Més boscos, menys aigua

No només cal esperar que plogui per poder disposar de més aigua. La dura sequera que viu Catalunya, i de fet gran part del món, ja ha fet que en els últims anys s’hagin explorat i començat a aplicar tot de fórmules basades en aquesta màxima: dessalinització, depuració, regeneració, millora dels sistemes de reg, reparacions a la xarxa de distribució... Hi ha un altre gran factor, però, al qual fins ara s’ha parat poc esment però que també explica en part –més enllà de la caiguda i el comportament irregular del règim pluviomètric, i el creixement poblacional i dels hàbits en el consum– la gran davallada de les reserves. I aquest factor no és altre que el canvi en els usos del sòl, l’abandó de conreus i la proliferació indiscriminada de massa forestal d’uns decennis ençà. “El sistema més vulnerable arran del canvi climàtic és l’aigua, i no només per la falta de pluja, sinó per l’augment de l’evapotranspiració en boscos, matollars, prats i conreus per la pujada de la temperatura mitjana, que es tradueix en una reducció de la disponibilitat”, exposava Gabriel Borràs, responsable de l’àrea d’adaptació de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, i exdirector de planificació de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), en la recent Universitat Catalana d’Estiu de Prada.

Tal és la magnitud d’aquest fenomen que, per primer cop en la planificació oficial de la Generalitat, la gestió forestal vinculada a la recuperació de l’aigua blava a Catalunya s’ha inclòs explícitament en l’Estratègia Catalana d’Adaptació al Canvi Climàtic per als propers set anys (Escacc30) que el govern va aprovar el gener passat, i que dona continuïtat a l’Escacc20 que es va impulsar el 2012 per a l’horitzó 2020. En concret, el document assenyala la necessitat de “coordinar la planificació forestal amb la planificació hidrològica posant en relleu el paper dels boscos en la regulació del cicle de l’aigua”. Dit d’altra manera, segons l’expert la deixadesa en la gestió forestal està reduint també l’aportació d’aigua al país. “Per tenir més aigua als nostres rius, cal tornar a fer una gestió del territori”, insistia a grans trets, ja que ara mateix, tot i la contenció en el consum domèstic i industrial, hi ha un “risc alt”, segons el document, que la disponibilitat no pugui saciar totes les demandes i s’incompleixi el règim de cabals ambientals mínims als rius catalans.

L’informe ForesTime, elaborat el febrer del 2020 per encàrrec de la seva oficina, constatava que entre el 1990 i el 2014 va baixar un 29% la generació d’escorrentius a les conques fluvials catalanes, sobretot a les internes; és a dir, el que s’anomena “aigua blava en capçalera”, al mateix temps, això sí, que hi baixava l’erosió del sòl a causa de l’augment de la densitat d’arbres. L’estudi, en canvi, constatava que en el mateix període s’havia alentit un 17% la capacitat d’absorció de CO2 per part dels boscos, fenomen que s’atribueix al fet que estan “estressats”. “Hi ha molts arbres i han de competir per la poca aigua i matèria orgànica que troben al sòl; en canvi, si hi redueixes la densitat, els que queden creixen millor”, subratllava Borràs, que concloïa: “Al territori no cal plantar-hi arbres, en tenim més que suficients.”

Una altra observació que figura en la documentació annexa a l’Escacc30 analitza el cabal del Ter, per exemple, que en una sèrie de dades recollides entre el 1971 i el 2013 es calcula que va perdre entre el 15% i el 20% per raó de l’aigua que absorbeix la vegetació de la seva conca. Altres rius com la Muga i el Segre, aquest el que més conca drenant i més aportació nival té de Catalunya, també han perdut un cabal circulant important des del 1959, de fins al 91% del Segre a Balaguer, en bona part també per l’evapotranspiració.

En el mateix sentit, un model publicat pel projecte europeu Medacc deixa clar que, en aquests tres rius, el cabal real generat per la mateixa quantitat de precipitació ha anat davallant en els últims anys a causa del procés de reforestació i colonització espontània del bosc en les respectives conques. Així, la projecció indica a la Muga que si la caiguda del règim pluviomètric s’hi hauria d’haver traduït en una davallada del 30% del cabal, en realitat va ser del 49%. A la conca del Ter, la diferència va ser menor (del 35% al 29%), però també significativa.

La caiguda de les aigües blaves va coincidir en aquestes conques amb l’augment de la reforestació pel canvi d’usos del sòl del 1970 al 2005. En aquests 35 anys, a la Muga hi va augmentar un 20% la massa forestal, un 6% al Ter i un 5% al Segre, a causa de l’abandó de sòl agrícola, la reforestació i l’expansió urbana. “En la majoria de boscos catalans no s’hi fa gestió”, clou Borràs, que ho atribueix a raons com l’atomització de la propietat, l’escàs rèdit de les explotacions i el despoblament. “I com més masses boscoses sense gestionar, més aigua se’n va a l’atmosfera”, alertava..