TOT RECORDANT
Quan Panxo era el nom del maqui més buscat a Catalunya
Marcel·lí Massana, mort fa 42 anys, va ser l’únic dels grans bandolers que van lluitar contra l’ocupació franquista que va sobreviure després de convertir-se en una llegenda a les muntanyes del Berguedà
Avui fa 42 anys va morir a l’Arieja (Occitània) en un exili forçat i amb 62 anys Marcel·lí Massana i Bancells (Berga, 1918), un dels bandolers i maquis més reconeguts en la lluita de la resistència contra el bàndol franquista durant els anys posteriors a la guerra civil. Com altres grans figures ben reconegudes, va forjar la seva pròpia llegenda amb un sobrenom, Panxo, que a Berga i a les comarques del Berguedà i el Bages va ser celebrat com un autèntic heroi del poble en temps de grans dificultats. Altres, en canvi, el van témer, sobretot els poderosos i les parelles de guàrdies civils que van torturar i assassinar per mirar de capturar-lo, sense èxit, entre el 1941 i el 1951.
Massana, nascut a Berga i orfe de pare i mare als cinc anys, va combatre des de ben jove al costat dels antifeixistes, tot i l’educació religiosa que havia rebut. Va ser enviat als fronts d’Aragó i Madrid i el 1938 va ascendir a tinent de l’exèrcit republicà quan la guerra ja semblava perduda. Més endavant costaria no veure’l com un Robin Hood modern. Després de tres anys tancat en una presó franquista va aconseguir escapar a França, la primera de les seves aventures. En comptes de buscar un refugi, com tants altres exiliats del país, el 1944 se la va jugar i va tornar a Catalunya. A partir de llavors no només va maldar per derrotar els ocupants sinó que va ser generós amb els que patien la crisi de la postguerra. “Recompensava la gent, tots els que l’ajudaven”, admet Josep Clara, l’historiador gironí que va escriure un dels pocs llibres que hi ha sobre les vivències de Panxo durant aquells anys: Marcel·lí Massana, l’home més buscat. “El que vaig fer sobretot és buscar què deien els informes de la Guàrdia Civil sobre les seves accions i les cartes que enviava ell mateix”, afegeix Clara, que recorda que Massana no era un bandoler rural qualsevol: “Era un home estudiat, va anar a l’escola a La Salle i tenia un oncle mossèn que li feia de tutor. Per ideologia mai va voler saber res de l’Església però l’educació li va quedar. La seva cal·ligrafia era magnífica.”
Massana comptava amb unes cinquanta masies que li oferien refugi quan ho necessitava i era pràcticament impossible trobar-lo a ell o als seus companys quan creuaven la frontera cap a Andorra o França per camins amagats dels ocupants. Una de les anècdotes que la gent explicava d’ell –i que precisa quin era el seu tarannà– era la trobada que va tenir amb el guàrdia civil que havia jurat capturar-lo en un bar a Berga. En saber que l’agent hi era, Massana va acostar-se al local, es va presentar i va demanar un cigaló mentre el policia prenia un cafè a la taula. Abans de marxar va pagar les dues begudes i quan el guàrdia civil va voler pagar el cafè l’home del bar li va dir que en Panxo ja se n’havia fet càrrec. L’agent va sortir disparat del bar, però el seu enemic ja s’havia fet fonedís.
Massana i els seus guerrillers van participar sobretot en segrestos de personalitats valorades pel règim, sobretot empresaris i industrials. Feien atracaments a fàbriques i a mines, a banda d’ajudar alguns exiliats a creuar la frontera a Andorra o a França per passos segurs. Defugia els enfrontaments armats amb la Guàrdia Civil, com a estratègia per evitar que els pagesos que els protegien tinguessin problemes. Amb tot, la policia va descobrir, torturar i afusellar alguns familiars, col·laboradors i coneguts que havien amagat Massana o alguns dels seus guerrillers. A dos dels seus oncles se’ls va aplicar la “llei de fugues”, o sigui un tret a l’esquena.
Massana va deixar la lluita armada el 1951 però fins llavors va fer anar de corcoll tots aquells que el volien atrapar. “Coneixia el territori, que era hostil i amb una orografia difícil, donava diners a aquells que l’ajudaven i era molt valorat per les seves accions i el seu coratge”, diu Clara, que assenyala que als anys cinquanta quedaven ja pocs maquis al país. Els comunistes ho van deixar el 1948, la CNT el 1950, perquè ho consideraven inútil, i només van quedar alguns que van seguir “per lliure” com els també famosos Ramon Vila Caracremada, que era amic seu, i Quico Sabaté el Quico, que van acabar morint a trets en renunciar a una via que no fos l’armada. Massana, en nom de la CNT, havia intentat convèncer Vila que deixés les armes, però no se’n va sortir.
Panxo, tot i que s’havia convertit en una llegenda a la zona, va haver de fugir a l’Estat francès, on durant molt temps va viure sota el perill de l’extradició i sense llibertat de moviments, controlat per les autoritats del país. L’oposició a l’exili va evitar el lliurament a l’Estat espanyol. Va comptar amb la defensa, fins i tot de l’advocat i senador Henry Torrès, el mateix que havia defensat Francesc Macià arran dels fets de Prats de Molló.
Va visitar Berga i Barcelona el 1979 i se’l va rebre com una petita celebritat. “Hi va haver entrevistes als mitjans i fins i tot recordo una portada al Tele/eXpres”, recorda Clara, que remarca que Massana mai va tenir en la seva base una lluita per l’alliberament nacional català: “Alguns han volgut aprofitar la seva imatge per això, però bàsicament era un llibertari que lluitava contra les forces de la repressió i ocupació.” A Berga hi ha un ateneu popular independentista que es diu Casal Panxo. Hi ha carrers a Palafrugell i Sabadell amb el seu nom i el grup Brams, també de Berga, li va dedicar un dels seus himnes, Cal seguir lluitant.