“La de Betlem és una parròquia internacional”

Estimo aquesta terra des de molt abans de conèixer-la. Mira, quan jo tenia dotze anys el meu pare s’estava morint en un hospital del Brasil, era a l’UCI, i es va recordar d’una pregària a la Mare de Déu a la qual s’encomanava la seva família quan ell era petit. Va dir a la infermera que el cuidava que mirés de trobar-la, però aquella dona no sabia de què es tractava. Però la seva àvia, que era molt religiosa, sí, i la van trobar. La infermera la hi va llegir i el meu pare, ves a saber per què, es va acabar revifant i va viure set anys més. Aquella pregària era per a la Mare de Déu de Montserrat.

L’havia escrita el 1925 un sacerdot brasiler molt conegut, el Padre Cícero, una advocació que segurament va arribar allà gràcies als benedictins. Aquella pregària, un cop recuperat el meu pare, la vaig estar recitant cada dia abans d’anar a dormir durant anys i anys. Me la sé de memòria.

No, no en tenia ni idea. Però vam buscar les fotos del santuari i la muntanya. Quan vaig venir a Barcelona una de les primeres coses que vaig fer va ser anar a Montserrat i vaig quedar impactat, impressionat. Vaig veure clarament que Montserrat és la muntanya. No una muntanya, sinó la muntanya. Per això i per altres coses parlo català i estimo Catalunya.

Som la parròquia que té més activitat pastoral de tota la diòcesi. Som una parròquia internacional on coincideixen cinc cultures diferents en el mateix lloc. Hi ha les dues cultures autòctones, català i castellà, i després tenim el col·lectiu de filipins, que ja són de segona i tercera generació; després tenim els llatins, i finalment, els portuguesos i brasilers. Cada un d’aquests col·lectius té cultures diferents i requereix una pastoral singular perquè tenen elements d’espiritualitat propis. Per tant, és com si tinguéssim cinc parròquies en una, amb les seves catequistes diferents, les seves corals... Som set sacerdots per portar-ho.

Nosaltres seguim els consells del papa Francesc i el que pretenem és fer un procés d’integració. Però el procés d’integració és la darrera etapa i ha de començar per l’acollida. Aquesta ha de tenir en compte l’idioma d’origen, matern, per això hem de fer un ús intel·ligent del castellà introduint elements de la cultura catalana, i els nois que ja són nascuts aquí ja fan lectures en català i l’homilia la fem bilingüe. Però s’ha de parlar, també, de les diferències en la litúrgia, de la manera de pregar que tenen els diferents col·lectius que no són propis d’aquí, i que és molt diferent, molt més dinàmica, més viva... Nosaltres tenim nou formacions musicals.

Estic parlant de corals cada una de les quals té 25 cantants o més. N’hi ha una per a cada comunitat i la joia és l’escolania, que s’inspira en la de Montserrat però, evidentment, amb les nostres possibilitats i sempre tenint en compte que és un projecte social. Els nens primer van a la coral de la catequesi i només els que destaquen més reben una beca i van a l’escolania, que dirigeix José Roberto, que és brasiler. Quan vaig arribar a la parròquia i vaig veure tanta diversitat, vaig pensar que entre les diferents comunitats hi havia d’haver un fil conductor que ens lligués a tots i aquest fil va ser la música, que, a més, és molt adequada per integrar les persones.

L’escolania Mare de Déu de Betlem canta cada diumenge a la missa major, la de les 12 h, que és la catalana. Igual que a Montserrat! El diumenge a les 11 h, com que és una missa a la qual venen molts filipins, hi canta la coral de filipins. A les 13 h canta la coral dels nens i les nenes de la catequesi en la missa més familiar. El mateix diumenge a les 19 h hi ha la missa dedicada a la comunitat llatinoamericana, que té la seva pròpia coral, formada per llatins i dirigida per la catalana Tània Santos. I el dissabte a la nit és el moment dels portuguesos i brasilers, amb la seva coral portuguesa.

Sí. I haig de dir que el 70% dels coordinadors són dones. Nosaltres estem fent una cosa que al Brasil s’ha fet tota la vida i que a Catalunya i a Europa ara tot just comença, i és que tenim un equip de dones que són ministres de l’eucaristia. Dels 35 ministres extraordinaris de l’altar que tenim, perquè els ministres ordinaris som els sacerdots, 20 són dones. Elles donen la comunió juntament amb el sacerdot, porten l’eucaristia a les cases, ajuden a administrar els sagraments durant la celebració... El sant pare ho reconeix com un ministeri laical.

Han de fer una formació, que els fem els sacerdots, i tenen un permís del bisbe de Barcelona.

El 70% tenen menys de 45 anys. Això també té a veure amb una manera de fer església. A la vostra església, tradicionalment hi havia un superàvit de sacerdots i la pastoral no requeria la intervenció dels laics, per això aquí l’Església s’ha clericalitzat. Als nostres països, diguem que són de la segona evangelització; hi va haver conversions en massa i no hi havia prou ministres per atendre tothom. I què va passar? Que els laics van haver d’agafar molt de protagonisme i sempre han sigut molt potencials.

