“S’ha acabat, això d’esperar el peix del dia, de llotja”

Porto quaranta anys en actiu al mar sense deixar d’embarcar-me. Hi vaig entrar de jove sense haver fet mai de pescador. Tinc la cartilla naval de l’any 1982 i com a pescador ja em podia haver jubilat, però navegar amb els vaixells clàssics és una passió.

Quan vaig començar anàvem al palangre a pescar lluç, un peix ben valorat. Les captures van anar a la baixa, el gasoil es va apujar i els números no sortien. Per pescar al palangre necessites posar esquer de sardina, que de cop també es va apujar més que el seitó. Van ser molts canvis i tot va influir. També es consumia menys peix.

Quan vaig començar, a Calella, a cada barri hi havia una quinzena de peixateries. S’ha acabat, això d’esperar el peix del dia, acabat d’arribar de la llotja. Ara en queden quatre que aguantin. Abans tres dies al vespre segur que tenies un plat de peixet per sopar. Els costums han canviat i la gent no cuina peix, i s’ha perdut això d’ensumar pels carrers l’olor de peix fregit al vespre.

Vaig manar un vaixell d’arrossegament al port d’Arenys de Mar. L’impacte hi és, a dins i fora del mar, però crec que és més culpa de la mala gestió que s’ha fet des de les administracions. Als anys setanta van prohibir a les embarcacions anar amb motors de més de 450 cavalls. Una dècada després la Unió Europea subvencionava els qui desballestaven embarcacions per fer-ne de noves, més grosses i més potents, i fent els ulls grossos. La flota d’arrossegament s’ha reduït però ha triplicat la seva potència i estan més hores a mar quan això coincideix que hi ha menys peix.

Sí, són temps de canvis i no només climàtics. Al mar, amb més graus de temperatura, hi tenim espècies que han desaparegut. Al port d’Arenys hi havia una desena de mariscadors, que treien la petxina lluenta. Sigui per les temperatures de l’aigua o per remenar els bancs de sorra per fer platges que van desaparèixer, la lluenta ha desaparegut completament. Arran de la platja les barques agafaven molls, que nosaltres en dèiem els ferroviaris, perquè s’acostaven a la línia del tren. Ara tenim depuradores a tota la costa i es tracten les aigües i es posen productes per sanejar el que s’aboca. I a mar, no hi arriba tanta matèria orgànica, que en principi és l’aliment de tota la pesquera. L’impacte climàtic ningú el pot negar. Abans els temporals eren cíclics, i ens esperàvem al temporal de les faves i el rentabotes, un a la primavera i l’altre a la tardor. Ara, un any t’arriba un temporal com el Glòria o passes un hivern d’eterna primavera com el que hem tingut enguany. Quan després de dies de temporal arribava el bon temps, acompanyava per agafar més peix; ara ja no és així.

El 90% del que treuen els quillats de la Confraria de Barcelona és plàstic. Han de triar el peix entremig de restes de plàstics de tota mena. Per moltes campanyes de sensibilització ambiental, i tot i les barreres físiques que es puguin posar, els plàstics acaben arribant a mar. I sí que es treuen plàstics de fa anys, però se’n treu molt més que s’hi ha llençat fa molt poc temps. Les confraries cada cop promocionen més la pesca neta i hi ha més consciència per recollir els residus que agafen les xarxes.

Els pescadors estan molt supeditats a l’administració espanyola i l’europea. S’estan fent lleis que potser beneficien les flotes del Bàltic i el mar del Nord però que també apliquen al mar Mediterrani, sense cap sentit. Més enllà de lleis, el problema és que no hi ha relleu generacional i estem arribant a un moment límit de la darrera generació que vàrem entrar a treballar a la mar. Què passarà els propers dos o tres anys quan els que hi ha ara es jubilin? Costa trobar mà d’obra perquè els sous no surten, són molt baixos, i cada jornada a la mar està carregada d’incerteses.

La política de fer desaparèixer la pesca i portar-la d’un altre país no s’entén si parlem de consumir i defensar la producció de quilòmetre zero. Als mercats cada cop és més habitual trobar-hi lluç de Namíbia o etiquetes de peix d’origen de l’Índic..., a part de tot un tipus de peix d’aigües dolces i rius que hem normalitzat a les dietes i menús de poc preu.

Vaig deixar l’arrossegament d’un dia per l’altre, quan un amic, propietari de l’empresa Varador 2000, va guanyar la licitació per fer el manteniment i la gestió dels vaixells que gestiona el Museu Marítim de Barcelona. No m’ho vaig pensar per formar part de la tripulació del pailebot Santa Eulàlia, que és de tots els vaixells el que més sortides fa com a representació del Museu Marítim.

