Medi ambient

climatologia

La Catalunya semiàrida guanya terreny en 30 anys

L’Atles Climàtic de Catalunya 1991-2020 constata alguna precipitació mitjana inferior als 350 mm. que no consta fins al 1990

La temperatura mitjana de 17,9ºC a Barcelona evidencia l’efecte urbà d’”illa de calor”

“La pujada de la temperatura a Catalunya, fruit de l’escalfament global i del propi de la conca de la Mediterrània, és un fet incontestable”, s’afirma en l’Atles Climàtic de Catalunya 1991-2020 que han elaborat Mercè Barnolas, Marc Prohom, Aleix Serra i Javier Martín-Vide i que acaba de publicar el Servei Meteorològic de Catalunya (SMC). L’increment de temperatura el demostren les anàlisis de les diverses sèries de dades més llargues com les dels observatoris Fabra i de l’Ebre o les reconstruïdes de Barcelona.

En l’atles termomètric s’observa bé “el pol càlid urbà” de la conurbació de Barcelona però també del Camp de Tarragona. Per exemple, l’estació meteorològica del Raval de Barcelona –que no existia en l’elaboració de l’anterior Atles Climàtic 1961-1990– evidencia l’efecte urbà d’ “illa de calor” amb 17,9ºC de temperatura mitjana anual. La mitjana anual catalana és de 13,1ºC, “no molt inferior a la mitjana planetària” de 15ºC. La més elevada (18,4ºC) es registra a Roquetes, a l’Observatori de l’Ebre. Per contra, l’estació amb la temperatura mitjana més baixa del trentenni és Boí (2,1ºC ), l’estació situada a més altitud del país (2.535 m.) L’altitud, expliquen els autors, és el factor principal que explica la distribució territorial de temperatura, també les mitjanes.

Tres Catalunyes

Pel que fa a les precipitacions, la mitjana anual gairebé es multiplica per cinc en el lloc més plujós respecte del més sec (1.563,3 mm. a Espot i 323,6 mm. a Riba-roja).

Si es consideren els 700 mm. de mitjana anual com a llindar entre la Catalunya humida i la seca, tenim que el 62% del país correspon a la segona però els autors proposen una divisió pluviomètrica en tres zones. La Catalunya humida (38% del territori) correspon al Pirineu i Prepirineu però registra valors molt dispars, amb “ombres pluviomètriques” com les valls del Segre a l’Alt Urgell i la Cerdanya o el curs alt de la Noguera Pallaresa. Algunes de les estacions que toquen al Segre registren menys de 600 mm. anuals, una mitjana comparable a la del litoral barceloní. Des del Pirineu, seguint la Serralada Transversal, els valors superiors als 700 mm. arriben al Montseny i apunten fins i tot cap al Montnegre. La Catalunya humida, però, també té al sud del país els Ports, que arriben a superar els 1.100 mm.

A l’altre extrem, la Catalunya semiàrida que no supera els 400 mm. és un triangle amb un vèrtex a l’oest de la Segarra, un altre el sud de la Noguera i el tercer el nord de la Terra Alta. Inclou gairebé tot el Segrià i el Pla d’Urgell. Un triangle que, prolongant-se cap a l’Aragó, conforma una de les àrees més àrides de la Península Ibèrica.

Menys pluja que al món

Entre la humida i la semiàrida, la Catalunya seca ocupa un 52% del territori i rep mitjanes anuals entre 400 i 700 mm. La precipitació mitjana a Catalunya és de 680 mm., poc més que la mitjana espanyola (640) però molt menys que la mitjana planetària (superior als 1.000 mm.)

El nou atles temporal té força similitud amb l’Atles Climàtic 1961-1990, també amb tres àrees pluviomètriques diferenciades. Evidentment no han canviat els factors climaticogeogràfics però sí els atmosfèrics relacionats amb l’escalfament planetari. És cert que en bona part del país no es poden determinar canvis significatius però la comparativa d’ambdós trentennis sí que permet constatar, segons els autors, una “lleugera ampliació de la superfície semiàrida” així com l’aparició d’alguna mitjana de pluja inferior als 350 mm. anuals que no es van registrar entre 1961 i 1990.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.