“Per als de fora els inicis sempre són difícils”

El meu home és d’un petit poble del Marroc. Allà li costava molt trobar feina, no hi ha gaires oportunitats. Aleshores va creure que si venia cap aquí tindria més opcions i més sort, però quan va arribar va topar amb la crisi econòmica. Fa uns setze anys que va arribar a Catalunya, concretament era l’any 2007. Va viure aquí tot sol fins que va poder arreglar els papers perquè nosaltres poguéssim venir. Els nens ja eren força grans. Va viure a Anglès durant quasi dos anys i després va haver de tornar al Marroc perquè aquí no trobava feina. En aquest impasse, ens vam casar. El meu home es va poder quedar amb mi molt poc temps, ja que de seguida va haver de tornar per motius de feina. Ja instal·lat a Anglès, va passar tot un any fins que va poder visitar-nos. Després d’aquesta temporada, solia venir a passar les vacances d’estiu.

Va ser el 2017, quan vam aconseguir reunir la família. Aquest any en fa cinc que estem tots junts aquí. Quan ens vam establir a Anglès, la meva filla tenia cinc anys i el petit (d’aleshores) en tenia tres. Dic “d’aleshores” perquè ara la meva filla petita té quasi dos anys. Recordo molt bé el dia de la nostra arribada, era el 8 de març, el Dia de la Dona. Sembla que les coses importants em passen per aquestes dates.

Estava molt contenta d’establir-me a Anglès, sobretot perquè tenia ganes de veure el meu home... Recordo tant el primer dia! Era fosc, vam arribar de nit, no vam veure gairebé res. Al matí, quan em vaig llevar, vaig aixecar les persianes i vaig veure només la muntanya. Vaig pensar: “On soc?” Tenia llàgrimes als ulls, en aquell moment estava molt sensible. Pensi que veníem d’una ciutat força gran, vivíem just al centre i, és clar..., em va impactar el silenci. Vaig experimentar molta nostàlgia. Anglès és un poble molt acollidor i actiu, així que ràpidament m’hi vaig acostumar i em vaig espavilar, em vaig començar a moure, a aprendre i a conèixer. Els inicis sempre són difícils, però per sort també hi ha algú que t’ajuda i et dona un cop de mà.

A vegades tinc ganes de tornar al Marroc i a vegades, no. Aquí hi ha moltes més oportunitats que allà, l’educació és molt millor i els meus fills tenen la possibilitat de tenir un bon futur. El que a vegades em fa canviar d’opinió és l’enyorança. L’únic problema és que no tinc la família a prop, ja que viu al Marroc. Nosaltres aquí estem molt bé, el més difícil és saber que ha passat alguna cosa allà i no hi pots fer res perquè ets lluny. És el que més costa, però gràcies a les noves tecnologies estem en contacte amb ells cada dia.

No em va costar gens relacionar-me amb l’entorn; per a mi no va ser un obstacle ni va ser el més complicat d’aquesta experiència. No m’agrada quedar-me a casa, m’agrada conèixer i m’agrada saber, m’agrada formar part del poble on visc. Pensa que, poc temps després d’establir-me aquí, anava i tornava de Girona sola. Hi ha molta gent a qui li costa moure’s, sobretot per la inseguretat de no saber l’idioma, però jo ho feia ben decidida, d’una manera o altra m’espavilava. També anava a Santa Coloma de Farners. El primer dia que m’hi vaig acostar era perquè havia de presentar una documentació. Així doncs, només amb la direcció, però ben convençuda, vaig agafar l’autobús i vaig arribar fins a Santa Coloma. A l’hora de buscar la direcció, em vaig equivocar i vaig creuar tot el poble, vaig caminar molt! Quan era quasi als afores, em vaig creuar amb una dona que molt amablement em va donar un cop de mà i em va indicar per on havia d’anar. Per casualitats de la vida, aquesta senyora era professora de català i em va parlar d’un espai on em podien ajudar, sobretot amb l’idioma. Aquest espai era Càritas. Fins i tot m’hi va acompanyar! És un inici molt curiós i divertit el que tinc amb l’entitat. A Càritas de seguida em van oferir recursos per poder aprendre català, em van facilitar uns llibrets per poder emprar el vocabulari bàsic, sobretot a l’hora d’interactuar amb l’entorn, què podia dir si necessitava ajuda o si em perdia. Per sort de seguida vaig començar les classes de català, no vaig haver d’esperar gaire. Com que vam arribar al març, el curs ja estava iniciat i només vaig haver d’esperar fins al setembre.

