Societat
Turó de l’Home, història d’una casa
A finals del XIX, un grup de naturalistes vinculats a l’excursionisme i al catalanisme impulsen la construcció d’un observatori meteorològic al cim més alt del Montseny
Confiscada pels franquistes després de la guerra, l’estació reprèn el servei fins al 2004
La cessió definitiva a la Generalitat reobre el debat sobre si enderrocar la instal·lació
El febrer de l’any passat, en el marc de la comissió bilateral Estat-Generalitat, el Ministeri de Defensa acceptava el traspàs de l’antic observatori meteorològic del Turó de l’Home, la primera estació de muntanya de la península Ibèrica, creada el 1932 i clausurada el 2004 per l’Institut de Meteorologia espanyol. L’acord del traspàs de la icònica instal·lació, més de vuit dècades després de la seva confiscació per les autoritats franquistes, va tenir continuïtat aquest juliol amb la firma de la desadscripció de la finca a càrrec de l’Agència Estatal de Meteorologia (Aemet), dependent del Ministeri de Transició Ecològica, segons informava a l’agost el diari El 9 Nou. Amb la cessió definitiva a la Generalitat –un procés que podria culminar a finals d’any–, es reobre el debat sobre el destí de l’antic observatori, una construcció visible a ull nu des del pla i que ha caracteritzat el perfil del cim més alt del massís del Montseny.
Hi ha propostes en diversos sentits, des d’enderrocar la casa i naturalitzar el cim fins a transformar-la per a nous usos, tenint en compte que el 2010 al puig Sesolles, pròxim al Turó, es va posar engegar una estació meteorològica automatitzada per evitar el truncament definitiu dels registres iniciats a l’observatori del Turó.
Al marge de la destinació final, el cas és que la del Turó de l’Home és una casa plena d’històries, que ha acollit entre les seves austeres parets observadors meteorològics singulars. Òscar Farrerons, professor de la UPC i director de Monografies del Montseny, és un bon coneixedor del recorregut i les vicissituds de l’observatori i de les persones que el van habitar.
“La primera data clau és el 1880, quan el metge i acadèmic Joan Montserrat té la idea de construir un observatori meteorològic dalt del Turó de l’Home, el cim més alt del massís del Montseny (1.707 m). Ho proposa a l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques –una de les que, posteriorment, fundarà el Centre Excursionista de Catalunya (CEC)– i l’entitat engega el projecte. Es crea una comissió per tirar-lo endavant amb socis que resultaran decisius, com ara Artur Osona, autor de la primera guia excursionista del Montseny, que aconsegueix dels propietaris dels terrenys el permís per construir-hi l’observatori. Es fan tasques d’esplanació i comencen les obres, però la minva de la recaptació popular amb què es finança el projecte fa que aquest quedi avortat.”
Muntanyencs i militars
La següent data clau és el 1932, quan el Servei Meteorològic de Catalunya (SMC), dirigit pel doctor Eduard Fontserè, va reprendre la idea de construir un observatori al Montseny amb motiu de la celebració del Segon Any Polar Internacional. “Ja no és un projecte d’una organització excursionista, és un projecte de l’administració pública, de la Generalitat republicana. Hi continua havent pocs diners però les obres tiren endavant igualment al mateix indret que unes dècades enrere, amb l’avantatge que el rebaix del terreny ja està fet. El SMC compra una caseta de fusta a l’empresa Ribas i Pradell de Barcelona per allotjar-hi el futur observatori científic. La desmunten tota, peça per peça, la porten amb camions fins a Santa Fe, i d’allà la pugen amb ases fins al Turó, on un altre equip de fusters la torna a muntar. L’asseguren contra el vent amb set cables d’acer i hi instal·len un parallamps. A partir d’aquell moment, l’observatori meteorològic ja comença a funcionar.”
Farrerons desfà una confusió recurrent, que és pensar que aquesta primera caseta de fusta del Turó correspon a la que va exhibir el pavelló de Noruega en l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. “No és cert. Aquesta última també va acabar instal·lada al Montseny, però a Santa Fe.”
