Societat
Referents per al jovent
La mentoria promou la integració social dels joves migrats
Els voluntaris els donen suport amb la llengua i el procés d’emancipació
Els educadors socials supervisen el pla de treball dels joves que viuen en pisos assistits
La barrera idiomàtica i el desconeixement del territori i la cultura són els principals reptes amb què es troben els joves migrats que arriben sols a Catalunya. Els programes de mentoria, com els que promou des de fa més de 25 anys l’Associació Punt de Referència, faciliten la integració d’aquests menors i adolescents que estan tutelats o extutelats per l’administració. “Tenen l’oportunitat de tenir un referent exclusiu per a ells més enllà dels educadors que hi ha als centres on viuen”, defensa la tècnica de l’entitat, Bet Termes, que reivindica aquest mètode de suport als menors i adolescents que viuen en centres tutelats per la Generalitat. “És una bona manera que es puguin apropar a algú i conèixer realitats diferents, perquè el seu cercle és molt tancat”, explica la responsable del programa al Maresme, on s’han format una trentena de parelles de mentoria en tres anys.
L’entitat s’encarrega de la formació dels mentors i supervisa que els joves interessats participin en les trobades que es fan un parell d’hores a la setmana. El programa de mentories està obert a joves que han nascut aquí però que per diferents circumstàncies estan protegits per l’administració mentre no assoleixen la majoria d’edat. “No ho expressen, però el vincle afectiu i emocional és el més important per a ells”, defensa Termes sobre un procés de coneixença que s’allarga deu mesos i que per a molts és una oportunitat per conèixer altres realitats fora del centre. Les trobades permeten conversar i avançar en el domini de la llengua, així com buscar recursos per als estudis, fer currículums per trobar feina i fer un gran salt per ajudar el jove a emancipar-se.
Els darrers canvis en la llei d’estrangeria van beneficiar els joves migrats que arribaven a la majoria d’edat indocumentats i van facilitar l’accés al mercat laboral a partir dels 16 anys. “S’ha notat: ara no estan tan neguitosos i quan tenen els papers volen treballar com més aviat millor”, explica la responsable de l’entitat, que els orienta perquè acabin de formar-se per accedir al mercat laboral.
Els programes de mentoria es van impulsar en alguns municipis que van acollir la darrera onada de menors migrats, abans de la pandèmia. El director de l’Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció, Josep Maria Forné, assegura que s’està treballant conjuntament amb la Dgaia (Direcció General de la Infància i l’Adolescència) en una “nova etapa de mentoria” per difondre des de dins del centre el model obert a tots els joves que hi vulguin participar, i amb una xarxa de voluntariat.
Els joves extutelats estan en una situació de vulnerabilitat especial, sense el suport familiar ni els recursos per emancipar-se quan compleixen la majoria d’edat. A finals d’any, a Catalunya, 3.444 joves migrats sols de més de 18 anys estaven atesos per la Dgaia, que gestiona els recursos i les prestacions. Segons les darreres dades públiques del 2021, un total de 2.008 joves extutelats van rebre la prestació. Altres programes de l’àrea de suport al jove tutelat i extutelat són els d’habitatge, acompanyament jurídic, acompanyament psicològic i acompanyament socioeducatiu, complint amb els programes d’autonomia personal.
Els educadors socials són l’altre referent important per als joves extutelats que demanen a l’administració viure en un pis assistit. Els professionals de les entitats visiten cada dia els joves que conviuen al pis i supervisen que compleixin amb el pla de treball individual que s’acorda per seguir amb els estudis o amb la feina i que es revisa cada mig any. Un cop han de deixar el recurs dels pisos, on poden estar-se fins als 21 anys o els 23 si estan estudiant, les dificultats per accedir a un lloguer fan que la gran majoria lloguin habitacions.
LES XIFRES
“Vull estalviar i anar a viure amb la mare”
La Meriem comparteix amb la seva germana i tres joves més un dels pisos assistits que l’entitat CFP (Centre de Formació i Prevenció) gestiona a Mataró. Aquest és un dels recursos que la Direcció General de la Infància i l’Adolescència, la Dgaia, va impulsar per donar una resposta immediata a l’onada massiva de joves migrats que van arribar a Catalunya el 2018.
El cas de la Meriem, però, és singular, perquè no va arribar tota sola. “Vam deixar el pare a Tànger i vam venir la mare i els germans”, explica amb un català fluid après al centre d’acollida per a noies migrades on va anar, a Sant Esteve de Palautordera, i a les aules d’acollida dels instituts de Mataró on encara està estudiant. “La mare no tenia papers, i sense feina no ens podia mantenir”, explica sobre una situació que manté la família disgregada, amb la mare i el germà major d’edat per un costat, les dues germanes que viuen juntes al pis per l’altre, i el germà petit en un centre de menors de la Dgaia.
La Meriem té 19 anys i està acabant un cicle formatiu de grau mitjà d’administració que combina amb les hores de pràctiques, amb l’objectiu de trobar feina ben aviat. “Vull treballar i estalviar per anar a viure amb la mare, però, si no, ho provaré sola”, diu la jove, pendent de la situació administrativa irregular amb què es troben la mare i el germà.
