la crònica
L’encàrrec del ‘mister’
“Quan miro enrere hi ha una frase que m’acompanya: «Juan Carlos, ho vas intentar.» Em dona tranquil·litat”
Va ser durant el trasllat que el va trobar. Juan Carlos Unzué i la seva dona María van decidir traslladar-se a un pis més accessible i en el munt de caixes al garatge on hi havia alguns dels llibres disposats a ocupar noves lleixes, l’exentrenador de porters del Barça, exentrenador del Girona i referent esportiu va trobar Martes con mi viejo profesor, de Mitch Albom, una lectura que tenia subratllada, amb anotacions, amb la data del 2005 escrita a la primera pàgina, quan encara l’ELA (esclerosi lateral amiotròfica) no havia irromput com un cavall d’assalt, desbocat, amb el genet de somriure tragicòmic cavalcant sense aturador, negror implacable, empunyant la dalla i assenyalant-lo com una de les 4.000 persones a les quals s’ha diagnosticat una malaltia neurodegenerativa que no té cura, amb un deteriorament físic cruel i amb una esperança de vida de tres a cinc anys.
En el llibre, l’escriptor Mitch Albom narra una experiència biogràfica: les trobades setmanals amb un dels seus professors de la Universitat, Morrie Schwartz, malalt d’ELA. És una lliçó de vida com la que ahir Unzué, amb un somriure permanent, va recordar als alumnes, als professors, als professionals sanitaris, des de neuròlegs fins a fisioterapeutes, i al públic en general que va omplir l’aula 40 de la Facultat de Medicina en la inauguració del curs a la UdG . Va ser des del públic, en un torn participatiu, enriquidor i complementari del missatge energètic, essencial i imprescindible d’Unzué, que el professor d’infermeria David Ballester va mencionar el best-seller i sobretot l’encàrrec que havia deixat el mister: ser valents i atrevir-se, perquè voldrà dir que ho hem intentat. “Quan miro enrere hi ha una frase curta que m’acompanya: «Juan Carlos, ho vas intentar.» Em dona molta tranquil·litat.”
D’aquests aprenentatges vitals que ara Unzué transmet amb empatia –la que reclama també als professionals mèdics, als quals admira i respecta perquè es volen dedicar a ajudar persones amb dificultats–, va destacar-ne la resiliència i el creixement que ha adquirit amb la pràctica esportiva, a més de valors com el compromís, el treball en equip i l’esforç.
En un dels bloquejos que va tenir com a entrenador del Numància, en una ratxa de partits perduts interminable –la derrota forma part de l’esport, cal gestionar les decepcions i en aquest punt és cabdal l’actitud amb què ho afrontem–, va trucar a Luis Enrique i a Pep Guardiola, però va ser la conversa amb la seva dona María, sota el fred sorià, la que el va treure de l’atzucac; aquella temporada el Numància es va salvar. “Si teniu algú a qui transmetre estimació, feu-ho avui mateix, no ho deixeu per a demà”, va insistir Unzué. Saberuts, ho donem per descomptat, però pocs cops ho apliquem. L’acceptació també ha estat cabdal en el procés: “M’ha ajudat a jugar les males cartes que m’han tocat el millor possible.”
La positivitat que irradia Unzué visibilitzant l’ELA de manera enlluernadora no ens ha de fer tancar els ulls en la reivindicació de més recursos. “Tot i la limitació física que genera la malaltia, hi ha companys que volen viure i se senten obligats a morir; senten que estan arruïnant les seves famílies per la manca d’ajudes. Aquesta és la dura realitat de l’ELA, l’econòmica. Per això soc aquí.” Unzué va recordar als polítics que les malalties no entenen d’ideologies i va reclamar “humanitat” i “valentia” per tirar endavant una llei ELA amb “ajudes efectives”; per la llei de la dependència, als malalts d’ELA els corresponen 70 hores mensuals de cuidadors, engrunes. “No només volem morir dignament, sinó sobretot viure, plenament i dignament”, recordant altra vegada el que donem per descomptat.