Des de sempre ja teníem senyores i senyors, és a dir, laics, que batejaven, feien matrimonis, responsos de difunts, que eren líders de les comunitats... Un exemple que puc dir de mi mateix: als 14 anys ja era el responsable directe d’un grup de 300 joves de la catedral de la meva ciutat. Catorze anys! Sí, vaig ser molt precoç en la militància dintre de l’Església, però fixa’t què vol dir això: si a mi amb 14 anys ja em deixaven anar a parlar amb el bisbe per a l’organització d’aquell grup de joves, de la coordinació de les conferències..., vol dir que estem parlant d’un altre model d’Església. Tradicionalment en els nostres països el laïcat ha sigut molt potent, i aquí és nou tot això. I, és clar, com que jo arribo aquí a Barcelona amb aquestes idees, quan em fan rector de la parròquia de Betlem intento organitzar la comunitat amb aquestes altres idees i munto una xarxa...: tu faràs això, tu faràs allò, tu faràs catequesi, tu vas a predicar, tu pots acompanyar matrimonis, tu gent gran... Hi ha tanta cosa, tants grups, tanta gent que vol col·laborar, que hi ha molta feina de coordinació per repartir.

Dintre de la part social és molt important Càritas, que és molt important perquè en aquest barri hi ha moltes necessitats. Tenim el grup que es diu Abrigall dels Avis, per atendre la gent gran del barri i organitzar-los activitats. Tenim un grup per atendre els infants més vulnerables; un altre que organitza els pelegrinatges i excursions; després hi ha les coordinacions de les corals i els concerts, i són importants també els grups de matrimonis. Mira, al grup de matrimonis de la comunitat portuguesa ja són més de quaranta parelles. Trenta matrimonis més són de la comunitat llatina... Un cop al mes fan una xerrada de temes diversos, que van des de temes de sexualitat fins a d’altres com l’educació dels fills i com transmetre’ls els valors cristians, l’encaix amb la societat d’avui... Aquestes reunions acaben sempre amb un sopar al qual s’afegeixen els fills i els sacerdots.

Al seu moment va ser el bisbe Toni Vadell qui va apostar per aquest projecte. Al cap d’un any de començar-lo, va quedar meravellat del que havíem aconseguit... “No he fet res extraordinari”, li vaig dir, “he fet el que s’espera d’un sacerdot: organitzar la pastoral, celebrar bé els sagraments, distribuir les funcions...” Però sobretot el que sí que he tingut és que he comptat sempre amb la intervenció dels laics, a qui s’ha d’escoltar i fer costat, a qui no s’ha de mirar des de dalt sinó estar amb ells, braç a braç. Per què tenim aquest model pastoral? Perquè nosaltres som la parròquia que està situada a la Rambla de Barcelona, el monument més visitat de tot Catalunya, el setè carrer més important del món, una efervescència de diversitat cultural, ètnica i idiomàtica excepcional. Per tant, hem de ser una parròquia internacional i oberta a la diversitat.

El papa va convidar els sacerdots de Barcelona que acompanyem joves i alguns rectors amb un treball pastoral destacat. Jo hi vaig anar perquè més o menys entro en les dues categories. La sol·licitud de la visita la va fer el cardenal Omella, i aquesta és una manera molt bonica de poder nosaltres conèixer el sant pare, el vicari de Crist a la terra. Per a nosaltres té una transcendència molt important.

Va ser molt sorprenent anar al cim del que és l’Església, el lloc més important, i trobar un home afable, proper, que no vol saber res de petons a les mans ni a l’anell sinó que et dona la mà i te l’estreny com a un igual. Estem en un moment únic de l’Església, una que renuncia a una Església principesca, tancada en palaus, i allà trobes un sacerdot com nosaltres, no un príncep de l’Església.

El papa havia escrit un discurs i ens el va donar imprès. Després va dir: si voleu publicar alguna cosa, aquí el teniu, però ara us parlaré de la meva experiència pastoral. Ens va dir que és molt més important acompanyar que ser el pedagog, el que dona lliçons.

I que si algú s’equivoca hem d’allargar la mà perquè no podem retallar la llibertat que l’ésser humà ha de tenir fins i tot per equivocar-se. Des del punt de vista psicològic, l’error forma part del procés d’aprenentatge, no es pot aprendre sense cometre equivocacions; per tant, nosaltres no podem pretendre que aquests joves, en el seu camí de la vida, no experimentin. Per això hi som, els pastors i l’Església, per acollir la gent que s’equivoca. El sant pare ens convida a eixamplar els límits i això, és clar, descol·loca, suposa moltes renúncies, però és l’ADN del cristià: ser capaç de renunciar per amor perquè altres puguin viure. Jesús va renunciar a la seva pròpia vida i mor perquè tots nosaltres puguem ser salvats.