Una mirada nova sobre el món vegetal
El geògraf molletà Josep Gordi Serrat defensa una relació de més estima amb l’entorn natural en el seu llibre ‘100 curiositats sobre els arbres i els boscos’
Explica que l’abandonament de l’explotació forestal i de l’activitat agrícola incrementa el perill d’incendis com els que veiem cada estiu
-
Josep Gordi, amb un exemplar del seu últim llibre, ‘100 curiositats sobre els arbres i els boscos’. A la dreta, l’alzina de can Vidalet, a Gràcia, que, amb els seus més de 200 anys, és possiblement un dels arbres més vells de Barcelona. COSSETÀNIA / JOSEP GORDI. -
Una mirada nova sobre el món vegetal.
Els arbres es comuniquen? Quin és l’arbre més vell de Barcelona? Què succeeix quan s’abraça un arbre? Què són els boscos madurs? Quins són els boscos singulars de Catalunya? Quins valors representa el magraner? Saps què representa el xiprer?
Fins a un centenar de preguntes com aquesta es formula el molletà Josep Gordi Serrat, doctor en geografia, en el llibre 100 curiositats sobre els arbres i els boscos (Cossetània Edicions), una obra divulgativa que aporta també coneixements i, sobretot, una nova mirada sobre el món vegetal i la manera com ens hi relacionem els humans.
Gordi toca moltes tecles, parla de boscos d’aquí i d’altres punts del planeta, i intenta donar resposta també a problemes candents a casa nostra. Com el dels incendis forestals de l’estiu, que comenta en conversa amb aquest diari.
“El foc a la Mediterrània és un fenomen natural, sempre n’hi ha hagut. I, com a fenomen natural, afavoreix el que en podríem dir posar el rellotge del bosc, de la natura, a zero. Que es cremin matolls, boscos, no seria un problema molt greu si no és per qüestions relacionades amb l’extensió o la recurrència, que compliquen la regeneració. Dit això, el problema que tenim ara és que cada vegada hi ha més incendis, i això està estretament lligat a la manera com ha evolucionat el nostre paisatge i a la situació d’emergència climàtica en què vivim.”
En el llibre, Gordi parla d’aquesta relació que hi ha entre els focs i l’evolució del paisatge i com el retrocés de l’explotació forestal i de l’activitat agrícola incrementa el risc d’incendi. “El resultat és que avui tenim enormes extensions de bosc en àrees muntanyoses que són veritables espais molt problemàtics de cara a l’existència d’un incendi. El problema no és que hi hagi un incendi, sinó que es converteixi en un gran incendi. I quan aquests focs agafen gran virulència, i sobretot si estan acompanyats de fort vent, això és molt dificultós d’aturar per molt bons equips de bombers que tinguem, que els tenim.”
Es podria dir que el fet que es deixi d’explotar el bosc acaba sent un problema? “Ho acaba sent perquè el bosc té una dinàmica natural i va creixent, cada vegada hi ha més biomassa en els nostres boscos. Cal pensar que, del que creix anualment el bosc a Catalunya, no arriba a la meitat el que s’aprofita en fusta, llenya, etc. Per tant, cada any tenim més biomassa i cada any els boscos estan més carregats.”
Això, hi afegeix, no seria tampoc molt problemàtic si tinguéssim masses forestals més disperses, si tinguéssim un paisatge més en forma de mosaic. “Però això és una utopia, no podem tornar enrere i pensar que recuperarem el paisatge o els usos del bosc de fa 50 o 100 anys. Hem de pensar en altres fórmules que permetin que els incendis –que sempre n’hi haurà– no siguin tan catastròfics i, sobretot, no siguin tan freqüents.”
Els experts indiquen les estratègies que s’haurien de seguir per aconseguir tenir uns boscos més sans i protegits. “Hi ha dues línies: d’una banda, fomentar l’ordenació i la gestió forestal, és a dir, que el bosc s’aprofiti més, i d’altra banda, que hi hagi també gestió a nivell de paisatge, que es plantin noves vinyes, per exemple. En el cas de l’últim foc de Colera, a l’Alt Empordà, l’existència de pastures i vinyes no va apagar el foc però el va alentir, i d’això es tracta. Un altre element important seria –perquè no tot depengui de l’administració– que el mercat actuï. Hauríem de ser capaços de consumir més elements lligats al bosc.”
En aquest sentit, parla de la llenya que acumula el nostre entorn forestal. “ L’augment dels preus del gas i dels carburants durant l’hivern passat com a conseqüència de la guerra d’Ucraïna va fer augmentar també el consum de llenya i el preu. Doncs, si potser s’oferissin línies de subvenció perquè les cases tinguessin estufes de llenya o de pèl·lets o d’estella, tot això seria més activitat forestal, més activitat que trauria aquesta biomassa del bosc i que generaria també una reducció de combustibles fòssils.”
Visió animalista
L’últim llibre de Josep Gordi aporta, tal com indica el títol, curiositats relacionades amb tot el món forestal i s’inscriu en aquesta nova òptica sobre la natura que ha arrelat amb força a casa nostra i que valora la importància suprema que té el món vegetal.
“Hem tingut una actitud potser massa altiva i hem ignorat un element que és fonamental per a la vida. Si visquéssim al desert, segurament, qualsevol petita planta, qualsevol petit arbust, petit bosquet, un oasi, serien petits paradisos. I després, també, som animals, i acabem tenint una visió animalista de la vida. Tot allò que s’assembla a nosaltres és agradable, és estimable, per això tenim bàsicament gats i gossos com a animals de companyia.”
