Admetre el naufragi de l’‘Oca’ de Banyoles hauria deixat en evidència la marina mercant
El naufragi de l’estany de Banyoles és una tragèdia que forma part de la història recent de la població. Uns fets que l’han marcada psicològicament i que encara avui són un tema difícil d’abordar. L’alcalde en aquell moment, Joan Solana, recorda que es va sentir abandonat per l’administració de l’Estat, en una rocambolesca història de silencis i interessos, en què el cap de turc es volia des del primer moment que fos l’Ajuntament, com a administració competent. Segons Solana, aquesta tragèdia era totalment evitable.
La tragèdia del naufragi va colpir Banyoles. Es tracta d’un fet que va quedar gravat psicològicament. Avui encara es percep aquesta sensació?
Sí, però no pel naufragi, sinó per com es va produir. M’explico. No es tracta d’un accident en el sentit més ampli de la paraula. Es tracta d’un fet molt clar i contundent: el naufragi no s’hauria d’haver produït mai. És cert que tota mort per accident té un punt d’absurd, lligat a l’atzar. En el naufragi l’atzar només va assenyalar les 21 persones que hi van perdre la vida. L’atzar no va hi tenir res a veure, amb aquestes morts; van ser mans humanes que les van provocar. I tot això, i lligat a la pregunta que em feia, és subjacent a les inquietuds que molts banyolins sentim després de més de dues dècades. D’aquests fets, en guardo un record que és totalment inesborrable i negatiu.
Vostè va viure la tragèdia en primera persona. Era l’alcalde, la màxima autoritat. Es va sentir sol?
Sí, des del minut u i per part de l’administració central [espanyola], que era la competent en matèria de navegació. Els que sí que em van fer costat van ser el llavors president de la Generalitat, Jordi Pujol, i el seu equip. L’administració central es pot dir que va fugir, va desaparèixer.
Quin creu que en va ser el motiu?
L’Estat volia que només l’Ajuntament en fos el responsable i no ell. El motiu va quedar clar per a mi durant el judici. El govern de l’Estat estava en el procés de privatització de l’empresa pública de transport nàutic Transmediterrània. Admetre el naufragi de l’Oca de Banyoles hauria deixat en evidència la marina mercant, perquè s’hauria vist que no feia revisions i control dels vaixells. Es van excusar adduint que eren aigües comunals. Si això s’hagués sabut durant el procés de privatització, hauria estat negatiu. Durant el judici se’n va fer efectiva la privatització, que curiosament es va donar a un grup d’empreses entre les quals n’hi havia una del llavors ministre d’Afers Estrangers, Abel Matutes.
Vostè es va afanyar poc desprès del naufragi a demanar un informe. Per què?
Per descartar la sobrecàrrega de passatgers. Aquest no va ser el motiu del naufragi. Un catamarà no es pot enfonsar tret que s’hi facin uns forats a la línia de flotació, que és el que es va fer. Durant els Jocs Olímpics vaig aprendre parlant amb esportistes que els catamarans no s’enfonsen.
Així, doncs, es tracta d’una tragèdia totalment evitable?
Quedem curts si ho qualifiquen d’evitable. No s’hauria d’haver produït. Així de clar. El que és increïble és que persones que hi entenen haguessin autoritzat fer uns forats a la línia de navegació. A més, aquest informe que vaig demanar també va deixar clar que ja hi havia hagut un avís previ per alertar del perill que es podia enfonsar. I el que es va fer va ser posar més pes a la popa per aixecar la proa. Si tenim un vaixell perfectament preparat, amb totes les revisions fetes, el naufragi és un accident. No és el cas de la tragèdia de Banyoles. No va ser un accident.