Quan la pobresa ho assalta tot
Tres exgerents del Consorci Badalona Sud reflexionen sobre la cronificació de la misèria als barris més vulnerables del país, com és el cas de Sant Roc
Reclamen recursos i valentia política com a clau de l’estratègia
Del Consorci Badalona Sud només resten el nom i la història
Són barris tan pobres com estigmatitzats. Rarament se’ls pengen etiquetes amb connotacions positives ni apareixen als mitjans de comunicació amb la seva cara amable, malgrat l’esforç que fan moltes persones per treure aquests espais de la marginalitat. Un clar exemple és el barri de Sant Roc, a Badalona, que, les darreres setmanes, ha estat esquitxat pels terribles casos de les violacions perpetrades per menors, en saber-se que bona part dels autors provenen d’aquest sector. Sovint, Sant Roc també surt a la llum lligat a problemes de delinqüència. És el barri de Badalona on menys veïns van anar a votar el passat 28 de maig. Les administracions no han deixat d’abocar-hi recursos, però ni tan sols així el barri se n’ha sortit. No és un cas aïllat al país, malauradament.
L’any 2006, l’Ajuntament de Badalona i la Generalitat van crear el Consorci Badalona Sud amb la finalitat d’impulsar l’acció comunitària a tota la zona sud de la ciutat. El 1998, les dues administracions ja havien impulsat un ambiciós pla urbanístic per substituir els edificis amb aluminosi. Pel que fa al consorci, l’organisme ha anat agonitzant fins al punt que, disset anys després, només resta un nom i una història. Ha quedat completament desmantellat. Què està fallant? Per què sembla tan difícil, sovint impossible, treure aquests barris i les famílies que hi viuen de la marginalitat? Per què pesen tant els estigmes? Aquest diari ha reunit, per primer cop, tres exgerents del consorci Badalona Sud: Miquel Dosta (2008-2013), Venanci Saborit (2013-2016) i Pilar Vallès (2016-2018). Expressen moltes coincidències, i també alguna discrepància. El primer punt de sincronia aflora només començar: la remodelació urbanística va ser cabdal i el que s’ha de fer ara és programar-ne una nova fase. Tenen clar que ha estat l’actuació política més potent que s’ha fet a Badalona sud, que ha transformat una part del barri i que ha millorat la vida de molta gent. Qui més coneix la intervenció és Miquel Dosta, que, abans de capitanejar el consorci, va ser el responsable del pla de remodelació: “La intervenció en l’habitatge facilitava la intervenció social amb les famílies afectades. Se’ls feia un acompanyament social.”
“La clau és la política pública –hi afegeix Venanci Saborit–, i a Catalunya, malgrat les nostres mancances, s’han fet unes polítiques públiques més potents, intel·ligents i generadores d’igualtat que en altres llocs. Només ho hem de comparar amb La Cañada de Madrid o amb França.” Hi coincideix plenament Pilar Vallès, que assegura que l’experiència catalana en el treball comunitari “està molt avançada respecte de la resta de l’Estat, i no només el sector públic és un model, també ho són les entitats i, en general, l’ecosistema social i cívic català”. Aquest era precisament un dels grans actius del consorci, segons Miquel Dosta, “la capacitat de poder ajuntar, des d’una posició d’igualtat, l’administració i els agents socials i els mateixos veïns”. Malgrat la multitud de veus de la zona que defensaven la necessitat de potenciar el consorci, l’organisme coliderat per l’Ajuntament de Badalona i la Generalitat se n’ha anat en orris. Qui n’ha estat més responsable? Només se sap que, entre els uns i els altres, la feina per fer. Venanci Saborit assenyala sobretot el consistori: “Té una característica que és la seva incompetència històrica. Si hagués entrat en el pla de remodelació, l’Incasòl no se n’hagués sortit. L’Incasòl és lent, és burocràtic, però és un elefant. On posa la pota no la treu.” Pilar Vallès també analitza el paper de l’administració local, en què, els darrers anys, hi ha hagut un ball d’alcaldes. “L’Ajuntament de Badalona no ha estat valent gairebé mai. A sobre, l’estructura administrativa ha quedat obsoleta i no es va renovar quan tots els ajuntaments van fer el pas per modernitzar l’administració. A Badalona, no han pogut, o no n’han sabut, o ha faltat valentia. Ho hem patit tots això”, relata. Dosta hi afegeix la idea de “la manca d’ambició”, referint-se a l’Ajuntament.
