Les llàgrimes d’un mal amor

En Shakespeare no era original. La història d’amor entre en Romeu i la Julieta, les baralles entre Capulets i Montescos, l’oposició de les famílies o el sacrifici final és un relat universal que es pot trobar a totes les cultures i tradicions. Si a la trama hi afegim una font, podrem comprovar com des de Roma a Granada, des de Verona a l’Uruguai, el brollador d’aigua clara és un element indispensable per entendre com massa vegades els sentiments van lligats a l’amor i a la mort, o està estigmatitzat per determinats encanteris que el porten al naufragi i al fracàs. Si ens aturem a Roma, a tocar la Fontana de Trevi, ens trobarem la ‘fontanel·la degli Innamorati’, que és protagonista d’una llegenda segons la qual tota persona que begui de la seva aigua veurà com el seu amor serà fidel i immortal. La història ens remet als dies en què les parelles es veien separades perquè el noi havia de marxar al servei militar, i ens situa al vespre, abans de la partida del quinto, quan la parella va a la font, el noi omple dos gots mai utilitzats i convida a beure la seva estimada, per després d’acabar-se’ls amb les mans entortolligades segellar el seu pacte d’amor trencant els vasos contra el terra, un ritual secret per garantir el retorn de l’estimat. Si van a Granada es trobaran amb la història d’Elvira Padilla, que, enamorada d’un comerciant napolità, Gaspar de Facco, es va haver d’enfrontar a l’oposició del seu pare, Luis Padilla, una complicació que no tan sols va portar a la mort de l’estimat, sinó que la pena la va matar a ella a tocar de la font on s’havien jurat amor etern. A Granada expliquen que, quan van trobar el cos, el terra estava cobert de flors, i des d’aquell moment, a la ciutat, és allà on les parelles es juren amor etern.

Un cas semblant recullen les llegendes gironines, i ho han escrit, entre d’altres, tant en Carles Vivó en el quadern ‘Llegendes i misteris de Girona’, com la Nuri Ros Ruè, en ‘42 històries màgiques’, que expliquen com una noia no gaire agraciada de nom Sara va fer un pacte amb una gitana mig bruixa per enamorar un noi, l’Albert, que ja estava promès amb una altra donzella. La gitana va acceptar fer-li un beuratge amb el qual el noi cauria rendit als seus peus, però l’avisava que hauria de pagar un peatge que no sabia si el podria acceptar. La va avisar que l’Albert mataria la seva estimada i seria castigat per aquest crim. Paraules estranyes que no va entendre fins que un dia, caçant a les ribes del Ter, a l’altura del Congost, va abatre una coloma blanca que va caure ferida de mort darrere d’unes mates. Quin va ser el seu desassossec en veure que en anar-la a buscar es va trobar que dels peus i les cames li sortien arrels i es quedava clavat a terra, mentre el tors se li transformava en un arbre amb moltes branques. A la maledicció de la gitana encara li faltava un darrer acte. Convertit en una alzina, va veure com la coloma es convertia en un cos humà ensangonat que, en mans de les dones d’aigua, el portaven Ter amunt. La morta era la seva promesa. La immobilitat el va atrapar fins que, quan la Sara va arribar, va sentir que algú plorava desesperada i s’arrapava al seu tronc. La noia que tant l’estimava, la que havia pactat amb la gitana que l’Albert només fos per a ell, es trobava que no tan sols li havia matat la xicota sinó que la maledicció l’havia atrapat i per sempre més seria un arbre que no li podia donar ni alegria ni escalfor. El disgust va ser tan gran i la tristesa tan fonda que va plorar fins que les seves llàgrimes van fer sorgir una font. Avui al Congost s’hi aixeca una fortalesa, però encara hi ha qui recorda que de sota una alzina centenària sortia una deu d’aigua picant, fresca i abundosa, que guaria més d’un mal de l’ànima. Són les llàgrimes d’un mal amor.