Un cordó umbilical de vida

Manel Mendoza té setanta-set anys i té una insuficiència cardíaca terminal. Abans del 18 d’abril, quan li van donar l’alta a l’hospital Vall d’Hebron, després d’implantar-li un dispositiu d’assistència ventricular (VAD), estava assegut en una cadira de rodes, pràcticament impossibilitat; fent una dieta estricta i amb els dies comptats. No se li podia fer un trasplantament, perquè tenia més de setanta anys. Després de tres operacions i fer rehabilitació, ara és una altra persona, però no ho té fàcil. Res és fàcil. Aquesta bomba mecànica cardíaca, que envolta el seu cor, requereix un aparell auxiliar que li dona l’energia per bombar la sang. Aquest aparell, que porta penjat amb una bossa de pell de color negre, es connecta amb el cos a través d’un cable que li entra per l’abdomen. La bomba consta de dos tubs: un porta la sang fora del cor i cap a una bomba, i l’altre mou la sang des de la bomba fins als principals vasos sanguinis. En la insuficiència cardíaca, el cor no pot bombar prou sang a la resta del cos. El cor encara batega, és cert, però està feble i danyat. El líquid sovint torna als pulmons, el fetge, l’abdomen o les cames. Ara en Manel depèn de la font d’alimentació; aquesta mena de cordó umbilical que ja formarà part d’ell tota la vida. “Tot va començar –explica Mendoza– ara fa uns vuit anys, amb unes arrítmies. Em van medicar i vaig fer dieta. Però, finalment va ser necessari posar-me un cor artificial.”

Manel Mendoza forma part d’un grup de persones, no gaire nombrós al conjunt de l’Estat, que porten aquest sistema implantat al seu cor. Aquest giny se sol implantar a persones que esperen un trasplantament o aquells a qui no se’ls pot fer, com el cas de Mendoza.

I gràcies a tot això, la qualitat de vida d’aquest veí de Vulpellac, antic constructor, ha millorat exponencialment perquè no ha d’anar dues vegades a la setmana al Vall d’Hebron a fer les dues cures setmanals. El centre d’atenció primària de la Bisbal d’Empordà compta gràcies al Manel amb personal sanitari que es va anar a formar específicament al Vall d’Hebron per poder fer unes cures que són molt sensibles. Cristina Chuecos, infermera i gestora de casos del CAP, a més de professora associada a la Facultat d’Infermeria de la UdG, recorda que: “Del Vall d’Hebron van contactar amb nosaltres per explicar-nos que hi havia aquest cas i que se li donava l’alta. Ràpidament, vam decidir formar-nos per poder fer les cures setmanals a aquest pacient.” Per Chuecos és important perquè estaríem davant d’un dels pocs centres d’atenció primària catalans, fora de Barcelona, on es fa aquest tipus de cures. “Amb la nostra capacitació, aquest pacient no ha d’anar dues vegades a la setmana a Barcelona”, explica, abans d’afegir que “també representa un pas molt rellevant per a la infermeria”.

Albert Mañé i Natàlia Gallardo, companys de Chuecos, detallen que les cures es concentren a la zona de l’abdomen on el cable, que surt de la bateria externa, entra al cos de Mendoza per fer funcionar aquest cor mecànic: “Estem davant d’un servei d’ultraespecialització. El que és clau –explica Mañé– és l’esterilitat. La cura es fa a la zona de l’abdomen amb l’equip adequat perquè és clau que no es produeixi cap mena d’infecció. Una cura dura uns 35 o 40 minuts.”