Les visites formen part del programa Petits oceanògrafs, en què amb l’ajuda dels monitors agafen mostres d’aigua quan sortim davant la costa de Barcelona. Segons les edats, també ens han vingut grups d’escolars disfressats de pirates i pregunten si la xarxa de la bodega era per als esclaus. S’ha d’explicar que el Santa Eulàlia es va fer el 1918 a les drassanes de Torrevella, a Alacant, per transportar mercaderies. Va fer dos viatges a Cuba i després feia cabotatge al Mediterrani. Als anys trenta li van posar motor per transportar càrregues de totxanes i ciment per fer els hotels a Mallorca. En deien motovelers i al port de Barcelona aquests pailebots van fer cabotatge fins als anys setanta.

Es pot dir perquè en queden molt pocs. El Sirius, que és del Varador 2000, és un altre vaixell centenari. Des de la marina mercant espanyola s’està elaborant una llista de vaixells històrics que tindran excepcions sempre que preservin la seva estructura original. A França, Holanda o Bèlgica fa anys que tenen registres de tot tipus d’embarcacions històriques. Aquí anem tard en la protecció del patrimoni marítim. S’està considerant si s’inclouen les rèpliques i totes les embarcacions més petites propietats de particulars.

Per Setmana Santa vam baixar fins a Castelló i serem a Palamós, al festival Terra de Mar. És una oportunitat per veure com navegaven els nostres besavis. Són vaixells que només anaven a vela i ara tens la seguretat del motor, tot està molt reglamentat per entrar i sortir de port. Quan ets dins el vaixell i aixequem veles, veus que eren molt savis en el seu ofici. És com anar amb vela llatina, si no hi ha prou vent podien passar dos dies per pujar fins a Roses, o si en girava en contra, anar enrere. Quan sortim amb el Santa Eulàlia hem de ser a port a una hora i anem a motor, perquè no seria segur anar a vela quan les tirades més llargues es fan de nit.

No, però en conec uns quants. Sempre m’havia vinculat a associacions per preservar el patrimoni marítim. Em passava la setmana pescant i arribava el cap de setmana i sortia a navegar amb vela llatina. A Sant Pol de Mar uns quants vam fundar l’associació A Tot Drap per donar a conèixer el passat mariner del poble. I es va aconseguir declarar bé d’interès cultural local la màquina que estava a la platja i que durant anys havia ajudat a treure les barques a la sorra. Per ensenyar com funcionava la màquina, vam impulsar la construcció del Sant Pau, que és una rèplica d’un sardinal. El buc de fibra el vam baixar de França i el vam fer amb Salvador Sala, de l’Escala, de generacions de mestres d’aixa i dels pocs que queden, que també havia fet una de les barques per a Josep Pla. Hi ha d’altres associacions de patrimoni nàutic com el Moll d’Arenys, que ha restaurat un pesquer escocès de més de vuitanta anys, o l’associació Bricbarca de Vilassar de Mar, que va restaurar una embarcació de mitjana, el Sant Ramon. A Calafell, que estan fent una rèplica, començant de zero i amb fusta, d’una barca de bou, la Francisca, que batejaran al juny a la trobada que organitza la Federació Catalana d’Associacions de Vela Tradicional.

Abans s’anava a pescar o a la navegació mercant. Ara l’oferta s’amplia i a tots els ports esportius on hi ha iots, a partir dels 20 metres d’eslora, necessiten la seva tripulació. Això vol dir que es generen nous serveis per a aquestes embarcacions, mecànics navals, patrons i mariners que s’han de formar. Hi ha molts més vaixells esportius i també serveis portuaris que s’han hagut de crear per atendre el trànsit de creuers. A ple estiu són set o vuit vaixells de passatgers al port de Barcelona, i això vol dir que s’han de retirar les aigües brutes, la brossa, reomplir el gasoil o pujar el menjar. Hi ha tota una nova oferta laboral a l’entorn del món nàutic. També als ports més petits a tota la costa, on tenen ofertes turístiques, esportives, d’oci i culturals que es poden considerar nous oficis d’aquesta economia blava.

El vaig portar un dia a mar, després de molt temps insistint, i em va dir que no hi tornaria. La pesca és una feina molt dura i la pesca del palangre vol dir anar moltes milles fora. A l’hivern a mar es passa molt fred. Jo em vaig embarcar per afició i tampoc volia obligar-lo a fer-se pescador. De fet, quan em va dir que no ho seria, me’n vaig alegrar perquè les coses ja començaven a posar-se magres.

La pesca està en caiguda lliure i cada cop seran menys barques. El sector encara ha d’acabar de tocar fons i veure com s’estabilitza. S’haurà de veure com afectarà els pescadors que gasten un dineral cada dia un cop es treguin les ajudes per al gasoil. La pesca artesanal segur que anirà fent perquè els costos no són tan elevats. Per als que van a l’arrossegament, la despesa és brutal, i ara no hi ha ajudes com abans per desballestar el vaixell i reduir les flotes. Els que estan a punt de jubilar-se i no tenen continuïtat s’hi acollirien i desapareixeria mitja flota. A ports capdavanters com havien sigut els d’Arenys, Roses o Sant Carles de la Ràpita passeges pels molls i no hi ha ni ambient mariner.