Caçadors de llunes

“Ep! Atenció que ja surt!” El Lluís és el primer a detectar l’objectiu sobre l’horitzó i també el primer a disparar. Al seu costat, seguint una filera ben ordenada, els companys de missió es fixen en els seus visors i activen més ràfegues. Saben que ja no fallaran. Mentre el grup celebra l’èxit amb expressions d’alegria i també d’admiració, la presa es revela ben vermella, tot i que no hi ha ni gota de sang. El desplaçament i l’espera han valgut la pena i tots tindran el trofeu amb què feia dies que somiaven: una fotografia fantàstica de la superlluna rere les tres xemeneies de la central tèrmica de Sant Adrià de Besòs.

Això va ser dijous passat a les nou de la nit, coincidint amb la segona lluna plena del mes d’agost, en un desnivell enjardinat que separa el laberint del velòdrom d’Horta. Era la ubicació exacta i el moment precís per fer aquesta captura, que l’endemà o el dia abans ja no era repetible des del mateix lloc. Per tant, com un clau, allà es van apostar una desena de fotògrafs aficionats, la majoria membres del grup d’astrofotografia de paisatge de Cosmos Mataró, per aprofitar que el nostre satèl·lit és en un dels punts orbitals més propers a la Terra i, per tant, té una mida aparent més gran del que sol ser habitual.

Hores abans, a quarts de set del matí, alguns d’ells també havien anat al port d’Arenys per capturar la lluna rere el castell de Burriac. En l’últim moment, però, uns núvols baixos van entrar en escena i van impedir la fotografia. “Per sort, hem pogut veure la formació d’unes quantes mànegues damunt del mar. De totes les sortides se’n treu alguna cosa positiva”, explica Alícia Barquiel, l’impulsora del grup. Divendres a la nit, es van tornar a trobar, en aquest cas en un mirador de Montjuïc, per caçar la lluna sobre l’hotel Vela, però els núvols van tornar a fer-los la guitza. I, ahir a la nit, tenien prevista una nova sortida, amb el castell de Burriac com a objectiu, que també perillava pel temps.

I és que per aconseguir una d’aquestes fotografies que tan triomfen a les xarxes socials, sovint recollides també en diferents mitjans, cal una alineació molt concreta de diversos elements. Si es vol aconseguir l’efecte d’una lluna extraordinàriament gran, amb mars o cràters ben definits, en comptes d’aquella boleta blanca que tenim amb el mòbil quan la fotografiem sobre el mar des de qualsevol passeig marítim, cal jugar amb un element paisatgístic (tant pot ser la Sagrada Família com un arbre), situar-s’hi a força distància i esperar que el satèl·lit hi passi per darrere. En el cas de la tèrmica del Besòs, per exemple, són 7 quilòmetres, però poden arribar a ser-ne molts més. Per tant, bona part del treball consisteix a trobar localitzacions amb una certa elevació i bona visibilitat per fer aquestes fotografies. Però com que el punt de sortida de la lluna sobre l’horitzó varia d’un dia a l’altre, i només és plena cada 28 dies, les possibilitats d’aconseguir la captura desitjada es van limitant.