Reinterpretant els marcs

Les postals d’una ciutat que per Fires repeteix les mateixes fotografies. O les reinterpreta. Dos fills de Salt i la banyolina que signa aquesta crònica conversaven sobre la Girona fotografiada, en una trobada casual, a la Sala Ermessenda de Carcassona del Museu d’Història de Girona, a propòsit de l’exposició Girona, en pedra viva amb fotografies, d’una empremta molt pictòrica, de Jordi Puig i els textos, acurats, preciosistes, amb tant de pòsit com la pedra de la ciutat immortal, de la periodista Eva Vàzquez. El fotògraf Josep Maria Oliveras destacava el repte de “reinterpretar els marcs” mentre el llibreter Guillem Terribas comentava l’instant fotogràfic que acabava de veure al bell mig de la plaça del Vi: una de les colles castelleres iniciava el repte d’enlairar-se mentre la multitud captava el moment a través dels telèfons mòbils, buscant el cel com qui adora el Sol. Terribas seguia una cua que fugia del rovell de l’ou i en alçar la mirada va veure la fotografia: la dels mòbils envoltant la colla castellera. Aquesta periodista també va voler fotografiar els castells però des d’una posició menys privilegiada que la del balcó consistorial. Diu Eva Vàzquez en un dels textos de la mostra que “els barris històrics van créixer resignats a la imperfecció i la fal·libilitat humanes”. Pujant el carrer de la Força, la turistada destacava fotografiant-se en els racons empedrats, bucòlics i amagats. “Però aquesta”, continua Vàzquez, “és una ciutat que estima tant la curvatura anàrquica de les seves voltes que gairebé n’inventa una a cada carrer”. Des d’una d’aquestes voltes, i no unes qualssevol sinó les de la plaça del Vi, on s’acumulava la gent per intentar guaitar els castells, la que signa va voler fotografiar un dels últims castells de la jornada en un intent de “reinterpretar el marc” que havia indicat el fotògraf Oliveras i potser inspirada en la imatge que el fotògraf saltenc havia evocat mitja hora abans, quan recordava les concentracions independentistes setmanals que s’hi feien. Aquell dilluns plovia, i molt, i Oliveras va captar un passejant solitari creuant la plaça quan tots els manifestants s’aixoplugaven sota les voltes. Les fotos de pluja s’entelen amb gràcia.

El sol espaterrant va contribuir a la plasticitat, sempre millorada amb les pantalles, les del mòbil i les del televisor, de la multitudinària diada castellera amb els Marrecs de Salt, els Minyons de Terrassa i els Capgrossos de Mataró. Mitja hora abans de començar, hi havia qui ja agafava les millors posicions; sempre quedava sota les voltes. Però sense despistar-se fent cua a l’Antiga on dispensaven tasses de xocolata desfeta com si a fora fes aquella humitat de la Girona d’abans que s’arrapava als ossos i ni la bufanda ni l’abric ni les mitges te la podien treure. La primavera eterna d’aquesta tardor inexistent convidava a la cervesa, però la tradició diu que cal consagrar Sant Narcís amb una xocolata calenta a l’Antiga. Una alternativa per intentar veure els castells eren els carrers adjacents: des de la llunyania o des del mòbil del noi alt de davant, es veu com puja l’enxaneta. Apilats al carrer de les Ferreries Velles, una parella d’avis desistia i comentava, abans de marxar, que l’espectacle semblava pensat per a les autoritats des de la talaia consistorial. En vista que la plaça quedava petita, algú va fer notar que l’any vinent seria millor traslladar els castells a la plaça de l’U d’Octubre, de pedra, però d’un gris administratiu, sense àngel. Amb els aplaudiments de l’última actuació castellera se sentia la batucada de Bloc Quilombo que arribava a l’Ateneu 24 de Juny, en una de les parades del Correateneus musical de la programació de les Fires Populars. El Bizarre Love de New Order punxat per DJ Oskuro va ser el preludi per començar el vermut.