“Hem perdut el lligam espiritual amb la natura”

Necessitem la natura per motius físics, en depenem òbviament per viure. Però també la necessitem anímicament i espiritualment. Una aproximació holística a la salut ens convida a reconèixer els beneficis físics, psíquics i espirituals que ens aporta la natura. Des de fa més de deu anys segueixo amb interès el projecte Healthy Parks, Healthy People (“Parcs Saludables, Gent Saludable”), que es va posar en marxa a Austràlia i que fomenta l’acostament respectuós a la natura per poder gaudir al màxim de totes aquestes dimensions. Als anys noranta, amb el programa de les Nacions Unides per al medi ambient, es va impulsar un estudi global, amb la participació de milers d’investigadors de tot el món, per identificar els motius pels quals es conserva la natura. Els motius pels quals es destrueix els coneixem tots. El resultat indica que els llocs on s’ha conservat millor la natura, no només ara sinó al llarg de la història, és on predominen els valors de la cultura i l’espiritualitat, no pas els valors econòmics, ni científics ni materials.

Aquesta pregunta lliga amb la resposta anterior. Actualment a tot el món, menys a Occident, la natura es conserva perquè es considera que té un valor intrínsec, un valor sagrat, tot i que aquest concepte es pot valorar de moltes maneres. En qualsevol cas, té un valor que no és negociable. Igual que nosaltres creiem que el valor d’una vida humana és irrenunciable i moralment no té preu –encara que les assegurances n’hi posin–, a la majoria de societats del món conservar la natura també té aquest valor intrínsec. Ara bé, les figures de protecció dels països moderns, que tenim des de fa uns cinquanta anys, han sorgit del context d’una societat materialista. Són mesures legals per frenar la capacitat destructiva que d’una manera generalitzada impulsa la nostra societat. Estem immersos en unes tendències autodestructives, en un procés vinculat a la globalització, a la industrialització i l’occidentalització, en què tot té un preu. Les figures legals que s’han creat són per sostreure la natura d’aquestes tendències, però és evident que no n’hi ha prou. Es veu amb el turisme massiu, l’ús de l’espai públic... Els usos que es fa de la natura no són adequats ni respectuosos, fins i tot insuficients dins mateix dels espais protegits, que, recordem-ho, són una petita part del nostre territori.

En indrets on l’occidentalització no ha arribat, o no ha arrelat amb tanta força, els valors són intensos. Les comunitats indígenes, malgrat els genocidis que han patit, s’estima que conserven el 40% de la biodiversitat mundial. I ho fan per motius espirituals, no hi ha cap poble indígena que sigui materialista. A Occident, aquest trencament del lligam amb la natura és un procés gradual que s’intensifica a partir de la revolució industrial i que segueix a partir de mitjans del segle passat, amb l’aparició de canvis tecnològics molt importants. És el moment en què comença el que anomenem antropozè. La generalització dels hidrocarburs impulsa el creixement exponencial i insostenible, i això genera un canvi de tendències i d’actituds, fins al punt que arribem a veure la natura només com un objecte.

Jo diria que a l’Europa occidental, majoritàriament laica, hi ha un interès creixent per tornar als valors intrínsecs que ens ofereix la natura. Hi ha una gran oferta d’activitats, de recursos, de jornades, de tallers... El cristianisme va estar arrelat espiritualment a la terra, però amb la revolució industrial va venir el canvi. Hi ha un buit en el que podríem anomenar la dimensió còsmica de la tradició cristiana, i aquest buit l’omple el positivisme i el reduccionisme materialista. S’estén la creença que la realitat només té una dimensió, la material, tangible i mesurable. I a partir d’aquí es despleguen les idees modernes. Per això la revolució industrial sorgeix a l’Europa occidental. No hauria pogut sorgir a l’Europa oriental perquè allà el cristianisme conservava la cosmovisió sagrada de la natura.

Una mica sí, però és gens fàcil. Centrant-nos en l’àmbit de l’Estat espanyol, hem de tenir en compte que hi va haver un element que va marcar molt: les desamortitzacions. A començaments del segle XIX, amb les Corts de Cadis, es va constituir el primer gobierno nacional espanyol, amb l’aspiració de modernitzar i industrialitzar Espanya. Com que no tenien diners, es van apropiar les immenses propietats monàstiques. Es va il·legalitzar el monacat contemplatiu i les propietats més productives es van posar en venda. En aquells moments a Catalunya hi havia uns sis-cents monestirs, que feien una gestió modèlica del territori pel que fa a conservació de la natura. Està molt estudiat: era un model que ara consideraríem sostenible, amb activitat agrícola, ramadera i forestal, en una clau comunitària autogestionada. Aquest model que havia perdurat durant segles va ser destruït de manera dramàtica. Cal tenir present que els territoris que gestionaven les comunitats monàstiques eren superiors als territoris que tenim protegits actualment. Qui va comprar les terres eren els rics: es va contribuir a enriquir la burgesia, que en va voler treure rendiment. Es van arrasar boscos i es van simplificar els paisatges agraris amb un impacte ecològic molt negatiu. Però encara hi va haver una altra derivada...

