A principis dels anys vuitanta, Eduard Sala, llicenciat en filosofia i lletres, educador social i formador, va entrar a Càritas com a voluntari. Des d’aleshores no s’ha desvinculat mai del món del tercer sector ni d’aquesta institució de l’Església, de la qual ara –des del 29 de setembre, quan el va nomenar el cardenal arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella– és el director. Explica que no s’ho pensava, que el cardenal el triaria a ell. “Com que ja formava part de l’equip de l’anterior director, Salvador Busquets, que havia acabat el seu mandat i, a més, es jubilava, estava convençut que em donarien una altra feina a l’entitat, però en cap cas el càrrec de director.” “I no hauria passat res, eh!”, diu.
Doncs deu estar content.
Moltíssim. Content i agraït. Hi ha tanta feina a fer...
Què és Càritas?
T’ho explicaré a través d’un conte, que, per cert, no sé de qui és. Diu així: hi havia una vegada un senyor que en una platja llarguíssima recollia unes coses que les onades feien arribar a la sorra. Les agafava i les retornava al mar. S’hi acosta un home que passejava i li pregunta: “Què fa, vostè?” I el senyor li diu: “Retorno les estrelles de mar que van a parar a la sorra a l’aigua per salvar-les.” I l’home li diu: “Però que no veu que hi ha quilòmetres de sorra i la seva feina és mínima, que no serveix de res?” I el senyor respon: “Pregunti-ho vostè a aquesta estrella de mar que ara tinc a la mà!” Això és Càritas. El poc que podem fer davant tanta pobresa i desesperança, si t’ho mires bé, és molt. També et diré què no és Càritas. Càritas no és una ONG. Càritas és Església i tot el que fem ho fem sota la mirada i el prisma de Jesús i l’Evangeli. Això és molt important que s’entengui, perquè, si no s’entén què ens guia, si no s’entén que som Església, no s’entén res.
Quanta gent ajudeu?
Càritas Diocesana de Barcelona va ajudar el 2022, que són les xifres que tenim, unes 35.000 persones, gairebé un 30% més que l’any anterior. Però, a part, a les Càritas parroquials, les que treballen a cada parròquia, n’ajuden 75.000 més. Tenim uns 2.000 pisos per als nostres usuaris més necessitats; com deia, una gota d’aigua en un oceà.
És molta gent la que ajudeu!
Molta gent? Mira, la realitat i les xifres ens diuen que una de cada tres persones de la diòcesi de Barcelona viu en situació de pobresa. Això ho diu el darrer informe Foessa. Hi ha molta pobresa. N’hi ha molta que no es veu perquè queda amagada a dins les cases. Però fes un exercici –i qui llegeixi aquesta entrevista, que també el faci–: surt al carrer, mira la gent i compta: un, dos, tres... El que fa tres és pobre. Un, dos, tres... El número tres està en situació de pobresa. És gent que no té un habitatge digne sinó un habitatge on ni tu ni jo viuríem, gent que viu rellogada, en habitacions sense cap contracte, que no sap quan la poden fer fora i quedar al carrer. I gent que viu en pisos sense condicions higièniques, molts amb nens petits.
Un patir constant...
Avui en moltes llars es viu en un estrès permanent, perquè estan tot el dia pensant com poden aconseguir diners per pagar les factures. Viuen al dia, i quan paguen la factura de la llum, el gas i l’aigua i l’habitació de lloguer o de relloguer, llavors, del que els queda, han de menjar. I aleshores és quan no poden menjar i han de demanar-ne a les institucions, o a nosaltres, per exemple, perquè no tenen cap altra xarxa. Ep, i molts treballen, tot i que en feines precàries i/o sense contracte. Sense contracte, com pots fer un projecte de vida?
Els ignorem?
Els ignorem, però moltes d’aquestes persones són les que venen a netejar a casa nostra, les que treballen a les residències, les que renten els plats als restaurants on anem a menjar, les que cuiden els nostres avis. Són els joves que van a fer la verema, que van a collir la fruita, que fan les feines que nosaltres ja no volem fer. Fixa-t’hi i els veuràs. No només són pobres els que recullen ferralla.
Culpa de la pandèmia?
La pandèmia va fer un mal horrible, però no. La crisi més gran va ser la del 2008, quan es van destruir milers de llocs de treball i molta gent que mai a la vida havia pensat que hauria de demanar ajuda va haver-ho de fer. I després d’aquella crisi, de la qual encara no ens hem recuperat, això s’ha de tenir clar, que encara l’estem patint, va venir la covid, que ho va tornar a enfonsar tot. Però aquí a Barcelona també quan va començar la guerra a Ucraïna vam tenir l’onada de refugiats ucraïnesos... Nosaltres vam atendre més de 700 persones, sobretot dones amb nens. Això va suposar un desplaçament, perquè de cop altres sol·licitants d’asil o de protecció internacional van quedar desplaçats; hi va haver un tap molt gran. Nosaltres no som una entitat d’acollida de refugiats ni d’ajuda internacional, però el sistema va col·lapsar i vam ajudar. I ara tenim la inflació. Tot s’ajunta amb un fet que és transversal i permanent: la inaccessibilitat a l’habitatge.
L’accés a l’habitatge és el principal problema de la pobresa a casa nostra?
Si tinguéssim resolt l’accés a l’habitatge, amb un habitatge digne per a les persones i famílies que acompanyem, l’endemà hauria desaparegut el 80% de la pobresa.
I tots aquests pobres no tenen ajuda més enllà de Càritas o alguna ONG?
