JORDI FRANQUESA
DOCTOR EN URBANISME I ARQUITECTE
“Tenim massa desequilibri territorial a Catalunya”
“El repoblament és, sens dubte, el repte a afrontar en els pròxims anys”
“La pandèmia ha marcat un canvi de tendència, ha fet més evident l’esgotament emocional de les ciutats”
CONEIXEDOR DEL TERRITORI
Jordi Franquesa és un apassionat del territori, una realitat que coneix bé des del seu vessant d’investigador. Davant dels reptes que afronta Catalunya, defensa anticipar-nos al model de país que volem i propiciar una convergència entre el coneixement (universitat) i la gestió (administració pública) per millorar l’ordenació territorial i garantir una bona qualitat de vida també en els entorns rurals que s’han anat despoblant. És doctor en urbanisme i arquitecte i professor del departament d’urbanisme, territori i paisatge de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, UPC. També és coordinador de la línia de recerca sobre repoblament i desenvolupament rural.
És el moment de parlar, d’anticipar-nos i definir el model de país que volem
No podem restablir les economies tradicionals als pobles abandonats; les hem de reinventar
Universitats i administració pública hem de trobar-nos i remar en el mateix sentit
Com la resta d’Europa, Catalunya també pateix el problema de despoblament rural i de desequilibri territorial propiciat pel model de creixement econòmic industrial. Jordi Franquesa, arquitecte i expert en urbanisme, analitza el fenomen i apunta algunes vies per frenar aquesta tendència preocupant.
Com dibuixa el mapa de Catalunya? Quin territori tenim?
Tenim un cap molt gros –Barcelona, tota la seva àrea metropolitana i la resta de capitals de província– i un cos molt petit. En termes generals, un territori molt desequilibrat. Cal pensar que tres quartes parts dels municipis de Catalunya tenen menys de 5.000 habitants. És un percentatge molt alt. A més a més, una tercera part d’aquests municipis tenen menys de 500 habitants. El 10% de la població de Catalunya viu en el 80% del territori. Això fa que tinguem dues Catalunyes ben diferents: una, econòmicament activa, en procés de creixement important des de fa ja molt de temps, i una altra de regressiva i que pateix molt.
Una Catalunya menystinguda?
No diria menystinguda, però sí que rep amb més virulència l’embat de dinàmiques, externes, diguem-ne capitalisme, economies d’escala, globalització... I el que malauradament no trobem són escenaris intermedis. O ets a la Catalunya de progrés, o a la Catalunya regressiva. Per descomptat que estic exagerant, però en termes generals és bastant això.
Però hi ha ciutats mitjanes també fora de les àrees metropolitanes...
Sí, hi ha ciutats que en diem intermèdies, d’entre 15.000 i 80.000 habitants, com poden ser Manresa, Igualada, Vic o Berga, per posar alguns exemples, i que fan de pol d’atracció. Però, parlant en termes globals, a Catalunya som molt poca gent. Si tu passes a l’altra banda del Pirineu, la densitat de població, el nombre d’habitants per quilòmetre quadrat, es duplica. I si te’n vas als Països Baixos o a Bèlgica, es quadruplica.
Com afecta aquesta descompensació territorial?
Ciutats tan potents des del punt de vista econòmic com Barcelona i la seva àrea metropolitana actuen com un forat negre. Què passa? Aquestes ciutats tenen molta diversitat d’oportunitats, molta oferta en mobilitat, habitatge, serveis públics, equipaments... i això les fa molt atractives. El Pirineu i el Prepirineu, sobretot, són les àrees que més pateixen despoblament, un problema que es tradueix en poblacions molt envellides, amb manca de serveis i amb economies regressives.
Vostè sosté que la pandèmia ha propiciat un canvi de xip amb relació al treball i el territori. En quin sentit?
Crec que la pandèmia ha marcat un canvi de tendència en el sentit que ha fet més evident el que jo en diria esgotament emocional de la ciutat. És a dir, econòmicament, la ciutat funciona molt bé i t’ofereix moltíssimes coses, però emocionalment castiga. Al cap i a la fi, som animals i necessitem natura, espai verd. És en aquest sentit que penso que la pandèmia ha marcat un abans i un després. De fet, les dades ens diuen que en aquests moments hi ha més migració de les ciutats cap al camp, i no a l’inrevés com ha estat passant des de fa un segle.
I aquesta tendència ajudaria al reequilibri territorial?