Els primers observadors que van habitar la casa del Turó de l’Home van ser Josep Gil i la seva dona, Maria Oliveras. “Eren muntanyencs i esquiadors, perquè hem de pensar que al Turó s’ha arribat a mínimes de més de 20 graus sota zero.”
El matrimoni s’hi va estar fins al 1934, quan es van convocar oposicions a la plaça i les va guanyar Jaume Bordas Bley, un personatge curiós vinculat al món dels extraterrestres. “Bordas Bley entra a l’observatori com a tinent d’aviació i una de les primeres coses que registra és una tempesta que hi ha la tardor del 1934.” El nou meteoròleg va passar comunicats sobre l’estat del temps durant la Guerra Civil, però “el Servei d’Investigació Militar té dubtes que no sigui un quintacolumnista. Llavors el detenen, va a la presó, a la Model, i quan les tropes de Franco arriben a Catalunya, se l’emporten cap a França”. Durant el trajecte, però, Bordas Bley va saltar del camió i va fugir cap a Sant Hilari Sacalm.
Acabada la guerra, el SMC va ser clausurat i tots els seus béns, confiscats. Les autoritats del nou règim van enviar al Turó un nou meteoròleg, Joan Pardo Gil, assistit per un ajudant, Oriol de Sentmenat. “Tornen a posar en funcionament l’observatori i l’integren a la xarxa internacional de meteorologia.” Pardo Gil s’hi va estar fins a l’octubre del 1944.
Set anys més tard, hi va arribar Fernando García de Castro Barrera. Nascut a Úbeda (Jaén), havia estudiat a Barcelona i s’havia enrolat a l’exèrcit i a la marina mercant com a meteoròleg. Va voltar pel món fins que va entrar com a observador el 1951. “S’hi estarà gairebé 37 anys, per això és el meteoròleg més icònic del Turó de l’Home”, comenta Farrerons. Es va instal·lar a la caseta amb 29 anys, solter encara, i simultaniejava inicialment la seva feina amb la d’administratiu a la Seat. “Entre setmana treballa a la Seat i els caps de setmana puja al Turó agafant el tren que sortia a les 4 del matí cap a Sant Celoni i, després, la tartana fins a Santa Fe. Els caps de setmana renova les bandes dels aparells registradors i s’està allà.” Poc després ja s’hi va instal·lar de manera permanent.
Amb els anys, el vell observatori de fusta –el construït per Ribas i Pradell el 1932– s’anava deteriorant. “Després de molt insistir, García de Castro aconsegueix que el Servicio Meteorológico Nacional aprovi una ampliació de la casa de fusta, aprofitant que ja tenien el rebaix fet i l’abundància de pedra”.
Les obres van començar –i acabar– el 1954, el mateix any que el nou home del Turó es va casar amb Anna Maria Meseguer Bastardas, membre del Centre Excursionista de Mollet. El matrimoni va tenir quatre fills (el gran, Josep Enric, va morir de petit a causa d’un accident). Els tres petits –Miquel, Cristina i Carles– van estudiar fora com a interns, en uns anys en què encara no hi havia la carretera que es construiria per arribar a la base que l’exèrcit va obrir el 1974 al cim veí del puig Sesolles.
Nevada èpica
Mentrestant, el 1976 va arribar una altra data clau en la història de la casa del Turó: es demoleix la part de fusta original i es fa una segona ampliació d’obra que dona la forma que coneixem actualment.
Al nou edifici, la família García de Castro-Meseguer hi va instal·lar també un petit bar i una botiga de records –banderins, clauers...– amb què completar els ingressos. La nova estructura va suportar episodis com la gran nevada del 1984, quan la neu va arribar a 287 centímetres de gruix acumulat i va deixar colgada part de la casa.
El fill gran, en Miquel, es va encarregar de baixar amb esquís fins a Sant Celoni per recollir provisions, en un trajecte èpic d’anada i tornada enmig de la tempesta de neu i vent. De mica en mica, va anar prenent el relleu del seu pare, que es va jubilar finalment el 1987 i va tornar a la seva Úbeda natal. En Miquel va continuar la tasca a l’observatori durant disset anys, fins al 2004, quan l’Institut de Meteorologia espanyol va clausurar l’estació.