El tancament del consorci, però, no seria tan mala notícia si s’hagués substituït per unes polítiques integrals, comparteixen tots tres. Però, malauradament, brillen per la seva absència. “No ploro pel consorci, ploro perquè l’Ajuntament de Badalona no funciona. Quina és la política que es fa en aquest territori?”, es pregunta Saborit, l’única dona que ha liderat aquest òrgan. Venanci Saborit ofereix algunes receptes per treure aquestes barriades de la misèria: “Un element fonamental és la política educativa, tot i que no s’acaba d’entendre què fa la Generalitat. Després, hi ha l’activitat de salut comunitària que es pot arribar a fer i que CatSalut intenta, però els professionals estan desbordats.” Pilar Vallès apuntala: “És un tema de pobresa molt arrelada i s’ha d’abordar com a tal.”
Fracàs escolar
Miquel Dosta deriva la conversa cap al problema del fracàs escolar, amb uns índexs elevadíssims, i recorda que “es va treballar molt en les causes, es va detectar que molts no tornaven després de dinar i es van potenciar les beques menjador, però es van interrompre per un problema de contractació; la burocràcia era terrible”.
Els tres exgerents són conscients de les dificultats que acompanyen les polítiques que s’apliquen sobre els territoris on arrelen tantes desigualtats. “No hi ha una vareta màgica –diu Pilar Vallès–, però sí que hi ha d’haver una convicció i un impuls polític enorme i unànime, siguis del color que siguis, per tenir clar que allò està acordat entre tots.” I un element fonamental, hi afegeix: “Un lideratge polític molt fort.” Venanci Saborit reitera la importància del consens polític i lamenta algunes decisions que va patir en primera persona per una qüestió del que anomena “oportunisme”, com ara un vot del PSC contra el programa de lluita contra l’absentisme escolar i la negativa de l’exalcaldessa Dolors Sabater a pagar unes factures perquè venien d’un encàrrec del PP. També li sap greu “la manca de pressió social”, un element que mobilitza i molt els polítics “a qui sobretot els importa guanyar vots”.
Pilar Vallès frena l’embranzida del seu antecessor en el càrrec, el més crític dels tres. “No m’agrada fer escarni dels polítics perquè molts estaven preocupats pels problemes de la zona sud, però és cert que, en la meva etapa en el consorci, trobava a faltar lideratge polític.” I posa un exemple de feina ben feta: “Vam fer una visita al barri de Sant Cosme, al Prat, quan Lluís Tejedor n’era l’alcalde. Ens va explicar que allà invertien molts diners, però de forma discreta, sense explicar-ho gaire. Tenien clar el model de ciutat que volien i que s’havien de reequilibrar les desigualtats. Per tant, a Sant Cosme anaven els millors projectes educatius, les inversions més importants... Això, a Badalona no ha passat mai.”
A Sant Roc, les administracions van acordar dur l’escola oficial d’idiomes, però Venanci i Dosta comparteixen que no es va aconseguir l’impacte desitjat perquè no es va acompanyar d’altres projectes, fins i tot metropolitans, que atraiessin inversió i capital humà. “Per a molta gent de Badalona, anar a Sant Roc és de molt mal gust i el barri és una nosa”, diu Venanci Saborit referint-se a un cert classisme que no s’ha superat.
Una realitat és que tots els discursos polítics s’omplen de la idea de cosir Badalona. Pilar Vallès és de l’opinió que “realment s’ho creuen”, però després no es tradueix en inversió i es topa amb la mare dels ous: la manca de lideratge polític. Els tres protagonistes de l’entrevista recuperen episodis passats que els comportaven autèntics maldecaps, com haver de picar a les portes de la Generalitat “per suplicar 50.000 euros” o tornar-se mig bojos “per poder tramitar un expedient de 2.000 euros”.
