Experiències de vida per un canvi positiu

Cada persona és única i el que la mou a escriure, també. I si el que s’explica són experiències en primera persona, encara més. El que per a algú pot ser un deure i un deute, per un altre pot ser una necessitat d’intentar sanar o explicar que hi ha formes de viure la vida molt diferents.

Eduard Sala és el responsable d’acció social de Càritas Diocesana de Barcelona, coach i formador, i el seu llibre Va de vida ha estat tot un èxit: va resultar guanyador del premi Feel Good el 2019 i al Nadal en sortirà la 5a edició. Sala fa moltes dècades que és dins el món social, des del 1982, primer, com a voluntari i, més tard, com a professional i voluntari en diferents entitats socials. I de la seva feina ha constatat “que vivim en bombolles que no estan interconnectades, en mons paral·lels”: “La gent com tu i com jo vivim en un món que no té res a veure amb el de la gent que no ho ha tingut bé. I això algú ho ha de saber.” Afirma que “s’etiqueta persones que són úniques i se les generalitza i se les fica al mateix sac culpabilitzador i estigmatitzador amb un judici negatiu i injust de col·lectius sencers”. Són 29 persones i històries, “a excepció d’una que estava en una presó del Nepal, viscudes directament en els gairebé 40 anys de travessa”, relata Sala.

Eduard Sala assegura que, pel tipus de col·lectius amb què ha treballat, “moltes històries no han acabat bé, perquè ho han perdut tot: la xarxa de relacions, han patit malalties, d’altres han mort en situacions de solitud o de pobresa extrema...” “En situacions tan complicades, t’adones del valor de les coses essencials i que no ens hi parem a pensar, excepte quan ho perdem. Acompanyant persones que estaven morint i ho sabien o que ho havien perdut tot, he i hem rebut unes lliçons de vida impressionants. Morir morirem tots, però com vivim el que vivim és un aprenentatge.” En el llibre que va escriure durant dos anys i mig, Eduard Sala parla de la motxilla invisible, la que tots duem a l’esquena, que anem carregant d’experiències, bones i dolentes i que sovint pensem que és la pitjor, i en l’error que cometem. “Quan la gent del nostre entorn es queixa, i tothom vol millores, penso: «Si us plau, si hauríem d’estar agraïts.» El llibre vol ser un «ei, mira la teva vida!» des del reconeixement i la valoració, perquè no estàs en la situació d’aquests 29.”

La vida de Piti Capella, escaladora, guia i amant de la muntanya, mare, psicoterapeuta, mestra i, sobretot, amant de la vida, no ha estat fàcil. Però, malgrat tot, s’ha sabut refer dels moments complicats i buscar el millor camí per pujar la muntanya de la vida. El 1984, l’any que ve en farà 40, va formar part de la primera expedició de dones a l’Himàlaia, i n’estan preparant un documental; el 1986, quan preparaven la segona expedició de dones, un accident als Pirineus francesos va ser un entrebanc de què va sortir amb un aprenentatge.

Inquieta, no para mai. En pandèmia Piti Capella va poder embastar els escrits que havia anat fent al llarg de gairebé 40 anys, i en va sortir el llibre Dits de vent, publicat el 2022. És un petit recorregut de la seva experiència a la muntanya. “No només l’episodi de l’accident en què vaig perdre els dits i el que va venir després”, assegura. Capella relata que “ el procés de dol, d’assimilar el que t’ha passat és lent, des que comencen a arribar els primers pronòstics”: “Quan vaig poder començar a escriure, no creia que fes coses que es poguessin publicar, escrius per a tu, com a teràpia, perquè gaudeixes fent-ho. El 2019, em van demanar de col·laborar en una revista que es diu Sorora, dones i esport, i es van poder treure 4 números abans de la pandèmia (després, s’ha aturat per qüestions econòmiques). I vaig fer públics escrits, i aquell pudor i aquella vergonya, de poder no serveixo, en fer-ho públic, em va donar empenta.”

Piti Capella és pura energia, pràctica i positiva. “També el que em feia recança d’escriure era recrear-me en el dolor. És la vida. Hi ha persones que perden la vida, un altre queda paralític, un altre té un càncer. Hi ha gent que m’ha dit que el llibre és una metàfora de la vida, en què tothom té la seva muntanya: una pèrdua, un dolor o una dificultat. Des del punt de vista mecànic, no em privo de fer massa coses.”

Dits de vent té el pròleg de Jordi Galceran, a qui Capella també va ajudar per escriure l’obra de teatre FitzRoy, dirigida per Jordi Belbel i que, en to de comèdia, narra la vida de quatre dones escaladores a la Patagònia, i que es pot veure encara als teatres catalans.

Sergi Monrabà, amant de la natura i sociòleg de formació, el seu germà Oriol, Adrià Reales i Èric Gàmiz es van embarcar en l’aventura i repte de viure un mes al Montseny de manera autosuficient. Tots s’han dedicat al món de l’hostaleria, però han seguit camins diferents: el Sergi ara treballa de sabater. D’aquest episodi viscut el 2020 en va sortir Emboscats, escrit per Sergi Monrabà i amb pròleg de Martí Boada. L’Adrià, l’Oriol i el Sergi venien de fer una experiència prèvia al nord del Canadà, al territori del Yukon, amb un altre noi, el Marc. Tots tres van unir-se amb l’Èric. Primer, van decidir construir una cabana i anar a viure amb el que ofereix la natura. “La covid ens va donar la possibilitat. Vam estar 25 dies. Podríem haver aguantat més, patint, però no anàvem a buscar això. Anàvem a buscar la viabilitat d’això”, explica Monrabà.