“L’extrema dreta i el fanatisme islàmic s’alimenten entre ells”

Fa deu anys que faig activisme actiu, però en fa aproximadament cinc que vaig decidir sortir de l’anonimat perquè tingués més ressò la tasca que faig. Al Twitter em defineixo com a feminista nord-africana, antiracista i antifeixista. És la definició més acurada. No soc ni una víctima ni una supervivent ni valenta. Ser valenta mai ha sigut una elecció, sinó un camí per poder sobreviure en aquestes realitats que ens travessen.

És quan fas el canvi de nena a dona i et trobes entre dos mons, que és una descripció molt real del que et passa. És molt difícil, perquè no ets ni prou d’aquí ni prou d’allà. A mi el clic me’l van fer els llibres i especialment la lectura de les escriptores dones feministes dels meus contextos, com Nawal El Saadawi, Wassyla Tamzali... Em van fer sentir més acompanyada. El pitjor enemic que he tingut ha estat la meva consciència, el sentiment de culpa tan ben estructurat sempre en qualsevol sistema patriarcal i que no et deixa ni sortir ni denunciar. Som la generació que hem trencat amb moltes coses hereditàries de les nostres mares i àvies i això fa mal, sempre. I vaig començar a fer meva la lluita. I sentir-me més representada.

La religió es considera identitat i és la unitat que es té per sobreviure en un món occidental tan racista amb els immigrants, especialment amb els nord-africans. Doncs de la mateixa manera ens fan creure que el feminisme, la igualtat, l’educació són qüestions d’Occident, de les dones blanques europees i nord-americanes de classe mitjana. Fins que recopiles informació i veus que també hi ha molta lluita històrica feminista en altres contextos però se’ns oculta. Tenim molts referents als nostres països d’origen i que mai han abandonat la lluita, i se les ha amenaçat i fins i tot exiliat per haver plantat cara a aquest patriarcat endèmic que cada cop és més wahabista i cruel amb les dones.

I tant, perquè fan front a l’esquerra de plastilina que no s’aclareix i que no té clars els conceptes en tot el que està relacionat amb la immigració i ser antiracista, i a més han de fer front a les comunitats que necessiten ajuda. Les dones occidentals també vau fer front a l’Església i no hi havia aquesta esquerra de plastilina titllant-vos de cristianòfobs.

Soc molt crítica amb l’esquerra perquè de la dreta no n’espero res. El que haurien de fer és la llei antiracista, que porten anys prometent cada vegada que hi ha eleccions i un cop passades la tornen a guardar al calaix. No tenim cap llei antiracista i el tema del racisme a Occident és un debat molt endarrerit. Aquesta llei antiracista hauria de recollir casos com el meu, de nenes que no haurien de patir aquest racisme mal entès com a multiculturalitat. Perquè casar una nena amb 16 anys no és una tradició, és una qüestió de drets humans. La llei antiracista hauria d’abordar els drets humans i el feminisme sense excepcions.

Són persones que no tenen idea de la nostra realitat –no saben diferenciar un burca d’un nicab– i es creuen amb la potestat de parlar-ne. Utilitzen la nostra lluita per perpetuar el seu racisme. L’extrema dreta i el fanatisme islàmic s’alimenten entre ells, estan connectats de manera directa. Com més discursos racistes, més radicalització hi ha. La comunitat musulmana és marginal i té moltes realitats precàries, com l’habitatge, el treball, la manca d’oportunitats, i han de fer front al racisme. El que s’aconseguirà és que la unitat religiosa sigui més forta i més radical, perquè s’ho prenen com una qüestió identitària i de lluita contra el racisme. El fanatisme islàmic n’és conscient. I nosaltres, les persones de contextos islàmics, som els titelles, d’una banda, dels islamistes i, de l’altra, dels racistes.