La Meriem té una educadora que cada dia visita el pis per garantir que compleix amb el pla de treball i que es revisa cada sis mesos. En el seu cas, conviuen nois i noies junts i n’hi ha que provenen del centre de menors que l’entitat CFP té a Mataró, d’on han de marxar quan compleixen els 16 anys. “La convivència amb joves del territori i nois i noies de diferents cultures és positiva i dona l’oportunitat de conèixer altres realitats”, explica Jordi Quer, que és l’educador que dirigeix els pisos de l’entitat per a joves extutelats, amb l’objectiu de contribuir al seu creixement personal i a la seva autonomia.
“Mentre compleixi els objectius que s’ha fixat, es pot estar al pis”, explica Quer, que admet que el gran pas arriba quan molts es plantegen abandonar aquest recurs de l’administració per accedir a un mercat d’habitatge “escàs i que els posa entrebancs” per aconseguir un contracte de lloguer, amb l’excusa que els joves tenen salaris precaris i nòmines recents. “Quan hi truquen els educadors, el pis està disponible, però quan hi acompanyen el jove sempre es troben que l’acaben de llogar”, lamenta Quer, una discriminació que en el cas de les noies es dona menys per l’estereotip que són més “responsables, serioses i no causen problemes”.
La Meriem sap l’esforç que ha suposat marxar del Marroc i té clar que no s’imagina tornant-hi. “La meva vida és aquí, on he estudiat i on vull treballar”, diu conscient que al seu país d’origen, tot i la formació que té, li seria més complicat trobar feina. “La feina l’està fent ella, nosaltres només l’acompanyem”, diu Quer, satisfet del procés i de l’exemple d’aquesta jove, que, en plena adolescència, no vol deixar escapar l’oportunitat, sota la protecció de l’administració, d’acabar els estudis i tirar endavant.
“Estan sols, en una cultura molt diferent”
“Els joves extutelats es troben molt sols, enmig d’una cultura molt diferent. Els costa molt agafar confiança.” Ho explica la Mercè, que des de fa més d’un any s’ha convertit en el referent d’en Saikhou, amb qui va començar una relació com a mentora, però han acabat “com a grans amics”, i n’és una prova el fet que es continuen veient tot i que el programa que van iniciar amb l’entitat Punt de Referència fa mesos que es va acabar. “Ara anem per lliure i sap que em té aquí per al que faci falta”, diu satisfeta la Mercè, que ha fet costat al jove en l’odissea de trobar un lloguer a Sabadell, on s’ha traslladat per ser més a prop de la feina. “Ara és una mica més complicat, però continuem quedant un cop per setmana”, explica en Saikhou, que acaba d’arribar amb el tren a l’estació de Premià de Mar, on acostumen a passejar mentre es posen al dia de les novetats de l’un i de l’altre. La Mercè, que sempre ha estat implicada en el voluntariat, va conèixer el projecte de mentories a través d’una amiga, amb qui es va implicar en el projecte. Li ha permès descobrir “la valentia i determinació” d’aquests joves que marxen per buscar una segona oportunitat lluny de casa i els seus. Per a en Saikhou, la mentoria ha estat un primer pas per trencar amb la timidesa. “Estic sol i molts cops no saps què fer. Ella m’anima a sortir”, diu agraït per les estones i les activitats que fan plegats. Per trencar el gel, van començar amb el tennis de taula i ja s’han atrevit amb algun partit de pàdel. “Té facilitat per a tots els esports i, com a molts joves, l’apassiona el futbol”, explica la Mercè, que el va convidar no fa pas gaire a la seva festa dels 60 anys, i, tot i que va marxar d’hora, assegura que la timidesa “li va passar”. És qüestió de guanyar confiança amb la gent, ja que és un adolescent que ha viscut experiències molt dures. En Saikhou va migrar des del sud del Senegal per anar a treballar a Líbia, on només menjava un cop al dia i treballava moltes hores en la construcció, fins que va tenir els diners per pagar-se el trajecte en bot. “Va ser etern”, recorda sobre una travessia que va fer de nit, amb la por de no saber nedar i tement-se el pitjor, fins que els van rescatar en alta mar. Explica l’angoixa que va passar les dues setmanes prèvies, esperant que “la mar estigués en calma”.
El primer que va fer l’estiu passat, quan va aconseguir regularitzar els papers amb la documentació “que no arribava mai” del Senegal, va ser agafar un vol per anar a veure la família. Va tenir sort i en tornar va trobar feina com a instal·lador de plaques solars. La mateixa empresa que el va contractar el va acabar de formar dels estudis que tenia de l’FP d’electricista. “Jo volia ser instal·lador de calefaccions, però amb aquesta feina estic molt content”, explica convençut que és una professió que té futur. “Amb els estudis s’espavilava sol i preferia anar a caminar i xerrar”, recorda la Mercè sobre les primeres setmanes, i aplaudeix la dedicació dels últims mesos per treure’s el carnet de conduir. No té intenció de marxar de Catalunya i, mentre tingui feina, continuarà a Sabadell. “No s’entreté en res i té clar els objectius per treballar, aprendre i progressar”, conclou la Mercè, que comença a patir perquè, en ple ramadà, se li farà tard per tornar a casa i sopar.