GM. CLARA FERNANDEZ
MEMBRE DE LA COMUNITAT DE LES CLARISSES DE VILOBÍ D’ONYAR
“Són tan importants la senzillesa i el respecte ara com en el segle XIII”
La societat no ha canviat tant. El cor humà continua sent el mateix: el poder, voler tenir... Tot això continua condicionant
Creiem que en qualsevol moment es pot necessitar ajuda; per això sempre tenim les portes obertes, sense horaris
Les germanes de Santa Clara formen una petita comunitat en un convent construït als anys setanta a la carretera entre Vilobí d’Onyar i Santa Coloma de Farners. Segueixen l’opció de vida evangèlica que santa Clara d’Assís va fer als 18 anys, l’any 1211, basada en la fraternitat, la pobresa, la pregant i l’agraïment a Déu. Actualment, són nou monges, d’edat i procedències molt diverses, totes elles amb una vida consagrada a la pregària i el treball.
Com viu una monja clarissa actualment?
Allò que fa una monja clarissa és respondre a la crida de Déu que ha sentit dins del seu cor, per viure de manera coherent amb aquest sentiment. En el dia a dia, la pregària i el treball són importants per a les germanes de Santa Clara. També ho és l’escolta de les persones que se’ns apropen i el reconeixement de les diferents situacions socials que es van vivint en el nostre entorn. Actualment, hi ha molt per escoltar, molt per parar atenció i molt per aportar la nostra pregària, tenir molt present la vida i les situacions que estem vivint.
Els ensenyaments de Santa Clara van arrelar fort, ja que, quan va morir el 1253, a Itàlia ja hi havia més de setanta comunitats de germanes pobres. Quins valors defensava?
S’ha de tenir en compte que, en la seva època, sant Francesc i santa Clara van voler recrear l’experiència de vida evangèlica d’una manera que respongués a la situació del segle XIII. Van optar per la pobresa, per la senzillesa i per la simplicitat. Les germanes de Santa Clara no vivim en monestirs, sinó en convents. Intentem viure l’evangeli des d’uns paràmetres o unes experiències que, en aquells moments de l’època medieval, eren nous. Els convents són independents i, en lloc de congregació, parlem de fraternitat o de comunitat. Intentem viure en el nostre dia a dia del segle XXI com es vivia en el segle XIII pel que fa als valors de senzillesa, pobresa, simplicitat i respecte als valors de les persones i de l’entorn. Tot això és tan important ara com ho era llavors. La societat no ha canviat tant. El cor humà continua sent el mateix: el poder, voler tenir... Tot això continua condicionant les persones. Per això és indispensable recuperar el valor de la persona i de la comunió amb tot allò creat per Déu. El que sí que és cert és que potser ara ens adonem més de la importància del contacte i el respecte envers la natura.
Parlem en concret d’aquesta fraternitat. Quan van arribar a Girona?
A la ciutat, vam néixer el 1321. El convent original era al carrer Santa Clara. De fet, Santa Clara i Sant Francesc són dos carrers gironins que són a tocar. Per diferents esdeveniments històrics, en el segle XIX el convent es va traslladar a Salt. Amb la guerra del 1936, com va passar en molts altres llocs, les germanes el van haver d’abandonar. Quan hi van poder tornar, estava completament destrossat. Com que era un edifici molt gran, es va convertir en la presó provincial. Les germanes es van quedar amb una part petita per a la comunitat. El 1974, va deixar de ser presó, perquè es va construir el centre penitenciari nou, a la zona del Pont Major. Les germanes van recuperar l’edifici, que fins llavors estava en mans del govern, però només es podia aprofitar el solar. Van decidir vendre’l i amb el que van obtenir i els diners del seu treball van comprar els terrenys on som ara i van construir l’edifici actual. El terreny el van trobar favorable per a l’espiritualitat franciscana, que sempre cerca aquesta comunió amb la natura. A més, en aquells moments, Salt ja començava a ser una zona molt i molt urbana, i van pensar que aquí es faria realitat aquella imatge bíblica que ens diu que a la muntanya el senyor sempre proveeix.