Quan em vaig establir a Anglès, no era conscient que tenia un problema al cor, ho vaig descobrir un cop vaig arribar. No m’havia passat mai res. Quan vaig explicar als meus pares que els metges d’aquí havien trobat aquesta anomalia, van quedar bocabadats! Tot va començar quan vaig agafar la grip. Feia dies que estava refredada i el meu home em va aconsellar anar al metge, ja que no m’acabava de passar. Quan em vaig adreçar al centre d’assistència sanitària del poble, no tenien cap dada meva; feia temps que estava instal·lada a Anglès i no m’hi havia acostat mai! Com que no m’havia posat malalta i estava bé, no m’havia sorgit aquesta necessitat. Així doncs, aquest va ser el meu primer contacte. Em van demanar diversos documents i em vaig haver de fer diferents proves. Durant el procés, em van dir que m’havien de derivar a l’hospital Santa Caterina de Salt. Jo en cap moment vaig pensar que era perquè havien vist alguna cosa estranya, simplement vaig deduir que em tocava anar-hi a acabar de fer-me les proves. Un cop allà, i després de la visita, em van derivar a l’hospital Josep Trueta de Girona. Aleshores tampoc vaig entendre que havia de fer tots aquests passos perquè havien d’estudiar i mirar amb més deteniment el meu cas. Jo durant tot aquest procés estava molt tranquil·la, estava convençuda que no em passava res de res. Quan em van informar que tenia un problema al cor, em vaig quedar aturada, no sabia ni què dir. Amb prou feines m’ho creia! Per solucionar-ho, m’havia de sotmetre a una operació. Pensa que, en aquell moment, ja havia tingut dues criatures. Per sort, no m’havia passat res! He fet tantes coses... He participat en moltes activitats i no m’ha passat mai res! Per tant, en un primer moment em va costar una mica gestionar aquest impacte, em vaig passar dos dies plorant fins que vaig dir: “S’ha acabat!” Soc una persona que sempre ha tirat endavant, em considero enèrgica i decidida, així que en aquesta ocasió havia d’actuar de la mateixa manera. En aquella època encara no havia tingut la meva tercera filla. Era principis de març del 2020 –en concret, la tarda del diumenge 8, el Dia de la Dona; ja t’he dit que les coses importants em passen per aquestes dates–, quan vaig rebre una trucada d’un número molt llarg... La vaig agafar. Era de l’hospital de Barcelona: “Nabila, has de venir avui a la nit perquè demà al matí t’operarem.” En aquell moment, estava amb el meu home i els fills amb bicicleta pel carrilet direcció a la Cellera de Ter. Vam haver de girar cua a correcuita! Fins i tot, aquell matí, vaig estar celebrant el Dia de la Dona amb Càritas; vaig estar en una paradeta tot el matí, ben entretinguda! Tot i les presses per haver d’anar a Barcelona, tinc un molt bon record d’aquesta diada. Finalment, el dilluns 9 de març em van operar. Va durar unes sis hores, però per sort tot va sortir molt i molt bé! Em van operar just abans que ho tanquessin tot! Quan vam haver de tornar a casa... Quin impacte! No hi havia ningú al carrer... Estàvem completament sols. Barcelona, una ciutat tan gran i amb tanta gent, en aquell moment tenia els carrers tan buits. Tan sols... Em va colpir.

Personalment, passar aquella època tancats em va anar molt bé, ja que després de l’operació necessitava repòs i el meu home va poder estar amb nosaltres. Com la majoria de la gent, per tota la situació sanitària, no podia anar a treballar, així que vam estar junts. Quan ja vaig estar recuperada, el metge em va aconsellar caminar, però havia d’anar amb compte. Recordo sortir de casa amb por, a les cinc de la matinada, per caminar sola i no trobar-me ningú. Ara ja estic del tot recuperada i faig una vida completament normal, fins i tot he tornat a ser mare!

Un dels meus fills té discapacitat. Al principi em va costar molt demanar ajuda, ja que no m’agrada, però entre el lloguer i tot se’ns feia difícil tirar endavant. Càritas m’ha acompanyat en tot aquest procés i m’ha ajudat en tot el que ha pogut, ha estat un pilar, un suport. Hem pogut menjar en l’època més dolenta i gràcies a aquest gest he pogut dedicar aquests diners al meu fill. Cada setmana l’he de portar a Santa Coloma perquè necessita ajuda a l’hora d’estudiar, però a poc a poc va fent moltes coses. Quan la situació va millorar vam deixar de rebre aquesta ajuda, ja no ens calia. A part d’estudiar català amb l’entitat, també formo part del seu equip de voluntariat per ajudar les persones nouvingudes a aprendre l’idioma. Faig de traductora i dono un cop de mà en tot el que puc. M’agradaria que les persones que acaben d’arribar s’atrevissin a conèixer l’idioma i a emprar-lo, no passa res. Sempre que puc i en tinc l’oportunitat, intento explicar el que fem a Càritas. Animo la gent que hi participi i en formi part, fem moltes coses i moltes activitats, i l’equip de l’entitat és fantàstic! També convido la gent a venir, m’agrada molt relacionar-me amb els altres. Pensi que a Càritas he fet tallers per aprendre a fer sabó, he fet activitats que m’han permès conèixer el poble i he celebrat festivitats fantàstiques com Sant Jordi, entre moltes altres coses. A Anglès, per sort, també es fan moltíssimes activitats, és un poble molt actiu i ben enxarxat, ja que hi ha molts agents que, juntament amb Càritas, es preocupen per les persones i perquè es generin espais de dinamització comunitària, sobretot per a les famílies. A mi m’agrada participar en tot el que es fa al poble. Participo en tot el que puc, soc una persona molt connectada. Gràcies a l’entorn que tinc, gaudeixo d’experiències fantàstiques i enriquidores! I no només hi participo jo, el meu home i els meus fills també s’apunten a moltes de les activitats que s’hi fan.