Cementiris plurals
La diversitat religiosa, clau per reclamar espais dignes per a cada confessió
La pandèmia va mostrar les mancances amb el culte musulmà
Cada creença vol conservar els seus rituals, però s’adapta a la normativa
El reglament d’usos funeraris no permet la compra en propietat dels nínxols ni de les tombes
La mort ens iguala a tots, però cadascun de nosaltres, en funció de les nostres creences, ens hi enfrontem de maneres molt diverses. Lluny ha quedat aquella època en la qual a Catalunya l’hegemonia de la religió catòlica imposava les condicions dels enterraments. Només hi havia una manera de dur a terme el ritual funerari i les excepcions no eren ateses o, en el millor dels casos, relegades a la mínima expressió. Les diferents onades migratòries dels darrers 40 anys han capgirat un escenari que s’ha hagut d’adaptar a les necessitats d’una societat canviant i coneixedora dels seus drets. En aquest sentit, cal recordar que l’article 2 de la llei orgànica 7/1980, de 5 de juliol, de llibertat religiosa, estableix que tota persona té dret a “rebre sepultura digna, sense discriminació per motius religiosos”. Per tant, amb la llei a la mà, els membres de qualsevol de les diferents confessions que viuen a Catalunya no haurien de tenir cap problema per trobar un emplaçament per als seus morts arreu del territori. La realitat, però, no és tan senzilla i encara menys tan ràpida. La solució que amb relativa facilitat ha arribat a les grans ciutats, com ara Barcelona, no es repeteix en la gran majoria dels municipis catalans, amb uns cementiris dissenyats només per atendre les necessitats de la religió catòlica i, com a molt, de la cristiana. Ha fet falta un daltabaix com la pandèmia del 2020 per posar sota el focus les mancances en aquest àmbit que fins llavors anava trobant solucions provisionals i que l’administració ha entomat com a repte a resoldre. El cas més evident correspon a la comunitat musulmana, la més nombrosa de les minories religioses. Tradicionalment, els difunts de religió islàmica han estat repatriats cap al país d’origen gràcies al pagament d’una assegurança per part de les famílies.
L’abans i el després
Aquest escenari propiciava fins fa ben poc que les demandes del col·lectiu per disposar d’espais propis als cementiris catalans existís, però no es concebís com a urgent per part de les administracions. El tancament de l’espai aeri durant la pandèmia de la covid, entre març i juny del 2020, va capgirar la situació, tal com recorda Mohamed Halhoul, secretari general de la Federació Islàmica de Catalunya. “Els nostres morts ja no podien marxar i havíem de ser enterrats aquí i aviat vam veure que ens calien més espais”, indica. La demanda no era pas nova, “perquè des de la Federació Islàmica sempre hem defensat la necessitat de reservar terrenys a cada municipi on hi hagi una comunitat musulmana per poder inhumar els difunts”, però la resposta havia estat desigual.
Tot i això, Mohamed Halhoul admet que l’escenari després de la pandèmia “és millor que abans” i que els municipis han començat a fer els deures. “Cal normalitzar la situació i garantir l’equitat en el tractament de les diferents confessions religioses”, assenyala convençut. Abans de la pandèmia, existien només quatre municipis amb parcel·les per a enterraments musulmans: els cementiris de Collserola i Montjuïc de Barcelona –com a primera referència de cementiri per a tota la comunitat de Catalunya–, Manresa, Calonge i Sant Feliu de Guíxols. La crisi de la covid va intensificar les demandes de la comunitat musulmana, que van obtenir resposta a través de la Direcció General d’Afers Religiosos. L’ens va encarregar un estudi a la Universitat Rovira i Virgili (URV) perquè actualitzés la situació de les inhumacions del col·lectiu a Catalunya.“Els cementiris catalans, excepte els parroquials, són de dependència pública i per definició no poden ser espais religiosos. Són espais que sí que permeten l’expressió religiosa fonamentalment en termes de simbologia, però no estan organitzats sota aquests paràmetres”, indica Jordi Moreras, antropòleg i investigador de la URV i responsable de l’estudi que està a punt de veure la llum. “Això és important d’aclarir, perquè quan s’ofereix un recinte perquè hi hagi enterraments de minories religioses no s’està privatitzant aquest espai, ni s’està regalant res, perquè l’espai continua sent públic i només es fa servir d’una manera específica per un col·lectiu concret”, destaca.
Moreras insisteix que el reglament d’usos funeraris no permet la compra en propietat dels nínxols ni de les tombes, sinó només concessions temporals. L’estudi de la URV constata que la repatriació sempre ha estat considerada un element fonamental i majoritari dins la gestió funerària del col·lectiu marroquí –el més nombrós– i, per extensió, del col·lectiu musulmà a Catalunya. Tant és així que avui dia la gran majoria de musulmans continuen repatriant els difunts al país d’origen igual que ho feien als anys setanta, quan la presència musulmana al territori català era molt menor. “La terra tira molt i es repatrien fins i tot els musulmans que tenen nacionalitat espanyola, però que decideixen ser enterrats al país on van néixer”, assenyala l’antropòleg, i hi afegeix que “no només és la gent gran que marxa, sinó molts dels musulmans nascuts aquí ”. Jordi Moreras entén que aquesta dinàmica de la repatriació no canviarà en els propers anys, “però segur que en la mesura que s’obrin més espais destinats al culte funerari de l’islam als cementiris municipals sí que hi pot haver més demanda per part del col·lectiu de ser enterrats aquí”.
