“No curem les metàstasis perquè no les entenem”

A l’IRB fem una recerca excel·lent, reconeguda a nivell mundial, però mantenir aquest nivell requereix molts recursos, a un nivell que ni l’Estat ni el govern de Catalunya són capaços de procurar. En altres llocs, per exemple a la Gran Bretanya, gairebé tota la recerca que es fa en càncer es fa amb fons de donacions públiques. La Cancer Research UK recapta 400 milions de lliures a l’any i els dedica a investigació. Aquí, els darrers anys i cada vegada de forma més progressiva, l’AECC està agafant aquest rol d’intentar suplementar o finançar la investigació en càncer. Aquests recursos són crucials per continuar sent molt bons. Aquests diners ajuden a establir col·laboracions entre equips diferents per abordar problemes molt complexos que un laboratori sol no podria fer de manera individual.

No, la societat civil en general és molt conscient de la importància de la recerca i, de fet, quan es fan enquestes, els investigadors i la recerca hi surten sempre com una prioritat. Però hi ha una dissociació entre la voluntat de la gent i els programes de govern. I això és curiós perquè, probablement, en cap àmbit no hi hauria tanta unanimitat en favor d’una matèria com en aquest cas. La gran majoria de la societat espanyola veu com una prioritat que es faci recerca capdavantera, però els governs hi inverteixen molt poc. Tot i que el govern de l’Estat s’omple la boca que està fent moltes coses en aquest sentit, la realitat dels números diu que en el cas d’Espanya som a la cua d’Europa.

Com que hi ha pocs diners en el sistema, si volem ser excel·lents estem obligats a demanar projectes contínuament. No ho he calculat, però potser entre un 30 i un 40% del temps el dedico a demanar diners. I això és molt poc efectiu, perquè el podria dedicar a recerca, a buscar idees, a discutir projectes… Per ser competitius necessitem més recursos i alguns dels que tenim, com els del ministeri, són absolutament imprevisibles. Les convocatòries poden sortir en qualsevol data, fins i tot l’1 d’agost per entregar-ho el 31, o no sortir durant un any… Aquesta imprevisibilitat fa que sigui molt difícil estructurar els laboratoris, perquè tenim gent que cobra a partir dels diners dels projectes.

El govern de la Generalitat sempre ens ha donat molt més suport, des de l’època de Jordi Pujol, quan es va crear el programa Icrea i els instituts Cerca. Malgrat la crisi, s’ha mantingut la inversió i aquest és el motiu pel qual la millor ciència que es fa a Espanya es fa a Catalunya. I la prova és que una part molt important dels fons competitius venen aquí.

Ara mateix hi ha dos grans àrees d’investigació en el camp de l’oncologia. Una és la prevenció i el diagnòstic precoç i l’altra és, efectivament, què fem amb els tumors que estan molt avançats i desenvolupen metàstasis, perquè els pacients es moren d’això i hi ha una urgència per canviar el tipus de tractament. Avui sabem que no curem les metàstasis perquè no les entenem. Per tant, qualsevol esforç i qualsevol desenvolupament en aquesta matèria pot tenir un impacte enorme. És un tema central en la recerca del càncer.

En institucions de la nostra mida, amb 28 equips de recerca, som comparables amb els millors centres de recerca del món. Estem fent coses molt importants i alguns dels nostres descobriments ja estan arribant ja als pacients, com un nou lot de diagnòstic que ha sortit del laboratori del Roger Gomis i que prediu la resposta a un tipus de quimioteràpia que es dona a pacients de càncer de mama amb metàstasi a l’os. O un anticòs terapèutic del nostre laboratori que està en assajos clínics amb dades molt prometedores per a pacients amb càncer de cap i coll. L’Administració d’Aliments i Fàrmacs dels Estats Units (FDA) hi ha demostrat el seu interès i ha accelerat els tràmits per estudiar-ne l’aprovació. S’estan fent moltes coses, però cal tenir present que és un procés lent, perquè habitualment comencem a investigar des del mecanisme i avancem fins a obtenir resultats en forma de teràpia, de test diagnòstic, etc. Per tant, és un camí que pot arribar a durar deu anys, o fins i tot més. Però és la via a seguir per avançar, perquè el que tenim actualment en forma de teràpies, clarament és insuficient per curar la metàstasi.

Hi ha diversos motius. El primer és que és molt més difícil treure mostres dels pacients, perquè les metàstasis apareixen en òrgans vitals i al final del procés. Habitualment, molts dels models que hem tingut eren de la malaltia original, no de la metàstasi. I el que la ciència ha vist és que la biologia de la metàstasi és diferent de la del tumor inicial. Per això hi ha moltes teràpies contra els tumors originals que no funcionen amb les metàstasis. No ha estat fins fa uns deu o quinze anys que la ciència ha començat a investigar a fons i a tenir models de metàstasis. Per això anem molt enrere amb relació al coneixement del tumor primari. Les metàstasis són molt diverses, un pacient en pot tenir diverses i cadascuna és una malaltia diferent, així que una teràpia en pot curar una però no l’altra.

Sabem que hi ha diferències i una de les coses que volem fer en aquest nou programa és estudiar-les segons els òrgans que afectin. Per exemple, les de pulmó habitualment responen millor a la immunoteràpia que les del fetge, i no sabem per què. I les del cervell son tremendament difícils de curar, molt agressives i cursen una malaltia terrible. Clarament, tenen diferències i moltes coses a estudiar: per exemple, si una metàstasi al fetge d’un càncer de pàncrees té coses en comú amb una metàstasi també al fetge, però procedent d’un càncer de còlon. Aquest tipus de preguntes són importants, perquè potser no ens hem de centrar tant en els tipus de càncer, sinó en quin tipus de metàstasis hem de curar.

Els tumors primaris els curem pràcticament tots, perquè la cirurgia és molt efectiva, però en el moment del diagnòstic un 20 o 25% ja tenen metàstasi, i aquests tenen molt mal pronòstic, amb una supervivència al voltant del 15 o 20%. També sabem que entre els que s’han operat i han fet quimioteràpia, entre un 30 i 40% desenvoluparan una metàstasi en un altre lloc, molt habitualment al fetge i de vegades al pulmó. I, més enllà de la quimioteràpia, que funciona durant un temps acotat per controlar la malaltia, no tenim teràpies efectives. així que després els tumors creixen. Clarament, hi ha una necessitat enorme de desenvolupar una teràpia contra el càncer de còlon metastàtic, perquè no hi ha hagut millores durant els últims 40 anys i és tan freqüent que qualsevol avenç en aquesta àrea pot ajudar molts pacients.