“S’ha d’ajudar la gent a sortir-se’n, no fer beneficència”

Aquesta frase ve de quan vaig anar a veure sor Genoveva Massip quan estava a punt de morir. Ella m’ho havia ensenyat tot, dels pobres. Tothom sap que jo vaig ser professora a les Teresianes anys i anys i que, ja jubilada, en un viatge al Tercer Món em vaig convertir als pobres. En tornar d’aquell viatge volia dedicar-me als més desvalguts, als que no tenen res, però no sabia com fer-ho i vaig anar a veure sor Genoveva, amb qui vaig compartir molts anys. Quan es moria i la vaig anar a veure, em va preguntar: “Viqui, tu continuaràs amb els nostres, oi?” Aquella frase em va agradar perquè no em va preguntar si continuaria amb els pobres, els marginats, els de la presó..., no. Em va preguntar si continuaria “amb els nostres”. Això em va agradar molt. Per això quan em van proposar fer la fundació vaig dir que sí però que el lema havia de ser aquest. I ara veig que és una manera que quan jo mori es pugui continuar aquesta tasca d’estar “amb els nostres”.

Ho he acceptat d’una manera humil i he pensat que és bo que es faci una fundació ja en vida on jo hi pugui participar; després, quan em mori, ja continuaran fent. És molt maco, això, saber que quan tu faltis continuaran la tasca per la qual has donat la teva vida. Una fundació té avantatges fiscals, i això pot ser molt positiu.

La principal finalitat que té és promocionar els pisos d’oportunitats. La nostra idea d’ajudar la gent no és la beneficència; per mi la beneficència és un mal, un mal menor però un mal, perquè si has de continuar fent beneficència això vol dir que la pobresa s’ha enquistat. Nosaltres el que volem és que la gent en surti, de la pobresa. I per sortir de la pobresa el que s’ha de fer és donar oportunitats. Jo he vist que moltes persones no n’han tingut, d’oportunitats. Ara mateix vinc de la presó de veure una de les pel·lícules programades en la Mostra de Cinema Espiritual, La brigada de la cuina, que parla d’una persona que, a uns joves que no tenien cap futur, els dona una oportunitat, en aquest cas ensenyant-los a cuinar, i poden sortir-se’n. Els nostres pisos d’oportunitats ajuden nois que estan al carrer a sortir-se’n, intentem que la pobresa no s’enquisti. Els donem una primera oportunitat i als que podem els fem treballar amb nosaltres, que agafin els hàbits de treball fins que aconsegueixen els papers i una altra feina, i comencen a sortir-se’n. El fet que la fundació vagi destinada a ampliar i sostenir els pisos d’oportunitats per mi és una gran alegria.

Ara en tenim quatre. Que siguin de la fundació és una ajuda molt gran, pels avantatges fiscals que té una fundació, i per a la gent que dona, que també té avantatges fiscals. Gràcies a aquests pisos hem pogut ajudar molts nois. Però la xifra tampoc és el que més importa. Jo sempre dic que una persona, una sola persona a qui s’ajudi i se’n surti, ja és molt. Fa uns dies vam fer la presentació oficial de la fundació i vaig tenir una alegria molt gran perquè van venir tots: els que encara estan amb nosaltres i els que se n’han sortit i ja estan treballant!

Són nois que estaven al carrer, normalment menors que arriben al nostre país sols, tot i que alguns ja són més grans però encara estan en una situació de màxima vulnerabilitat. Mira, nosaltres a Santa Anna tenim un equip de futbol i el primer que fem quan ens ve un noi d’aquests és integrar-lo a l’equip. En un equip de futbol es cultiven moltes virtuts i molts hàbits: la puntualitat, el treball en equip, la formalitat..., i això és la pedrera. Després, en una segona etapa, els donem algun treball perquè ens ajudin aquí, a la parròquia, i després alguns poden passar als pisos d’oportunitats, d’on en surten al cap d’un o dos anys, quan ja han aconseguit papers i una feina. Per això en diem pisos d’oportunitats, perquè no són pisos per enquistar-se sinó perquè surtin de la situació en què es troben. Com més pisos tinguem, més oportunitats podrem donar.

Hi ha una educadora que en fa el seguiment. Com que a molts els hem anat donant feina aquí, a la parròquia, doncs hi estem en contacte permanent. Ells són, per exemple, els que porten els menjadors, la neteja, la porteria, etcètera. Has vist els nois que t’han obert la porta? Són d’aquests pisos. El qui ho porta una mica tot, el que dirigeix, és en Davo, que està amb nosaltres des del principi. Ell, naturalment, està contractat. Tenim altres contractats, com un jove que va fer el curs de manipulació d’aliments i ara és a la cuina. És un noi africà i és qui porta la cuina i qui dirigeix els voluntaris.

Sí, i tant; els pisos van venir molt més tard. Al principi de començar, el que ara és l’Hospital de Campanya va ser una mica descontrolat. Vam obrir les portes i vam deixar que entrés qui volgués. És clar, va ser un caos i al principi molt criticat. Però sempre dic que quan un caos comença amb un carisma i la il·lusió de fer el bé i d’ajudar, la cosa acaba rutllant, i la realitat és que ens n’hem sortit. Amb el temps vam regularitzar-ho tot, vam fer tots els papers que calien, vam adequar-nos al que se’ns demanava, i ara som molt reconeguts.