Noves incorporacions
Tornant al 2020, l’alta demanda va provocar que els cementiris esgotessin les places disponibles i molts ajuntaments van haver de prendre decisions d’urgència. “Reus, per exemple, va haver d’habilitar unes tombes que ja existien i també hi van ser enterrats difunts d’altres comunitats d’arreu del país. D’altres com Manresa van ampliar espais. D’altres van entomar el repte i van resoldre la inexistència d’espais, i d’altres encara tenen el projecte en vies de desenvolupament”, enumera l’investigador. Als quatre espais prepandèmics, s’hi han afegit fins ara Reus, Santa Coloma de Farners, Palafrugell i algun altre que encara no és oficial. Altres municipis també tenen tombes musulmanes als seus cementiris, però són poques i estan en procés de crear recintes més específics, com és el cas de Terrassa, Tarragona, Olot i Lleida. Finalment, hi ha poblacions amb projectes aprovats, però sense executar, com ara Salt, Vic i Tona, aquest últim a través de la Diputació de Barcelona. “L’objectiu final en tot cas hauria de ser complir amb un marc normatiu que estableix els drets dels col·lectius religiosos minoritaris a ser enterrats d’acord amb les seves conviccions”, assenyala.
Altres realitats
Quant a la comunitat jueva, la realitat és ben diferent de la musulmana. La presència de tombes jueves, a terra com marca la tradició, és molt anterior, i el col·lectiu assegura que les seves necessitats estan cobertes per als propers set o deu anys. A Catalunya els espais funeraris jueus es concentren a Barcelona, on són gestionats per diferents grups: la Comunitat Israelita de Barcelona (CIB), la Comunitat Jueva de Catalunya ATID i la Comunitat Jueva Bet Shalom. David Libersohn, rabí de la Comunitat Jueva Jabad Lubavitch de Barcelona, precisa que també s’han hagut de fer algunes concessions. “En la idea original del judaisme, els cossos es posen directament a la terra, sense fèretre, però avui dia, aquí, això encara no es pot fer”, lamenta. Els recintes jueus es troben als cementiris de Collserola, Sant Andreu i les Corts.
La multiculturalitat als cementiris de Catalunya és un dels principals reptes que empreses com la funerària Àltima afronten cada dia. “Ens trobem davant una doble realitat, una societat cada vegada més laica i, al mateix temps, amb més comunitats religioses que cal atendre”, explica el conseller delegat d’Àltima i bon coneixedor del tema, Josep Ventura, que enumera els col·lectius als quals donen servei: “Laics, catòlics (també evangelistes i/o ortodoxos), musulmans, jueus, bahà’í, xinesos, sikhs, hinduistes i budistes, entre d’altres, i tots ells amb les característiques culturals i religioses que els respectius ritus demanen.” Ventura assenyala que s’ha fet un gran pas endavant en la sensibilització de les administracions envers les religions que no són la catòlica, tant amb la creació de nous espais –el cementiri de Roques Blanques és un referent pel que fa a diversitat– com, en el seu cas, en l’atenció personalitzada. “Les empreses funeràries catalanes en hem hagut d’adaptar, hem hagut d’aprendre nous rituals i maneres de fer de comunitats que fins fa pocs anys ens eren pràcticament desconegudes”, explica. Josep Ventura posa exemples concrets, com ara que els difunts jueus només poden ser tocats per persones de religió jueva i per aquest motiu se sol·licita la participació del hevrà qaddixà, que es fa càrrec del cadàver, i que rentarà el cos i l’embolicarà amb un sudari blanc. En el cas dels musulmans, en els instants posteriors a la mort de la persona, es cobreix el rostre amb un teixit blanc mentre es recita la sura 2:156 de l’Alcorà, i membres de la comunitat també hauran de rentar el cos i enterrar-lo de cara a la Meca.
Pel que fa a la doctrina bahà’í, el rentat del cos es fa només amb aigua, o amb aigua de roses, i cal col·locar un anell especial a la mà dreta del difunt i seguidament cal embolcallar-lo amb un teixit blanc de cotó o seda. Finalment, en el cas del sikhisme, la tradició marca que el cos s’hauria de rentar completament amb iogurt, llet o aigua, alhora que es recita l’anomenat Mool mantra. Un cop realitzat el rentat, els familiars del difunt el vesteixen amb un vestit blanc anomenat bana i el turbant. Mentre es fa tot això, es van cantant fragments del llibre sagrat sikh, Guru Granth Sahib, i es va recitant el Mool mantra.