En què consisteix el dia a dia?
Bàsicament, en la pregària, en la cura de les germanes més grans i en el treball que fem. Insisteixo que hem de viure de la nostra feina. Consisteix en la producció de les formes per a la missa.
Les produeixen de manera artesanal?
No, la producció està mecanitzada, si no, no podríem produir-ne la quantitat necessària. Dissortadament, el treball manual està menyspreat en la societat, no hi ha cap motivació creadora. Sense que sigui un motiu d’orgull, però el fet de treballar amb les mans és una manera d’expressar-nos. Déu ens va donar les mans perquè anéssim creant el món cada dia en la feina. El món està sempre en construcció, i la feina de les nostres mans és la nostra implicació.
A part del treball, comentava que és igualment important la pregària.
Hi ha un temps que és la pregària comunitària, que està estructurada per l’Església, la litúrgia de les hores. Intentem tenir en compte les necessitats del món, no tant les dificultats que estem vivint, que són moltes, sinó les persones que estan causant aquests mals i aquestes dificultats i les que les estan patint. Preguem perquè, d’alguna manera, el cor humà torni a recuperar aquesta necessitat de comunió. Si volguéssim pregar per totes les necessitats del món, no donaríem l’abast. El que volem és que les persones ens deixem canviar el cor per poder canviar així el món, i que realment hi hagi pau i bé.
Aquestes paraules són les que reben al visitant a l’entrada de la comunitat. Són el seu lema?
Pau i bé és la salutació franciscana. Sant Francesc d’Assís era una persona molt poètica i molt sensible. Sempre que s’acomiadava d’algú, li desitjava pau i bé, i aquesta és una frase molt identificativa.
Com es tradueix en la comunitat la voluntat d’acolliment?
Avui en dia, quan necessites una cosa, truques demanant hora. Si vols anar al metge, si has de fer gestions... És lògic que es funcioni d’aquesta manera en el món extern, però nosaltres també creiem que es pot necessitar ajuda en qualsevol moment; per això sempre tenim les portes obertes. No posem horaris. El que és realment important és que la persona que ho necessiti rebi una resposta. Si algú truca a la porta, truca al telèfon o fins i tot ara es posa en contacte a través de correu electrònic, l’hem d’atendre. Normalment, ens expliquen les seves preocupacions, els seus patiment... Per això estem ampliant aquest espai d’acollida amb aquests mitjans nous de comunicació. El que ens importa és ser-hi en el moment en què ens necessiten. Si no és així, les persones es poden sentir defraudades, i el que Jesús no va fer mai va ser defraudar. A vegades, són persones amb problemes psiquiàtrics, també s’ha de dir, i en aquests casos el que fem és escoltar-los. Altres vegades, estan buscant la seva pròpia identitat, potser simplement necessiten que les escoltin perquè no troben acolliment en el seu entorn. Hi ha una miqueta de tot. En qualsevol cas, són gent que està patint i, simplement, escoltar-los pot ser molt positiu.
També tenen hostatgeria?
Sí, però amb la pandèmia la vam haver de tancar. Ara, a poc a poc, l’anem reprenent. També s’ha de dir que la nostra situació és complexa, perquè som poques. No tenim el temps necessari per fer les coses com volem. Ens agrada que si ve algú se senti aquí com a casa seva. Ara, anem valorant les nostres forces i ho anem intentant.
Quin tipus de persones venen?
Hi ha gent que necessita un espai com aquest per trobar-se a si mateix o buscar la seva pròpia relació amb Déu. També persones o grups que necessiten reunir-se per preparar activitats, com ara catequistes, mossens... A vegades, venen grups de joves simplement per conviure amb nosaltres i veure què fem i com vivim, perquè, al final, les coses que no es coneixen no les podem estimar. S’ha de dir que hi ha molta imaginació entorn dels convents, molta llegenda urbana. I l’acollida intenta trencar aquests estereotips.
Com van viure el temps de la pandèmia?
