“Ara puja gent que diu que el Vaticà II va ser negatiu i s’ha de tornar enrere”

Entre altres coses. Fa quatres anys, abans de la pandèmia, el cardenal Omella ens va convocar a tres persones –a mi, a Josep Maria Romaguera i a Eduard Sala, de Càritas– per planificar un nou mapa pastoral, atès que tenim moltes parròquies, pocs capellans i hi ha molta secularització. És un tema que s’hauria d’haver començat a fer fa molts anys i que cada arquebisbe de Barcelona posposava perquè ho fes el següent. Finalment, Omella va afrontar el cas i nosaltres vam fer un treball apostant perquè, més que de parròquies, es parlés de comunitats. Vam proposar que les parròquies deixin de funcionar com a unitats individuals i es puguin agrupar en àrees pastorals, que estarien dirigides per un rector que tindria el suport d’un govern col·legiat (format per altres preveres, si n’hi hagués, religiosos i religioses i laics i laiques de totes les parròquies que formin la comunitat). De la proposta se’n parla poc.

Crec que no s’ha fet prou pedagogia, no s’hi ha reflexionat. Algunes parròquies, poques, ja estan funcionant d’aquesta manera, però, en general, hi ha molta reticència, perquè és una manera de pensar diferent. La nostra proposta era una manera de dir: concentrem les parròquies per barris o per comarques i replantegem-nos què necessita cada lloc; en un lloc, caldrà més reforçar el culte, en un altre, la catequesi, en un altre, l’acollida d’immigrants... Mirar què convé a cada comunitat: què convé a Gràcia, què convé a Sants o què convé al Maresme. Les parròquies no poden estar aïllades. A més a més, és que no hi arribem! No és tancar parròquies; és concentrar per ser més evangèlics. No s’ha acabat debatent a fons i, sovint, es fa difícil acceptar un canvi profund. Cada parròquia tendeix a anar a la seva; cada rector es pensa ser un bisbe.

Una mica, perquè cadascú va a la seva i no es confia en el laïcat, que és imprescindible si volem tenir un futur, ni en els religiosos i les religioses, ni en els diaques, ni en treballar conjuntament.

Això es veu amb el que està passant amb la Fundació Joan Maragall. Els darrers anys, des de la pandèmia, ha patit unes pressions molt fortes que han debilitat la seva economia i la seva localització. Això ha afeblit les seves activitats públiques i de publicacions. Avui, hi ha signes que aquesta situació pot revertir a millor.

És important perquè és una de les entitats culturals cristianes de reflexió que treballa en el diàleg del cristianisme amb la cultura més importants del país. La vam crear el 1989 per encàrrec del cardenal Jubany. Jo hi soc des del principi i considero l’entitat imprescindible per l’aportació de pensament cristià que fa a la societat i els debats que obre i genera. Per això puc dir que el tema cultural i universitari als actuals dirigents del Bisbat de Barcelona no els interessa. La pastoral universitària no existeix i el tema de la cultura no es té prou en compte. Per això puc dir que, actualment, el tema cultural i l’universitari interessen poc i no es consideren prou.

I després de mi ho va ser la religiosa Llum Delàs. Per això ara em dol aquesta absència. També hi havia el Moviment d’Universitaris i Estudiants Cristians de Catalunya (MUEC), que va ser molt potent, el Centre Cristià d’Universitaris... Eren com centres culturals universitaris. La contradicció és que, ara, hi ha més estudis universitaris cristians i facultats eclesiàstiques que mai però la mínima dedicació per part de la cúria. En el moment que el cardenal Martínez Sistach va dir a Llum Delàs que plegués, la pastoral va caure en decadència, i fins ara, que no hi ha pràcticament res.

Ara, hi ha una certa tendència del que es diu restauracionisme, que tendeix a afirmar que abans del Vaticà II estàvem millor. Diuen que el Vaticà II no ha fet prou bé i demanen tirar enrere. Potser alguna cosa no la vam arribar a fer prou bé, però vam treballar molt, i ara veig amb preocupació el que està venint.

El Vaticà II va crear una Església més oberta, una Església que no es volia tancar en si mateixa. El papa actual parla sempre d’Església en sortida, d’Església no restauracionista. Jo em sento totalment en comunió amb la frase del papa Francesc que poso a la contraportada: “Un cristià restauracionista, legalista, que ho vol tot clar i segur, no trobarà res. La tradició i la memòria del passat han d’ajudar-nos a reunir el valor necessari per obrir nous espais a Déu. Qui cerca només solucions en normes, en seguretats doctrinals exagerades o en un passat perdut, posseeix una visió estàtica i involutiva. La fe es fa ideologia.” Opino el mateix.