Nosaltres ens vam basar molt en una cosa molt interessant que va dir el papa Francesc el 2017. Va dir: “A mi m’agradaria que algunes esglésies del centre de les grans ciutats obrissin les seves portes per als més marginats i fossin com un hospital de campanya per a una primera acollida.” I dit i fet. Aquelles paraules són les que van fer que un dia ens reuníssim en Peio i jo i, seguint l’exemple del padre Ángel que ho va començar a San Antón, a Madrid, vam decidir trucar a mossèn Xavier Morlans, i entre tots tres ens hi vam posar, amb aquella bogeria de quan comencen les coses... Aleshores va venir una onada de fred i vam ajuntar els bancs de l’església perquè la gent que dormia al carrer pogués aixoplugar-se, i va començar a venir gent i gent... Ai, aleshores va ser quan van començar a dir que si això no es pot fer així, que si això aixà..., en fi, les rebaixes del tío Paco, que en dic. I ens deien: “Aquí no hi ha condicions per acollir persones.” I nosaltres dèiem: “I al carrer, que n’hi ha de condicions, al carrer? Com a mínim aquí tenen un sostre”, dèiem nosaltres. Tothom opinava, però nosaltres ens vam plantar: vam dir que des de l’edat mitjana les esglésies tenen dret d’asil. Aleshores Càritas ens va ajudar molt i l’Ajuntament, en un mes, va donar acollida i llit a tots els nostres acollits, i a partir d’aquí vam anar regularitzant la situació i ordenant-nos.

Tenim un servei de menjador: esmorzar, dinar i sopar. Hi passen unes dues-centes persones al dia, però, ep, no som un menjador social. Nosaltres som una taula de fraternitat perquè aquí coneixem la gent: hi parlem, els coneixem, ens asseiem a taula amb ells i hi establim amistat. D’aquí surten totes les obres que tenim. Després tenim el servei de dutxes i el servei que en diem Salut Sense Sostre, que venen metges a fer visites als nostres usuaris, i tenim el projecte Famílies Ajudant Famílies. I fem un munt de coses per recollir diners i per conscienciar la gent: que si concerts, que si xerrades... Nosaltres tenim professionals treballant, però també tenim més de tres-cents voluntaris, que són essencials. Hi ha més gent gran que fa de voluntària perquè té més temps, però també tenim estudiants, nois i noies joves que acostumen a venir més cap al vespre, quan ja han acabat les classes. Alguna vegada que he vingut de bon matí també he vist que hi ha nois joves que venen a l’hora de l’esmorzar i després se’n van a la facultat. Això m’agrada molt perquè per a ells també és un bé.

Quan es treballa amb gent marginada s’ha de tenir mà esquerra, no és fàcil per als voluntaris, sobretot al principi, perquè estem parlant que tractem amb gent que està en situacions molt difícils, extremes. Algun voluntari, algun cop, per exemple, ha dit: “Són desagraïts, perquè no m’han donat ni les gràcies!” I els hem hagut de recordar que els nostres usuaris no és que siguin desagraïts, sinó que són marginats, estan al marge de tot, també de l’educació.

Sí, com per exemple que quan hi ha una cua de gent no s’ha d’anar dient: “Que passi el següent..., que passi el següent...” No. Ens hem d’adreçar a la gent pel seu nom, això és molt important. A la gent se li ha de preguntar com es diu i tractar-la pel seu nom... Aleshores tot canvia, fa que la gent no se senti un número sinó una persona. M’ho va dir un dia un usuari que havia estat en altres menjadors socials, un home que es va trobar al carrer i mai s’ho havia imaginat. “M’he sentit ben tractat”, em va dir, perquè l’havíem tractat com a una persona, pel seu nom, amb respecte, amb una mirada d’amic. I, a més, em va dir que aquesta parròquia era molt bonica, era una obra d’art i que s’hi havia sentit molt a gust. No m’estranya, tenim un monument aquí de l’edat mitjana, del segle XII, una autèntica preciositat.

Tal com està el món, sí, per entendre’l, i a més cadascú sap el que pot fer. Jo ja soc gran i no faig gran cosa, senzillament m’assec al costat de les persones i parlem. Però crec que seure a la taula amb aquestes persones marginades és molt important. Mira, a Santa Anna, a l’esmorzar hi entra tothom, però pel dinar i el sopar tenim unes llistes: els usuaris passen primer per una entrevista... perquè al principi vam detectar que fins i tot se’ns colaven turistes.

A tothom qui ho necessita, sí, naturalment. Un dia va venir una senyora ben vestida i em va venir a parlar. Em va explicar que s’havia quedat viuda i la pensió que cobrava no li arribava per menjar i que venint a casa nostra s’estalviava un àpat, que després a la nit amb qualsevol cosa tirava. “Senyora, vostè pot venir sempre que vulgui”, li vaig dir. I se li van omplir els ulls de llàgrimes. I venia i es trobava bé entre nosaltres, ningú li retreia res. La vida dona moltes voltes i en aquesta situació s’hi pot acabar trobant molta gent.