Relativament bé, pel fet d’estar enmig de la natura. Com que ho estàvem vivint en aquest entorn, no vam patir tant com la gent que no podia sortir ni gaudir de l’exterior. El més trist era no poder mirar a la cara, no poder veure el somriure dels altres. Les germanes més joves, que érem les que sortíem, sí que vam tenir por de la possibilitat de contagiar les germanes més grans. Però, al final, penses que estem en les mans de Déu i hem de donar les gràcies per l’espai que tenim. En les nostres pregàries, vam tenir presents els malalts, les famílies amb criatures que no podien sortir, tots aquells que van morir sols... Perdre una persona estimada sense poder-hi ser és molt dur. Va ser terrible, i crec que tots encara ho tenim molt present, malgrat que vulguem disfressar el patiment amb la tornada a la normalitat.
Com veu el paper de la dona en l’Església i quin paper té el papa Francesc en el seu reconeixement?
Dins de les seves possibilitats –hem de tenir en compte que Francesc és una persona gran i que té moltes responsabilitats–, és un home que realment intenta veure com el nom que porta, Francesc, des de la senzillesa i tenint molt present que molta gent no té la sort que tenim nosaltres. Ens recorda que hi ha molta gent que està vivint en la pobresa perquè nosaltres puguem viure com ho estem fent. Crec que és una persona que és un revulsiu sobre l’estil de vida actual, recordant-nos que tot el que puc tenir, tot el que puc ser no em serveix de res si no soc capaç de compartir-ho amb les persones que ho fan possible. D’altra banda, també està donant entrada al gènere femení, per exemple, amb la mesura que ha pres de deixar votar en el sínode que s’està preparant les dones que siguin escollides per participar-hi. No es tracta tant de si hi poden votar o no, sinó que es reconegui que la societat la formem tots, homes i dones. És el mateix que va fer Jesús, que acollia i escoltava tothom, independentment dels seu sexe i de la seva condició.
Finalment, els preocupa la falta de noves vocacions?
No és angoixant. Les germanes tenim la responsabilitat de viure la nostra pròpia vocació, però no tenim la responsabilitat de viure la dels altres. Vivim la fe des de l’esperança que Déu no ens abandonarà mai. Als ulls de la gent, pot semblar que la falta de vocacions és un senyal d’abandonament, però qui estima confia. Es pot tancar un convent? Sí, i segurament passarà. Però la vida consagrada, el cor de la persona que vol correspondre a Déu, continuarà. Com? No ho sabem. Però no podem estar mirant contínuament al passat i queixant-nos. El passat només existeix perquè les nostres arrels siguin cada cop més profundes. El que hem de mirar és el present i el futur.
“Aquí és on he de créixer”
La germana Clara Fernández va néixer a la província de Granada, però la seva família es va traslladar a Girona. Va entrar al convent als 17 anys. “Estava fent BUP quan aquell estiu, el 1979, vaig decidir que necessitava replantejar-me la meva manera de viure. Vaig buscar un lloc per fer-ho. Llavors, no era com ara, que amb 14 anys ja pots anar a qualsevol lloc. Vaig preguntar als meus pares i a gent que coneixia i vaig decidir provar. Les germanes em van obrir les portes físiques i les portes del seu cor, que és el més important, perquè, a vegades, obrim les portes físiques, però amb l’actitud rebutgem”, explica. “Jo venia del món més contestatari –hi afegeix– i elles em van rebre com un més. Vaig estar reflexionant i vaig tenir la capacitat de decidir. Vaig anar descobrint aquesta presència que t’ajuda a modificar-te per dins. En un moment determinat, era sola fora de l’edifici i vaig notar clarament que aquest era el lloc on jo havia de créixer.” A les germanes els va semblar perfecte, però sí que van posar com a condició que acabés els estudis. “Els meus pares no hi van posar cap impediment, cosa que sempre els he agraït. Vaig acabar BUP i COU al Vicenç Vives i, després, vaig fer-la la formació de vida consagrada i vaig poder accedir a estudis superiors de ciència religiosa”.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.