Per contra, tenim una altra consideració respecte a les plantes. “El que sí que he observat és que, com que les plantes són immòbils i fan fotosíntesi, fins i tot en el llenguatge quotidià això acaba tenint un to despectiu. Tu li pots dir a un altre que és un immobilista? No s’ho prendrà gaire bé. O si li dius que és un vegetal? També es percep de manera pejorativa. I, en canvi, els vegetals són la base de la vida a la Terra. Sense vegetals, l’atmosfera no seria la que és, no podríem menjar, no existiríem. Per tant, els devem estima i amor, perquè són clau. Estimar un arbre és estimar la diferència, és estimar un ésser que és allà quiet, a vegades durant segles o mil·lennis.”
Aquesta visió que, com a animals, tenim de la natura ens impedeix ser conscients, per exemple, que el món vegetal ocupa el 80% del planeta. O sigui, que de la Terra, el planeta blau, n’hauríem de dir també el planeta verd. “Evidentment. Si deixa de ser verd, serà gris o marronós de la sorra. I seria molt pitjor. Les grans lluites avui en dia, com per exemple la de la preservació de l’Amazones, no són lluites d’un país, és una lluita global, ja que és un element importantíssim en l’equilibri planetari.”
Efectes terapèutics
Sobre aquesta nova relació amb els arbres, hi ha un capítol, titulat “Com ens hem d’endinsar al bosc?”, que resumeix aquesta filosofia o aquesta manera de veure les coses, en la línia del silvicultor Peter Wohlleben o el botànic Stefano Mancuso. “Hi explico que, en el fons, hauríem de ser capaços que aquesta relació amorosa que moltes vegades tenim i hem de fer créixer entre nosaltres, els humans, es traslladés cap a la resta dels éssers vius. Que s’hi traslladés com un acte que neix de l’interior. No simplement com a resultat de posar noms a les coses, als arbres, als arbustos, a entendre com funcionen...”
Com? “Tenim la sort que els arbres sempre hi són. Molts altres éssers vius s’amaguen o fugen quan ens senten perquè tenen associat que som uns depredadors i que els podem fer mal. Però els arbres són allà presents, i tots els vegetals. Moltes vegades hi anem a buscar bolets, gerds o altres fruits. Sempre penso que és bonic anar a recollir quelcom a la natura. És un regal que rebem i que poques vegades som capaços de tornar-li amb una actitud amorosa cap al conjunt. I això ens falta.”
Gordi recorre a una frase de l’escriptor C.S. Lewis per descriure aquest canvi d’actitud cap al món vegetal. “M’agrada molt quan diu que, darrere d’un armari, apartant els abrics, s’entra en un món màgic. A vegades hem de ser capaços de separar els coneixements i moltes coses que potser ens fan una mica de nosa i endinsar-nos a l’espai forestal, amb tranquil·litat, caminant a poc a poc, respirant tranquil·lament, gaudint dels sentits, de tot el que ens envolta, buscant moments en què això es pugui fer sense bullicis, amb certa tranquil·litat, que no vol dir en solitari.”
Amb quins efectes? “Si t’acostumes, de tant en tant, a tenir aquest intercanvi, a part que és saludable, emotivament i fins i tot espiritualment, també t’afavoreix un element que ens fa molta falta, que és el de comunió, de sentir-nos part del tot. Som una espècie més, ens cal humilitat, estima, i la passejada forestal, aquest endinsar-se en el bosc, ens pot ajudar a situar-nos correctament, perquè hi transitem d’una altra manera, fent servir unes altres coordenades, un altre llenguatge, i això repercuteix també sobre la persona a tots els nivells de salut física, psíquica i espiritual sentir-nos part del tot i estimar tot allò que ens envolta.”
‘Lo Parot’ i els garrofers de Miró
Anna BalcellsA la Terra Alta, en una finca privada prop d’Horta de Sant Joan, s’amaga un “veritable espectacle natural”, una olivera anomenada Lo Parot o “pare de tots els arbres”, ja que és un dels exemplars més vells de tot Catalunya. És una olivera mil·lenària –de l’edat d’una ermita romànica– que, amb els seus 8 metres d’alçada i una volta de canó de 7,45, va ser declarada arbre monumental el 1990. Malgrat els senyals que, durant tots aquests segles d’existència, hi han deixat ventades, fredorades i sequeres, Lo Parot “continua obrint la seva capçada cap al cel, talment com si ens digués «encara soc aquí esperant el sol i l’aigua de cada primavera per tornar a començar el meu cicle vital»”. Històries com aquesta, un homenatge a l’olivera, apareixen en el llibre de Gordi, on s’hi troba una mica de tot. Curiositats –com el mateix títol indica– i també explicacions divulgatives sobre la classificació científica dels arbres, per exemple, o el reconeixement als grans noms de la botànica, l’ecologia i la geografia catalanes que els han estudiat; la seva relació amb l’art i el folklore a través de personatges de primera fila com Gaudí, el poeta Maragall o Joan Miró, que viatjava sempre amb una garrofa de Mont-roig al maletí, o el simbolisme d’arbres com el cedre del Líban, el pomer, el magraner, la magnòlia, el teix... En les seves pàgines, es nota l’experiència de l’autor com a docent universitari en la capacitat d’ordenar, sintetitzar i comunicar les respostes a les 100 preguntes que planteja.