxar, però finalment vaig aconseguir escapar.
Per tossuda no la guanyava.
Vaig venir aquí el 2009 per primer cop amb una amiga, i a cap de les dues ens van deixar entrar al país i vam haver de tornar cap a casa. El mateix any ho vaig intentar una altra vegada i ho vaig aconseguir. Aquest segon cop també vaig venir acompanyada d’una altra amiga, però ja anàvem més preparades, amb més documentació i més diners.
I una vegada aquí, quines van ser les primeres impressions?
Al principi vaig viure a Vidreres, però ja fa deu anys que estic instal·lada a Palamós. Tinc un bon record de Vidreres, allà em van fer els papers per primer cop. En establir-me a Catalunya vaig agafar una depressió perquè volia tornar, no m’agradava la vida d’aquí perquè només treballava. A més a més, vaig tenir salmonel·losi i vaig estar ingressada uns tres mesos; quasi em moro... Em va anar molt malament.
No sembla pas la millor manera de començar. Estava sola?
No. La meva mare havia vingut a viure aquí el 2004, quan el meu pare va morir. Tan bon punt vaig arribar em vaig establir al lloc on ella estava treballant, però només van ser tres dies. Després ja vaig començar a treballar com a interna i a partir d’aquí vaig entrar en una depressió, vaig tenir salmonel·losi... No tinc gaire bon record dels meus inicis aquí. La depressió també va fer que guanyés molts quilos en poc temps, em vaig engreixar molt, tenia molta ansietat. A mi a hores d’ara encara em costa mirar-me al mirall. Tot el que m’ha passat ha fet que no em trobi bé amb mi mateixa.
Va rebre algun tipus de tractament?
Actualment vaig al psicòleg, ja que tot el que m’ha passat m’ha afectat molt. Ara puc parlar de tot el que he viscut i no em fa tant de mal com me’n feia temps enrere. És molt dur. Al principi em costava molt parlar-ne amb la gent, ara ja no. Hi ha moltes noies del meu país que venen aquí per situacions semblants, o perquè les han violat o perquè les han atracat... Al meu país hi ha molta delinqüència.
Ha pogut refer la seva vida sentimental?
Vivint aquí em vaig enamorar del pare del meu tercer fill. Vaig quedar embarassada molt aviat, però va ser molt diferent. Era com si fos el meu primer embaràs. Els meus altres fills són a Hondures; sempre els he volgut portar cap aquí, però mai n’he tingut l’oportunitat. Vaig perdre els papers molt aviat, em vaig quedar sense feina, he estat molt desprotegida. El pare del meu fill petit em mantenia... Ha sigut un procés molt dur.
Parli’ns de les dificultats administratives que l’obliguen a patir.
Tres anys després d’arribar vaig aconseguir regularitzar la meva situació administrativa. En l’època en què vaig quedar embarassada em tocava anar al Govern Civil a presentar el contracte de feina i tota la documentació necessària, ja que per renovar la segona targeta et demanen aquests documents. Estava esperant rebre la carta que t’envien per dur a terme aquestes gestions, però la carta mai va arribar a casa meva. Així doncs, vaig decidir anar al Govern Civil. En arribar em van dir que tota la meva documentació, el meu expedient, estava arxivat. I aquesta va ser la resposta. Em va doldre tant... La persona que em va atendre em va dir: “La teva documentació està arxivada i ja no hi ha res a fer; encara que paguis advocats no la recuperaràs.” Em va quedar aquella frase i no vaig continuar insistint. Vaig contractar una advocada gironina, ella no va aconseguir recuperar els papers, però em va cobrar pel servei. Durant tot aquest temps ho he intentat moltes vegades, moltes, però no ho he aconseguit fins ara. El meu fill ja té vuit anys. Després de tot aquest temps, i tot el patiment, per fi he recuperat el que havia perdut! Tot això és gràcies a la Sandra, advocada de Càritas a Palamós. La Lourdes ja em va comentar que la Sandra era una professional molt bona. Jo ja havia perdut l’esperança, però ho vaig tornar a intentar.
El suport de Càritas ha estat essencial?
Quan vaig conèixer la Sandra, jo estava anant al psicòleg. Ella va veure que jo patia molta ansietat. A conseqüència de tota aquesta angoixa, durant la primera visita amb ella em vaig marejar molt, quasi em desmaio. La Sandra em va fer seure en una cadira i em va donar un got d’aigua. Vam començar a xerrar i ella va interessar-se per la meva història, què havia fet i què havia passat perquè hagués perdut la documentació. La Sandra em va dir de seguida com podia ajudar-me. Jo no m’esperava aquest resultat, la veritat. Vaig quedar molt sorpresa quan em vaig assabentar que havia recuperat els papers... Volia plorar de l’emoció! Quan la Sandra m’ho va dir em vaig llançar a sobre seu a fer-li una abraçada. És la millor notícia que he rebut en anys! I això va ser fa uns tres mesos. Ara he d’esperar a l’agost perquè em facin un contracte de feina per poder renovar la segona targeta. A poc a poc... M’he adonat que aquí sense documentació no vals res. Quan busques feina el primer que et demanen són els papers i, és clar, quan dius que no en tens, ningú et dona una oportunitat. Ara per fi m’estic traient el carnet de conduir... Se m’han obert moltes portes!