Si tots els camins duen a Roma, en aquesta conversa totes les reflexions duen a la necessitat imperiosa de seguir avançant amb la remodelació urbanística de Sant Roc. Miquel Dosta creu que la nova fase hauria d’incloure edificis de compra lliure per guanyar en diversitat i fugir de l’endogàmia. Pilar Vallès reitera que cal “molta persistència” en la intervenció i “acompanyar el totxo de la intervenció social”. Venanci Saborit no pot estar més d’acord amb el fet que cal afrontar aquesta etapa de renovació urbana, però lamenta “la manca de voluntat política per tirar-la endavant”. “A Sant Roc, hi ha molts pisos on ningú de nosaltres aniria a viure, a la part que no va ser remodelada”, hi afegeix, tot insistint que la intervenció social ha de ser primordial. En aquest sentit, introdueix el problema de l’absentisme escolar i defensa que les ajudes socials “han d’anar vinculades a certes obligacions”: “Si no portes els nens a escola, no les tens.” Miquel Dosta el talla per recordar que “va haver-hi intents de vincular les ajudes a l’assistència a l’aula”, però van veure que no tenien “aquesta capacitat”. Pilar Vallès s’hi suma: “Aquestes polítiques no les pot fer un consorci. És necessari parlar de drets i obligacions, i tant que sí, però aquest debat s’ha de situar en el marc del poder legislatiu.” Ella no té clar si la solució a l’absentisme passa o no per retirar les ajudes. “L’objectiu final seria que la gent trobés el valor positiu d’anar a l’escola i d’aprendre, més que no pas percebre-ho com una obligació”, conclou.
Un altre element de coincidència entre els tres exgerents del Consorci Badalona Sud és el disgust davant el silenci polític que ha marcat el tancament de l’organisme que van dirigir. S’ha tancat sense pena ni glòria, i mirant de fer el mínim de soroll. “En desconec els motius i les alternatives que s’han articulat, però em preocupa que l’opció ara passi per una automatització, una intervenció a perdigonades, que genera llacunes i buits on no s’intervé”, indica Dosta.
Del seu pas per Sant Roc, tots tres en treuen instants per a l’esperança. Pilar Vallès tria el paper de les dones del barri com les grans impulsores del canvi real i aposta per les polítiques de gènere, perquè les dones de Sant Roc són motor de tot tipus. Miquel Dosta recorda amb afecte la suma d’esforços, de veïns i administració i la gent que mai no es rendeix, malgrat les dificultats. Venanci Saborit, finalment, destaca que Sant Roc “ho tenia tot per ensorrar-se i no s’ha ensorrat” i en responsabilitza “la bona gent que hi ha treballant i que té ganes de tirar endavant, malgrat totes les dificultats”.
LES FRASES
Estigmatitzar el barri en lloc d’intervenir-hi
S.M
Sovint s’associa Sant Roc a problemes de delinqüència i, per reblar el clau, darrerament s’ha posat el focus en el barri origen dels menors que han perpetrat diverses violacions a la ciutat. Els tres exgerents no defugen cap tema i també en parlen. Pilar Vallès creu que aquests fets “són conseqüència de l’abandonament que han patit les persones que viuen en aquests barris” i lamenta que les institucions “hagin renunciat a actuar-hi, però, en canvi, quan passen aquestes coses l’assenyalen”. “Estigmatitzar el barri quan no hi estàs intervenint és irresponsable i hipòcrita. Les institucions l’assenyalen per no assumir la responsabilitat que els pertoca d’aquestes violacions”, diu Vallès. Miquel Dosta reitera la necessitat de ser constant en la intervenció i el seguiment i apunta que quan s’abandona la intervenció “el retrocés és immediat” i, en canvi, “el treball intens i el contacte fa multiplicar els resultats”.
Venanci Saborit reitera que els drets “han d’anar lligats a les obligacions” i dispara cap a la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència: “És un problema, no la solució. Està contaminada des de la seva fundació i no està entenent bé que cal protegir les víctimes.” Saborit apunta que, ara, l’Ajuntament de Badalona, amb una majoria absoluta de Garcia Albiol, “ja no tindrà excusa per actuar en el nucli del problema, que és la marginació”. També reparteix cap al Departament d’Educació: “Mai no ha entès la singularitat de Sant Roc i, si ho ha fet, mai no ha dotat de recursos les escoles de la zona.” Tant Saborit com Vallès lamenten que l’accent es posi, en línies generals, en la delinqüència i no pas en la pobresa, quan és l’origen de tots els problemes. “Delinqüència va ser l’espoli del Palau de la Música”, sentencia Venanci Saborit.
