“Si ets sanitari no pots treballar amb una cuirassa”

La tasca de cures sempre s’ha vist com un sacrifici. Sempre ha fet la dona a casa, i la infermeria té un origen en la religió: aquí les primeres infermeres eren monges. Aleshores aquest punt de sacrifici ha fet que no s’hagi col·locat el valor de la cura en un lloc molt més visible i reconegut. Ara mateix crec que els sanitaris, parlant en general, estan més cremats, decebuts, no sé com dir-ho... En el meu cas particular he vist que com a infermera em perdia molt en la cura dels altres i m’oblidava de mi. Fins que no vaig prendre consciència de mi mateixa en el dia a dia, acompanyant els altres a cuidar-se, no vaig reconèixer el valor de la cura. T’has de reconèixer com a persona, com a individu i com a professional per poder fer la feina.

De molt petita vaig tenir una experiència molt dura. Amb 18 mesos gairebé em moro. Se’m va formar una bola a la gola que no sabien què era i vaig estar deu dies entre la vida i la mort. Suposo que això va marcar en mi una ferida i que no és casualitat que decidís ser infermera. Després, quan vaig estudiar la carrera, el primer rotatori de pràctiques que vaig tenir, amb 18 anys, va ser amb lesionats medul·lars. L’impacte va ser brutal, ningú et prepara per a una cosa així. Estava atenent xavals joves que acabaven de tenir un accident de trànsit i havien quedat paraplègics o tetraplègics, que tenien depressions tremendes. El segon rotatori va ser amb cremats, concretament en un departament amb nens cremats. Terrible. En el meu cas no era tant la por a la situació, sinó la por a poder fer alguna cosa malament que encara els perjudiqués més. I a tercer de carrera em va tocar fer rotacions per una reanimació, una mena d’UCI. Ho vaig passar molt malament, no m’agradava perquè pràcticament no podies tenir cap relació amb el pacient. Quan va morir una dona i vaig veure com es tractava el cos tan fredament vaig quedar molt tocada. Vaig pensar a plegar, però finalment no ho vaig fer.

El primer contracte seriós va ser en una UCI de nounats. Jo no tenia especialitat, i en aquells temps a Galícia, quan et trucaven per a la borsa de treball a l’estiu, et tocava on et tocava i no podies dir que no perquè et penalitzaven sense treballar un any. Amb els nounats, les infermeres feia molts anys que treballaven allà i ja no tenien ganes d’explicar res a ningú. Jo sortia i entrava plorant cada dia de la feina. Suposo que d’alguna manera connectava amb aquell nadó que vaig ser i que gairebé mor. Quan havia de punxar els nens em posava fatal, fins i tot amb problemes de salut. En canvi, quan vaig treballar en un servei de medicina interna amb presos i toxicòmans, no ho vaig passar tan malament, perquè l’equip era molt i mol bo. Al final, em vaig anar adonat de la importància de la connexió emocional amb els pacients.

Jo no he pogut deixar de sentir mai afecte cap als meus pacients, encara que fossin d’urgències i els tractés poc. I sí, això va ser una càrrega emocional, però no era tant pel que jo donava, sinó pel que jo rebia del pacient. No sabia com col·locar-me en cada situació, com podia seguir amb el següent pacient després d’haver acabat amb el primer. En el món de la sanitat molts professionals deixen de desenvolupar la part de més tacte i de sensibilitat perquè pateixen. No perquè no siguin humans, al final tots ho som. Però crear una cuirassa és la manera més còmoda i pràctica de col·locar-se en aquesta situació. El problema és que tard o d’hora aquesta cuirassa al final es bloqueja i arriba un moment en què col·lapsa. Per això arriben els atacs d’ansietat, l’estrès, l’esgotament... Estàs negant, rebutjant, una part de la teva constitució, que és el cos. Per molt que posis cuirasses, el cos es va saturant d’informació i al final ho expressa d’alguna forma.

Sí, crec que hi ha molts professionals, infermers, metges... i tota la gent a l’àmbit de la sanitat que no ho tenen tan clar i que al final pensen que els cal posar-se aquesta cuirassa i per poder continuar treballant. El que els cal és una atenció emocionals que els ajudi a obrir-se.

A nivell de projecte hi ha tres línies d’actuació. Una és un programa de formació amb dotze tallers, que consisteix en un recorregut per les necessitats bàsiques de l’ésser humà. Seguim el model d’una infermera nord-americana, Virginia Henderson, que arran de la seva experiència en la Primera Guerra Mundial va crear un sistema per organitzar el treball de la infermeria. Va descriure les catorze necessitats bàsiques de l’ésser humà [van des de la nutrició al descans, passant per qüestions com sentir-se realitzat i tenir estones d’oci] i van pensar que seria molt interessant aplicar-ho no només als pacients, sinó també a aquells que els cuiden. En un primer moment vaig pensar que aquests tallers servirien només en l’àmbit de la infermeria, però després hi va haver un reclam important per part de metges i d’altres professionals. Em semblava molt beneficiós poder emprar allò que fan ells mateixos amb els seus pacients, per aplicar-ho a les seves pròpies necessitats.