Una mica de llum després de tanta foscor?
Càritas ha tingut un paper molt important. Em trobava molt perduda, però tan perduda..., de veritat... I resulta que a Càritas m’ho han pogut solucionar! És el millor que m’ha passat. L’ajuda que he rebut de l’entitat per poder recuperar la meva documentació és més que suficient. Això, per mi, val moltíssim. A la Sandra en especial li tinc una estimació molt gran. La Sandra és una persona molt noble, amb un cor enorme. De veritat, no tinc paraules per agrair tot el que ha fet per mi. M’he sentit molt acompanyada i acollida. La Sandra ho ha donat tot perquè jo aconseguís regularitzar la meva situació administrativa. Per mi la Sandra val molt, tant de bo no marxi mai de Palamós! La psicòloga ja em deia que quan es resolgués favorablement tot aquest embolic veuria un canvi molt positiu a la meva vida, i dit i fet! Això em tenia molt atabalada, depressiva, em tenia estressada. I el fet de saber que tothom podia fer tantes coses i jo no... Em sabia greu no poder tenir aquest bagatge, no poder gaudir d’aquestes oportunitats. Pensava: “Hi haurà algun dia en què jo podré dir que estic fent alguna cosa, que m’estic traient un curs?” I ara ha arribat el moment.
Al final se sent alliberada?
Ara mateix estic molt bé aquí. Em trobo millor, tinc suport psicològic, tinc feina. El que més m’emociona ara mateix és poder-me treure el carnet de conduir, i després vull estudiar el curs d’auxiliar d’infermeria. M’agradaria, també, treballar de cambrera. Aquests són els meus somnis ara mateix. El que més desitjo és treure’m el curs d’auxiliar d’infermeria, és una cosa que sempre m’ha agradat, i espero fer-ho aviat. Ara mateix no puc moure’m de Palamós, no em puc permetre anar a Palafrugell cada dia, no tinc com anar-hi, per això també em vull treure el carnet. Visc amb la meva mare, el meu fill i el meu marit. Estic ben envoltada. Ara encara estic anant al psicòleg i estic seguint un tractament. Tant de bo pugui treure’m el següent curs de català aviat.
Què els diria a les persones que com vostè marxen del seu país per trobar una vida millor?
A les persones que venen del meu país els diria que s’hi acostin, que si no tenen com sobreviure que demanin menjar, que la gent i les entitats socials hi són per ajudar. A Càritas sempre t’atenen bé, sempre són allà per tu. Recordo que el primer cop que vaig entrar a Càritas em queien les llàgrimes de desesperació i em van abraçar. Em vaig sentir acollida i acompanyada. Sé que al meu país hi ha molta corrupció, molta delinqüència i inseguretat, i és per això que la gent marxa. Aquí les persones són solidàries, no hem de tenir por ni vergonya si ens trobem en una situació complicada. Jo vaig arribar amb només vint anys. Sento que estic en un territori on estem ben protegides, tenim sanitat, tenim de tot. Animo a tothom, sobretot els meus paisans, que aprofitin el temps i es formin, que coneguin aquest nou entorn i les persones que formen part d’ell. M’agradaria donar les gràcies a tothom que m’ha donat un cop de mà. Aquí ens han rebut amb els braços oberts, som tots iguals. Ningú és més que ningú. Tots tenim valor. Temps enrere no sabia veure aquest valor i ara ho sé: valc molt, totes valem molt! He sigut una dona molt maltractada i he après que ningú té dret a aixecar-te la mà. Aquí hi ha ajuda. Si et trobes en una situació similar, demana ajuda. A Hondures no hi ha aquest suport, aquí sí.
Almenys, pel que fa a l’autoestima, ha aconseguit una millora important.
M’he sentit molt ben tractada per tota la gent d’aquí, estic encantada amb les persones del meu entorn i estic encantada d’estar aquí. Et mostren tanta estima que et sents molt ben valorada. Personalment, vinc d’un país on la gent et mira malament, per sobre de l’espatlla, hi ha molt classisme. I aquí pots anar vestit de la manera que vulguis que ningú es ficarà amb tu. Aquí tot és diferent, hi ha més llibertat i em sento protegida.