L’impacte de tot això en la pèrdua de la visió contemplativa de la natura. Dins de l’Església romana s’havia mantingut a través dels ordes anomenats precisament contemplatius: estic parlant sobretot de benedictins i cistercencs i no tant dels ordes religiosos posteriors, que van fer un treball més assistencial. Es van produir canvis ecològics molt importants però també en la mentalitat, per la supressió traumàtica de l’experiència monacal. Els monestirs van quedar abandonats i espoliats. Ara ens meravellem per l’existència d’ermites, però oblidem que abans hi havia ermitans i ermitanes. La major part d’aquell patrimoni són ruïnes o ha estat secularitzat, queden poques comunitats monàstiques. Es va perdre patrimoni tangible però també una opció de vida. Actualment queda un 1% dels monestirs que hi havia abans de la desamortització. Però arreu del país queden tot d’elements que evoquen el que es va perdre i que poden contribuir a recuperar aquestes arrels de relació amb la natura, tot i que és difícil.

És curiós que, contra pronòstic i de manera força generalitzada, s’estigui produint a l’Europa occidental una revifalla en la creació de nous pelegrinatges, que ja pràcticament havia desaparegut. Només hem de veure la gran afluència que hi ha al Camís de Sant Jaume de Galícia. Les motivacions que tenen les persones que el fan són múltiples, però l’espiritualitat de la natura hi té protagonisme. I s’ha creat el Camí Ignasià, que comença a Guipúscoa i acaba a Manresa. És una creació del segle XXI que han fet els jesuïtes per recrear el camí que va fer sant Ignasi de Loiola i que estan seguint molts joves. Aquests pelegrinatges, que poden durar setmanes o fins i tot mesos, els tenim propers, però és interessant que també s’estiguin recuperant per tot Europa, fins i tot al nord, on les esglésies de la Reforma els havien suprimit completament. Segurament l’espiritualitat de la majoria de la gent que segueix aquests pelegrinatges és laica, però hi veiem una resposta a les necessitats de la societat. Al darrere no hi ha negocis muntats, estem parlant de persones que volen pelegrinar a peu per tornar a connectar amb l’espiritualitat de la natura i d’un mateix.

Sí, per exemple recessos que en espais on només disposes del que és essencial, no hi ha cobertura ni televisió, ni res que tingui a veure amb la bombolla tecnològica. També es tracta de sortir dels ambients urbans. Existeixen propostes immersives en en espais naturals, aprofitant albergs, hostatgeries, tendes de campanya o fins i tot coves. Una altra proposta són els trekkings, les caminades en silenci absolut: grups de persones que es comprometen a fer una travessa sense dir ni una paraula. És una experiència radicalment diferent de la que vius si ho vas comentant tot amb els altres. A Europa hi ha una efervescència en aquest tipus d’activitats. Personalment ho vaig constatar en un curs de postgrau que vaig dirigir a la Universitat de Girona i que es titulava Significats i valors espirituals de la natura: identificació, comunicació i integració. Tenia per objectiu identificar els valors de la natura, comunicar-los –normalment a través de llenguatges artístics, perquè el llenguatge científic, evidentment, no facilita identificar ni transmetre valors espirituals– i integrar-los de manera pràctica. Per aquest curs van passar més de 150 persones que tenien professions vinculades amb la natura, com guies, educadors ambientals, responsables de refugis de muntanya, assistents socials...

L’espiritualitat, en general, es vincula amb allò més profund de la nostra existència, amb allò que en darrera instància dona significat a la nostra vida. Per què tenim tantes propostes de reconnectar? Per què s’està parlant tant de l’ecologia profunda? Doncs perquè l’ecologia superficial, per dir-ho així, no és plenament satisfactòria. Hi ha molta gent que se sent buida, gent a qui li falta aquesta dimensió que permet connectar, que et permet sentir-te part de la natura. Un dels efectes que ha tingut el materialisme i tot el pensament tecnocràtic ha estat escindir-nos de la natura, separar-nos-en. I no només de la natura que ens envolta, del medi ambient, sinó també de la nostra pròpia naturalesa. Això ha creat moltes patologies físiques i també mentals. L’arrel de voler estar en contacte amb la natura té, crec, una motivació sanadora. Hi ha un desig de salut mental i de salut espiritual, de comunió amb la natura

Sí, però amb algun matís. No és només un sentit de transcendència, en referència a allò que està més enllà de nosaltres i de la realitat tangible. Hi ha una altra dimensió que és la immanència, allò que està més ençà. Podríem dir que la transcendència està per sobre de tot i la immanència és allò que ho sosté tot. En realitat, les aproximacions espirituals a la natura el que intenten és equilibrar aquestes dues dimensions. La immanència, en el llenguatge religiós, és l’omnipresència divina. Estar present a tot arreu és un atribut de la divinitat, que es troba també en totes les dimensions: els organismes, les pedres... La transcendència implica que també va més enllà. Totes dues aproximacions són vàlides i es complementen.

La vam crear el 2005 amb motiu d’un taller internacional que es va fer a Montserrat en el marc del projecte Delos, que s’insereix en la Comissió Mundial d’Àrees Protegides. L’objectiu del taller era abordar la problemàtica que tenen els espais naturals sagrats en països tecnològicament avançats. Vam crear l’associació Silene com un instrument interlocutor amb les administracions per treballar de manera internacional en espais protegits. Però sobretot arran de la pandèmia, i amb les dificultats que van sortir de mobilitat internacional, ens vam començar a centrar en Catalunya. Volem complementar l’argumentari de la conservació de la natura amb els valors culturals intangibles i espirituals, aplicant-lo a la nostra realitat. Fem activitats formatives amb la voluntat d’incidir en les administracions, els responsables, els custodis, la gent que fa guiatges... perquè s’adoptin perspectives més holístiques, més integradores. Aquest crec que és un dèficit que, en general, tenen les polítiques de conservació a casa nostra.