Sí, això et col·loca a un nivell d’igual a igual. Encara que davant del pacient tots som professionals, hem de tenir present que també som persones, i per tant tenim les mateixes necessitats. A cada taller, el que s’intenta és fer una revisió del grau d’amor, del grau de cures que tu tens al voltant d’aquesta necessitat física. Es fa sense gaire dogma de com hauria de ser. Es tracta de veure si la persona està respectant aquesta necessitat, si l’escolta i si s’escolta. Com a professionals sanitaris tenim molta informació, per posar un exemple, sobre quantes hores cal dormir, sobre com ha de ser la son... però això no és del tot real, perquè depèn de cada persona. Si tenim més o menys energia potser necessitem dormir més o potser necessitem dormir menys. Tots sabem que hi ha persones que han d’anar aviat a a dormir i d’altres que se n’hi van més tard, i això no vol dir que unes actuïn millor que les altres. És només un exemple, però en qualsevol cas en els tallers cadascú va reconeixent quina és la manera d’expressar les necessitats que són pròpies.

De moment els tenim implementats, a través de l’Institut Català de la Salut, a Barcelona ciutat, a totes les àrees d’atenció primària. Qualsevol persona, qualsevol treballador que pertanyi a aquest àmbit s’hi pot inscriure. La participació no és obligatòria ni de bon tros, surt de la pròpia necessitat.

Sí, i és curiós algunes de les coses amb què ens trobem. Per exemple, sovint aquells que venen directament dient que s’hi han apuntat per deixar aparcada una estona la feina, en el fons són els que se senten més atrets per l’essència del projecte. Al final veus que potser els que aparentment tenen menys interès a venir són els que més riuen, els que més comparteixen, els que més ploren i els que més es transformen al final del recorregut. De moment el programa està establert així, però es pot fer a qualsevol altre lloc si de sobte un grup d’infermeres o d’altres professionals hi estan interessats. Ara el que veiem és que desenvolupar-lo dins de la mateixa institució on aquests professionals fan la seva tasca és molt guaridor.

Hi ha un discurs generalitzat entre els professionals, que consideren –per posar el cas– que és el seu propi hospital o el seu propi ambulatori el que els està fent patir. Llavors, que aquesta mateixa institució contribueixi a pagar econòmicament una activitat d’aquest tipus és com una mena de remei homeopàtic: el mateix remei que pot fer mal serveix per curar.

També tenim un acompanyament específic per als equips de treball. Fem entrevistes amb alguns dels directius o dels responsables d’equips i ens expliquen una mica com veuen la gent. Es tracta d’establir com es troben emocionalment els professionals, i a partir d’aquí es creen intervencions més a mida. Per exemple, hem fet alguns ambulatoris que tenen pressupost anual per invertir-lo en formació; aprofitem per fer jornades que tenen per objectiu tractar de desenvolupar la cohesió d’equip. Finalment, la tercera línia d’actuacions és una trobada que anomenem Cercle de Cuidadors, que fem cada mes. No cal que s’hagi fet abans cap taller, és simplement una dinàmica que serveix per compatir i per acompanyar. Hi ha una guia per tractar un tema, les trobades solen durar dues hores i et permeten poder expressar allò que sents.

Sí, perquè normalment no ens col·loquem en el lloc de voler mirar d’una forma més àmplia el món, i això és responsabilitat nostra. Crec que en el món en general, i per tant també en el sistema sanitari, s’està exagerant moltíssim. Semblem treballadors d’una factoria on només importa produir, produir i produir... Però d’alguna manera el que s’està aconseguint és que les persones es despertin. En un nivell de consciència, el mateix sistema ens està fent reaccionar. Veiem que ja no serveix anar col·locant pegats per anar resolent les coses que vius, i en canvi cal assumir directament la responsabilitat de la realitat i col·locar-se en un lloc de poder, malgrat les circumstàncies que t’envolten.

Aquest prendre consciència d’un mateix, de les seves connexions i les seves emocions, empodera com a persona. Des de la meva visió, després d’haver passat per tants llocs difícils al principi de la meva carrera, em pensava que les reaccions que tenia i els mals tràngols només em passaven a mi. Em posava en un lloc molt dramàtic i victimista, i això no em va ajudar en res, les situacions complicades em continuaven arribat. A mesura que em vaig anar formant en teràpies més alternatives i em van anar acompanyant diferents persones en el procés, em vaig adonar que en realitat tot això era un camp per explorar i descobrir com era jo i afrontar les situacions. He vist que, generalment, quan hi ha situacions molt difícils, si tu acceptes les emocions que comporten i tot allò que t’està incomodant, hi ha un regal. Per això tinc la necessitat de donar aquest missatge al sistema sanitari: els cuidadors també necessiten cures i poder sortir de l’arquetip de salvadors i de superherois, i també del de víctimes.

El que fa és acompanyar la dona embarassada a partir de sisè o el setè mes de gestació, i la seva funció depèn de l’acord que tingui amb la mare. La feina no està centrada en la part tècnica del part ni a fer recomanacions relacionades amb la salut física ni del nadó ni de la mare. És una figura subtil que, si ho fa bé, es fa invisible, però s’encarrega que tot l’entorn del naixement flueixi. Està atenta a tots els detalls per assegurar la comoditat de la mare, del nadó i de l’acompanyant. És una figura molt nova però ja hi ha institucions que en permeten la inclusió en el pla de part.