Un estudi revela el paper clau del paisatge en les emissions de metà dels rius

Un equip internacional d’investigadors ha recopilat i analitzat totes les dades sobre concentracions i emissions de metà en rius i rierols a través de l’estudi Global methane emissions from rivers and streams publicat a la revista britànica Nature.

Els ecosistemes d’aigua dolça representen aproximadament la meitat de les emissions globals de metà. Aquest gas, de potent efecte hivernacle, és el segon component responsable de l’escalfament global, després del diòxid de carboni. Aleshores, a través de l’anàlisi, l’equip de recerca ha comprovat que les emissions d’aquest gas en zones tropicals són similars a les de rius molt més freds, fins i tot a la tundra àrtica. A més, han explicat que, a diferència d’altres sistemes aquàtics (com els llacs) les emissions de metà en rius depenen menys de factors interns com la temperatura de l’aigua, En canvi, les emissions estan molt influenciades per les característiques del paisatge que els envolta, per les connexions de la terra i l’aigua. Precisament, les emissions són més altes quan rius i rierols drenen terrenys rics en matèria orgànica i escassos en oxigen (una escassedat que afavoreix els bacteris que produeixen metà mentre descomponen la matèria orgànica). En les zones humides, com els aiguamolls, així com en els hàbitats molt modificats per les persones acostumen a generar-se aquestes condicions. Així mateix, entorns molt modificats com els rierols tancats que drenen camps agrícoles, els rius sota plantes de tractament d’aigües residuals o els canals urbans també acostumen a generar condicions riques en matèria orgànica i pobres en oxigen que promouen una alta producció i emissió de metà.

En aquest sentit, Gerard Rocher-Ros, l’autor principal de l’estudi i investigador post doctoral del Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB-CSIC) i de la Universitat de Ciències Agrícoles de Suècia, ha manifestat que “els éssers humans modifiquem activament les xarxes fluvials a tot el món i, en general, aquests canvis semblen afavorir les emissions de metà”.

Paral·lelament, Emily Stanley, investigadora del centre de Limnologia de la Universitat de Wisconsin-Madison i coautora de l’article, ha explicat que “la recerca posa de manifest que, des de la perspectiva del canvi climàtic, cal preocupar-se més pels sistemes en què els humans creen circumstàncies que produeixen metà que pels cicles naturals de producció d’aquest gas”.

La informació que aporta l’estudi, confirmant que els rius són una important font de metà a l’atmosfera a nivell global i identificant els principals processos que impulsen les emissions, pot ajudar a intervenir davant el canvi climàtic, ja que la restauració d’ecosistemes fluvials que han estat modificats per l’activitat dels éssers humans podria ser un enfoc per reduir les emissions de metà i mitigar-lo.

La recerca ha estat possible gràcies a la col·laboració, al llarg d’anys, d’investigadors de la Universitat de Umeå (Suècia), la Universitat de Ciències Agrícoles de Suècia, la Universitat de Wisconsin-Madison i la de Yale (USA).