Sempre s’està parlant de prestacions, però la realitat és que les ajudes de l’administració són insuficients. L’ingrés mínim vital i la renda garantida de ciutadania només arriben al 8,8% de les persones que Càritas atén de tot Catalunya. Hi ha gent que no té papers, cosa que vol dir, d’entrada, que no pot cobrar res, que com a molt pot anar al metge i només si és d’urgències. Hi ha gent que potser tindria dret a alguna ajuda i no sap ni com demanar-la.
Quin és el perfil dels vostres usuaris?
Hi ha moltes famílies amb infants a càrrec que tenen feines precàries; això, els que treballen. Aquest perfil representa entre l’11% i el 16%. Són famílies que no arriben a final de mes perquè o no tenen contracte de treball, o tenen contractes precaris o parcials, o tenen feines o encàrrecs de pocs dies o de setmanes. Després tenim moltes dones amb fills a càrrec sense xarxa de suport. Com poden fer una jornada completa si no poden deixar els fills amb ningú? D’altra banda, quasi set de cada deu persones que estem acompanyant estan en habitatges no dignes. Nosaltres els dividim en dos tipus: l’habitatge insegur i l’habitatge inadequat. El darrer informe Foassa, d’aquest mes de novembre, és molt dur.
Què diu?
Un terç de la població que viu de lloguer està en una situació d’estrès moderat. Però el 16% de la població que viu de lloguer experimenta estrès financer, que vol dir que està aportant la major part del que guanya a l’habitatge. La majoria de persones que atenem estan aportant més de sis de cada deu euros que guanyen, a vegades és fins i tot el 80%, a mantenir l’habitatge. Aquí hi entra, per exemple, poder escalfar la casa a l’hivern quan fa fred. I menjar? El primer que fan les famílies quan es veuen en aquesta situació de patir per poder pagar l’habitatge és restringir el menjar.
Com redueixen?
Nou de cada deu famílies que atenem s’han vist obligades a reduir la despesa en alimentació, el 43% no poden seguir una dieta adequada, i un 65% han deixat de comprar productes frescos, carn i peix, per exemple. Acaba de sortir una enquesta sobre l’evolució de les economies des del 2008...
...i?
Les famílies amb més recursos també van patir un sotrac el 2011, que va ser el pitjor any d’aquella crisi immobiliària, però la línia que els representa els situa el 2020 per sobre de la riquesa que tenien el 2008. Fixa’t que els més rics també van patir, però no només es van recuperar sinó que avui encara estan millor. En canvi, el 2020, la línia que dibuixa els més pobres marca que el 25% estan en números negatius. La gent pobra va patir molt aquella crisi –els pitjors anys van ser el 2011 i el 2014–, i avui molts estan per sota la línia que marca la pobresa. La gent no és conscient que aquella crisi va durar molt temps i que molta gent no se’n va sortir. Va ser el primer cop que massivament va perdre la feina la persona de la llar que portava els ingressos més alts, majoritàriament homes. Aleshores les dones, que ja pateixen la bretxa salarial, tenen contractes més precaris i s’encarreguen dels fills, van haver d’agafar les regnes. Aquestes persones no s’han recuperat.
I la pandèmia?
La crisi de la covid va suposar molt de dolor per a molta gent i moltes morts, algunes d’evitables perquè a molta gent no se la va atendre, i sí, durant uns mesos va suposar la destrucció de llocs de treball de moltíssima gent, perquè tot va tancar i molta gent no va accedir als ERTO. El mateix dia que tot va tancar un munt de persones van “desaparèixer”, perquè són persones que viuen al dia amb feines precàries i van quedar tancades sense res. Els ERTO van ser una boníssima mesura, igual que la pujada del salari mínim i, ara, la llei de l’habitatge. Són lleis molt positives, però les persones que atenem nosaltres no van rebre cap ERTO. M’explico? Avui molta gent recorda que durant la pandèmia va teletreballar. Però el teletreball és ciència-ficció per a molts dels nostres usuaris. Et diré una cosa que em fa vergonya i tot. Vergonya.
Quina?
Era l’època de les llargues cues de gent que anava a buscar menjar preparat per menjar el mateix dia, les cues de la desesperació, devia ser a finals d’abril o a principis de maig, i recordo que fèiem una reunió en línia amb Serveis Socials de l’Ajuntament, amb els quals estàvem en contacte permanent, i recordo que els vaig dir: “El que diré ara em sap greu dir-ho, però aquest matí he vist un noi amb un carretó recollint ferralla i m’he emocionat. Perquè com a mínim pot buscar alguna cosa i recollir alguna cosa per guanyar-se alguns diners.” I els vaig dir això perquè durant les setmanes més dures de la pandèmia ni els que recullen ferralla van poder recollir res. Una de les companyes de l’Ajuntament em va dir: “Perquè ho has dit tu, perquè a mi m’ha passat el mateix, que m’he emocionat en veure unes persones que recollien cartrons.” Estem parlant de casos tan extrems que la gent no s’ho pot ni imaginar. Tots vam passar la pandèmia i per a tothom va ser dur, però nosaltres teníem wifi, podíem comprar menjar... Imagina’t estar en una habitació i dependre d’haver-la d’anar pagant setmana a setmana!, estar en un lloc amb els fills sense poder seguir les classes per l’ordinador perquè no tenen ordinador. Sé d’una dona que amb els seus fills van estar tancats en un garatge sense finestres i a la nit sortien a respirar una mica d’aire.
I ara ve Nadal. Faran campanya?
I tant, s’ha de conscienciar tothom de la realitat. Però també agrair. Ara mateix puc dir: tot el que fem és gràcies a persones que confien en nosaltres. Gràcies a tanta gent que ens dona podem fer petits miracles.