El passat ha de ser una palanca per anar al futur. Els darrers 30 anys, la societat s’ha descristianitzat molt, i per a molta gent això és un motiu de por, un motiu per dir: “Tanquem-nos nosaltres que ens considerem els bons, fem una Església castell.” Però aquesta no és una Església oberta i per a tothom, que és el que hem cregut i hem intentat fer els capellans del Concili. El papa parla d’Església hospital. La sort és que haguem tingut el Concili Vaticà II, una eina per estar dintre de la societat que canvia. La societat hauria canviat igual! On seríem ara si no haguéssim tingut les eines del Vaticà II? La Fundació Joan Maragall, per exemple, ni existiria. Seríem una Església enclaustrada.

Sí, augmenten els capellans de les noves generacions, que tenen una altra visió. Ara, són molt més conservadors, amb uns valors molt tradicionals. Tradició no vol dir que sigui una cosa dolenta, però sí que hi ha una part de la tradició s’ha de superar. Una cosa que s’ha fet sempre potser és possible cal canviar-la, no? En el llibre ho dic clarament: s’haurien de reenfocar els anys de seminari per tenir preveres servidors, que col·laborin en les comunitats pastorals, que no tinguin com una doble obediència, al bisbe i a algú o a alguna institució. Que, com va dir el bisbe de Girona Soler Perdigó, no entrin al seminari ja ben cuits i només es puguin gratinar. S’ha de ser exigent a l’hora d’admetre en l’ordenació a prevere i també a diaca permanent. Si no, fan més mal que bé.

Nosaltres vam viure el final del franquisme i, influenciats per l’obertura que va suposar el Concili Vaticà II, aquí a Catalunya vam emprendre moltes iniciatives i un gran compromís tant nacional com social. Jo, per exemple, des de les parròquies de la perifèria on vaig estar al principi de ser capellà, a la Trinitat, vaig conscienciar-me de la gran problemàtica social que vivia la classe obrera dels anys seixanta i setanta. D’altra banda, vaig haver d’anar a estudiar teologia a Roma perquè aquí encara no hi havia facultat, i vaig veure com era allà la democràcia. També l’any 74 vaig anar a Portugal a fer unes classes i vaig viure la Revolució dels Clavells. Tot això em va anar sensibilitzant amb el tema social i vaig veure, com la majoria de capellans de la meva generació, que el cristianisme havia de tenir en compte els drets humans, que no tenia sentit un altre cristianisme.

Sí, des de la més humil per demanar l’arribada d’un autobús al barri fins a participar en la Caputxinada, l’Assemblea de Catalunya i la tancada a Montserrat per reclamar la llibertat, la fi de la dictadura i els drets nacionals.A la manifestació de capellans del 1966 no hi vaig poder anar perquè tenia missa, però hi vaig donar el meu suport total perquè s’estava denunciant la tortura de la policia a un estudiant universitari. Quan m’ha semblat que tocaven els drets humans, he estat activista.

Ara, potser tenen menys força, però de tots aquests moviments obrers, com ara l’ACO, l’HOAC i el Moviment de Professionals Catòlics, ha sortit gent molt potent. Van crear líders i gent amb consciència, gent treballada des de baix, que és molt important. Aquests moviments van arribar a tenir molta força, però, ara, creix un altre tipus de moviments, gent que tira sorra damunt tot allò que vam emprendre amb tanta il·lusió.

Hi ha gent que em diu que em vaig fer independentista perquè vaig firmar una carta dient que era lícit votar l’1 d’octubre. Bé, jo no vaig dir què s’havia de votar, però em vaig manifestar a favor del dret a votar. Votar és un dret que tenim tots, no? Ningú no sap si soc o no independentista. No ho he volgut dir mai.

Si no ets català, és molt difícil que tinguis assumit que hi ha una cultura catalana, que tenim una història, que hi ha uns valors, que tenim una llengua... És el que veig: els de fora no ho entenen. Al llarg de la meva vida, he vist que els de fora no saben què és Catalunya. Molta gent parla d’un món globalitzat i em pregunta que com és que ara nosaltres volem la divisió. Bé, els dic: “No és que vulguem una divisió. El que volem són drets que ens reconeguin i estar amb pau amb tothom.”

Soc un convertit al diàleg. Soc contrari a una Església tancada en si mateixa i que s’autocomplau. L’ecumenisme, a finals dels anys seixanta, em va convertir i em va fer veure que els catòlics ni ho tenim tot ni som els millors.