COMUNICACIÓ
En record de Josep Maria Flores
Des que no hi ets, una veu interior em retreu sentir-me acaronada pel vent, escalfada pel sol, cridada pel blau del cel. És un retret autoimposat que sembla que m’aturi la rialla, que impedeixi fer plans per passar-m’ho bé. Des que tu no hi ets, m’acompanya un pes a l’estómac i a les cames que fa que tots els camins facin pujada.
Quan trobo un text que sé que t’agradaria o t’enfadaria sento l’impuls d’enviar-te’l amb un comentari codificat, perquè els amics, amb els anys, escrivim missatges amb comentaris personalitzats fins al punt que d’altres no els entendrien.
Em sumo a tots els que voldríem que el món s’aturés. Voldríem tots els cotxes amb pana, els trens dins dels túnels, els avions adherits als seus fingers. Que la humanitat xiuxiuegi. Que ningú pronunciï les paraules condol, dolor, resignació o eternitat. Visc esperant el comentari, la paraula, la cara coneguda per tots dos que com una fuetada de vent, com una punxa esmolada em digui que per molt que ho desitgi, no tornaràs.
Des del dia de la trucada de la Cati vaig refugiar-me en El nedador del mar secret, de W. Kotzwinkle, i ara les fulles acumulades pel vent en diversos racons de la ciutat i de fora emanen aromes de fusta morta. No hi ha forat prou profund on hi càpiguen els mil retrobaments i les mil abraçades que han quedat pendents,
Encara que repetits milions de vegades en el món sencer, ja no em sembla ridícul “posar senyals de dol al coll dels coloms, ni obligar els guàrdies vestits de gala que es posin guants negres de cotó, que enretirin la lluna, desarborin el sol i buidin el mar”, com ens proposa W.H. Auden, perquè el meu amic, com el seu, ha mort.
Diuen que Ausiàs march fou excepcional, el millor poeta europeu del seu temps perquè va parlar per primera vegada sobre experiències personals en els seus Cants de mort: “La gran dolor que llengua no pot dir”.
Llavors, arribats a aquest punt de tristesa, l’única solució és recórrer novament a tu, Flores, perquè ens repeteixis els teus hòstia, no!! una i mil vegades. Perquè t’enfadis amb mi i deixis anar aquella desbocada força de viure que et caracteritzava, perquè de tants arguments per recordar-te ja no sàpiga quin ha sigut el que m’ha convençut ja fa estona, però tu has seguit parlant.
Comparteixo el dolor de la pèrdua d’un bon amic. Era periodista de professió i no sempre és fàcil que els que hem estat a l’aparador sotmesos a preguntes sense fi puguem dir que tenim amics que vam conèixer en la seva activitat professional. No sé i no m’importa quin dia va esdevenir amic. Va ser el dia que vaig saber que no trairia mai la intenció de les meves paraules.
Ni tu, Flores, ni jo aguantaríem una forta ventada, i ens vam atrevir a l’observació directeade les darreres nits del barri de Can Tunis i d’altres indrets que calia conèixer, no per fer-ne material concret, només per entendre el món en què vivíem. Potser veien com a cada punxada, a cada tallada es llevaven un fragment de la seva adversa vida, vam aprendre a amidar, cadascun, la nostra pròpia vida.
Enmig del pitjor moment de la pandèmia, amb la Cati i la seva parla de sonoritat dolcíssima, vau pujar fins a l’Empordà per assegurar-vos que no et mentia quan et deia que seguia sana, sota els equips de protecció. A aquell dia prop del mar retorno per amorosir amb el sol d’aquella primavera robada la teva absència tardoral. Ser amic no és un qualificatiu, és una actitud. Ser metgessa és terrible quan és infaust el pronòstic
El món ha perdut una persona de generositat desbordant.
(*) Exconsellera, metgessa i amiga de Josep Maria Flores