La ciutat i el camp són dues realitats que imaginem separades i diferents. La manera, al meu entendre, de poder resoldre el problema que tenim sobre la taula és comprendre que la ciutat necessita el camp i que el camp necessita la ciutat. És com un ecosistema, on no hi ha d’haver servidors ni servits, sinó que la ciutat i el camp han de formar part d’un sistema integrat i que funcioni bé. Al camp també s’hi viu, és estimulant i hi ha altres economies paral·leles, no només producció agrària, també hi ha altres activitats diverses. Crec que ara és un moment dolç per parlar de tot això i per anticipar-nos al model de país que volem. El repoblament és, sens dubte, el tema dels propers anys i, si el país no s’anticipa i l’afronta amb una mica de consistència, potser ens podem trobar amb un problema de difícil solució.
Com s’hauria d’ordenar el territori, doncs?
Cal tenir en compte que el territori, per definició, és desequilibrat perquè la seva forma és variable i heterogènia. Hi ha d’haver ciutats importants, ciutats intermèdies, petites ciutats i nuclis rurals, tots amb els seus papers rellevants i formant un ecosistema coherent. El que no pot ser és que tendim cap a un model que desequilibri aquest sistema, perquè si aquest és el nostre destí no el podrem revertir. I ara ja està passant: perdem pobles a marxes forçades, hi ha molts pobles absolutament abandonats. Evidentment, no podem pretendre restablir-hi les economies tradicionals, però sí que hem de reinventar-les. Com? Sent capaços d’entendre que en aquests pobles també es pot viure, que tenim serveis telemàtics a l’abast i altres recursos que fan possible que moltes activitats econòmiques que es desenvolupen a les ciutats grans o intermèdies també es puguin adaptar còmodament als nuclis rurals.
De fet, això seria una mica com descongestionar la ciutat, no?
És més que això, és donar sentit al territori i a aquest ecosistema, perquè crec que ens manca una mica de lògica. Per exemple, en la qüestió de l’autosuficiència, ja que comprem a l’estranger productes que, de fet, ja produïm aquí. Per això, com deia, crec que la bona notícia és que hi ha un canvi social des de la pandèmia, una complicitat col·lectiva, una conscienciació global més elaborada davant d’aquest problema. Hi ha més sensibilitat sobre el canvi climàtic, els productes de proximitat, les qüestions d’estalvi energètic... I tot això ens parla de coses que tradicionalment s’han fet en el món rural: estem redescobrint la roda.
El paper del poble ha de ser subsidiari de la ciutat? El lloc on instal·lar ara el teletreball?
Si el concepte és servidors i servits, llavors no anem bé. Els nuclis rurals han de ser autosuficients, s’hi ha de poder viure dignament i amb els serveis bàsics coberts: escola, CAP, comerç alimentari, transport públic per poder-te desplaçar a altres nuclis i, és clar, habitatge digne i feina. Això ens fa veure que el problema és clarament transversal. Hem de tractar tots aquests temes –mobilitat, habitatge o cohabitatge, serveis públics, activitats econòmiques i no només producció primària...– de manera simultània. I un altre tema fonamental és el del patrimoni.
A què es refereix?
Perdem patrimoni. Arquitectònic i, sobretot, natural i cultural. La majoria d’aquests nuclis tenen tradicions ancestrals, algunes que encara mantenim, però moltes que estem perdent, perquè no estan escrites, es transmeten de pares a fills, i que formen part indiscutible de la nostra identitat.
Com integrar ciutat-camp?
En aquests moments, la recerca sobre aquestes problemàtiques es produeix bàsicament a la universitat, on hi ha experts en aquests temes que, sens dubte, hi tenen moltes coses a dir. Per altra banda, tenim l’administració pública, que és el braç executor. Llavors, el que dic és que aquests dos mons hauríem de ser capaços de sumar, de posar-nos en contacte, posar-nos d’acord i remar tots en el mateix sentit per aconseguir un win-win. Nosaltres, els que cultivem el coneixement, ens hem de traslladar a la realitat quotidiana que treballa l’administració pública, i la realitat quotidiana ens ha de dir quins són els requeriments i les necessitats de cada un d’aquests àmbits. És clar, no hi ha solucions generalistes perquè tots els territoris són diferents, i el que et funciona al Pallars Jussà, per exemple, no et funcionarà a l’Empordà, però sí que és important que tinguem un model de país o una lectura holística del problema.
Deu ser problemàtic finançar totes aquestes necessitats...
L’administració pública hi està apostant, però és complicat perquè sovint el retorn d’aquestes inversions no és immediat i requereix un esforç que a vegades és susceptible de no ser prou ben vist en tenir un impacte menor a curt termini. Però hem de treballar perquè aquests esforços que tenen un clar impacte a llarg termini s’orientin sempre vers aquest model ecosistèmic que desitgem, i que permetin tenir una bona qualitat de vida en els entorns rurals.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.