Olaf Beltrà, heroi anònim dels Mossos i compromès amb la causa del país

El mosso d’esquadra gironí Olaf Beltrà Cases, mort aquesta setmana als 46 anys, tocava un tema molt específic en el món policial, el tacògraf, però tots els que l’havien conegut confirmaven que era un dels millors del món en la seva especialitat. Ho confirmava la periodista d’informació policial Anna Punsí en el seu missatge de comiat: “Va salvar moltes vides detectant camioners amb el tacògraf manipulat, transportistes sovint explotats que conduïen sense descans. Era un geni en la seva especialitat.” “Sovint va ser incomprès o menystingut pels seus superiors”, hi afegia Punsí. Beltrà també era un independentista de pedra picada, assidu a les grans manifestacions que hi ha hagut aquests últims anys a Catalunya, fet que no li impedia tractar de manera amistosa amb agents dels cossos de policia de l’Estat espanyol.

Un dels seus millors amics i companys a la carretera en el cos. Pablo Torres, va fer un emotiu discurs a Olaf Beltrà en la seva cerimònia de comiat, el dijous passat a Girona, assenyalant que sovint persones com ell passen malauradament desapercebudes tot i el servei que fan per la comunitat: “Vaig conèixer l’Olaf a finals del 2002. En aquell moment jo arribava destinat a Girona i ell ja s’havia guanyat una fama espectacular. El seu nom, poc utilitzat en aquestes contrades, i el fet de tocar un tema molt específic i desconegut en el mon policial, el tacògraf, feien d’ell una persona fàcilment identificable.”

Pablo Torres també va precisar d’on li venia la seva vocació, un detall gens menor. “Va ser arran d’un accident en el qual una noia de Vilamaniscle va perdre la vida. El causant era un camió que portava el tacògraf manipulat i aquest fet tan injust li va despertar l’interès en autoformar-se i poder minimitzar aquestes pràctiques sovint habituals en el món del transport.”

Per Olaf Beltrà el seu interès no eren els transportistes que no complien estrictament la llei, sinó els que els induïen a manipular els mitjans de control i, per tant, els explotaven. En esdevenir un dels grans especialistes del cos en la manipulació d’aquests instruments, va ser també un professor de primera per a molts companys. “Preferia arribar molt abans al lloc on s’impartiria el curs per tal de preparar-ho tot a consciència i no deixar res a l’atzar. Com que portava molt i molt de material volia comprovar que tot funcionés correctament. Estava molt orgullós d’haver pogut fer classes, no només dins de cicles formatius a l’Escola de Policia de Catalunya, sinó també d’haver pogut fer-ho en altres centres i a altres cossos policials”, recordava Torres.

Tot i que va passar tres vegades per la sala d’operacions per problemes a l’esquena no va renunciar mai a les llargues jornades de treball de més de vuit hores. “Treballar amb ell era un plaer et donava una seguretat total. El seu caràcter fort i la seva seguretat transmetien tranquil·litat i feien que la teva confiança fos completa. Sempre ens en sortíem. Aquest caràcter i la seva perseverança aconseguien que les actuacions, per molt complexes que fossin, sortissin endavant. Aquesta característica diferencial també el feia guanyar-se ràpidament la confiança del treballadors dels tallers que freqüentaven a la vegada que deixava sense respostes els conductors dels camions que inspeccionaven”, assenyalava el seu antic company, que va compartir amb Beltrà gairebé sis anys de treball diari.

Per Torres, el seu company va ser el referent a tot Europa en el món del tacògraf. “Era la persona a la qual tothom trucava quan volia saber alguna cosa respecte a les manipulacions, i no només trucaven persones dels Mossos o de les policies locals. El seu nom havia traspassat fronteres i era conegut i reconegut arreu de les policies europees. He estat testimoni en primera persona de l’atenció de trucades des de França, Romania, Alemanya, Bèlgica, Itàlia... pràcticament de tot Europa.”

L’abril del 2022 Beltrà va passar a fer tasques més pròpies de la segona activitat donant suport al mateix Torres, que també havia renunciat per “desconnectar”. “Aquest suport tan espontani i fidel era un reflex més del tipus de persona que era. No l’importava deixar de fer allò que mes l’agradava per donar suport a la decisió del seu company i amic.” Torres va lamentar no haver-se adonat que el seu amic ho passava malament per altres circumstàncies. “Sempre havia mantingut un hermetisme constant de la seva vida privada i jo no vaig saber estar a l’altura en aquells moments.”

En una cerimònia molt emotiva el company de Beltrà va recordar algunes de les grans aventures que havien viscut plegats a la carretera, moments que recordarà “sempre”. Torres va citar les corredisses per l’autopista a la caça de camions, els controls a la Jonquera amb una tramuntana que van batejar com “l’aire condicionat” de l’Empordà, els desmuntatges de vehicles en què no quedava cap peça sense tocar, les pauses a la cafeteria del rentat de cotxes, els entrepans a la botiga de queviures de Vilamalla explicant històries, les fotos i els vídeos buscant la perfecció, l’obsessió perquè ningú l’identifiques, les llargues trucades telefòniques i el reconeixement merescut l’abril del 2017.

“Aquell dia vaig poder conèixer l’Eva i l’Arnau, les dues persones que omplien la teva vida més enllà del treball”, va reblar Torres, en un discurs difícil d’oblidar per tots els amics i companys d’aventures que el van escoltar.