Societat
Patir racisme en primera persona
Un jove magribí que viu des dels tres anys a Catalunya relata com el seu dia a dia s’impregna de situacions marcades pel racisme de la societat
L’han detingut com a sospitós en casos en què la descripció de la víctima no es corresponia ni de bon tros amb els seus trets
L’Omar (nom inventat perquè prefereix conservar l’anonimat) té 20 anys. La seva família es va instal·lar a Catalunya quan ell en tenia tres, procedent del Marroc. A Badalona ha crescut, ha estudiat i ha signat el seu primer contracte de treball, en una empresa de serveis a la qual continua vinculat després que li oferissin un contracte fix. És un jove tímid, de complexió prima, plenament integrat. Parla català, tot i que se sent més còmode quan s’expressa en castellà. La seva parella és nascuda aquí. Molts dels seus amics també. L’Omar té les mateixes preocupacions i els mateixos somnis que qualsevol jove de la seva edat, però ell viu sota la pressió d’un racisme latent que impregna cada capa de la societat.
Ell és només un cas, però representa molts joves que veuen com el seu dia a dia és una cursa d’obstacles en què han d’anar esquivant mirades desconfiades, comentaris maliciosos i, sobretot, molts qüestionaris i controls policials. L’Omar no amaga que quan era menor d’edat va tenir una petita relliscada que es va saldar amb una mesura social. Havia d’entrevistar-se cada cert temps amb un educador. L’informe del professional deixa clar que es van complir els objectius educatius. D’aquell afer no haurien de constar antecedents, però sembla que l’afer el perseguirà de per vida perquè després han vingut algunes detencions i moltes identificacions que han acabat en no res.
El primer ensurt va tenir lloc al centre de Badalona. Era l’any 2021 i ja era major d’edat. Anava passejant amb un grup on hi havia altres marroquins i també joves nascuts aquí. Els van aturar els Mossos d’Esquadra. A ell el van emmanillar i se’l van emportar com a sospitós d’una investigació que la policia tenia oberta arran de la denúncia d’un robatori amb violència. L’Omar va passar dues nits a comissaria però a la roda de reconeixement ningú el va identificar. A les dependències policials va poder observar que conservaven una foto d’ell de quan era menor. El van deixar en llibertat. Aleshores no podia endevinar que aquella no seria la primera vegada que passaria per aquell mal tràngol.
El mateix any però uns mesos més tard, cap a l’estiu, el van tornar a detenir, de nou en un dels carrers més cèntrics de Badalona. Aquest cop, amb un altre jove magribí. A l’Omar, dues víctimes d’un robatori l’havien assenyalat, una estona després d’haver rebut l’atac, però ho van fer des de l’interior d’un cotxe policial, amb els vidres tintats, i a uns 60 o 70 metres d’on era ell. Va passar tres nits a la comissaria abans de tornar al carrer. Finalment el van jutjar. També a l’altre jove, al qual no coneixia de res. La fiscalia demanava tres anys de presó per a l’Omar. Va quedar absolt. En la sentència, la jutgessa deixa clar que les proves practicades no eren suficients per condemnar-lo. A més, per reblar el clau, les dues víctimes del robatori havien declarat que un dels presumptes lladres lluïa un tatuatge al coll amb unes ales. Cap dels dos detinguts responia a aquesta descripció. En aquell cas, la policia va arribar a detenir sis sospitosos. La jutgessa va retreure als Mossos que no hi havia hagut un mínim de rigor.
Enmig de noves denúncies
La història continua amb nous episodis. L’any passat, l’Omar va rebre una trucada dels Mossos d’Esquadra. Li indicaven que s’havia de presentar a una comissaria, però no li van explicar els motius. Hi va anar sense saber si la trucada era certa o no, acompanyat del seu sogre, amb qui viu. Un cop allà li van notificar que estava detingut i el van tancar en una garjola. Els van detallar que en aquesta ocasió estava en crida i cerca per dos robatoris diferents, sempre de telèfons mòbils. El segon, segons els Mossos, amb violència.
En tos dos casos, els denunciants l’havien reclamat a partir de les fotos de joves que els havien ensenyat els Mossos a la comissaria. El sogre de l’Omar explica que ràpidament van oferir el mòbil del jove a la policia perquè el pogués rastrejar. “Què és, un mòbil robat?”, va preguntar el policia que els va atendre, segons la versió del sogre. “T’adones que l’objectiu és buscar qualsevol cosa que l’incrimini quan ens ensenyen una foto d’aquell dia, a la zona on sembla que s’havia produït el robatori. Ni tan sols s’havien fixat en el fet que és una imatge que no havia pres ell, sinó que la hi havia enviat una amiga”, explica qui exerceix de tutor de l’Omar.
Del primer robatori de què l’acusen, en la denúncia s’apunta a “tres gitanos” com a autors dels fets. A més, l’Omar podia demostrar que a aquella hora era a Manresa. Hi ha converses on es pot llegir que la mare de la seva xicota els havia de recollir a l’estació de tren de Fabra i Puig, a Barcelona, per després anar tota la família a sopar. El comentari del policia va ser: “Això només demostra que el telèfon era al tren, no pas ell.” El van deixar detingut, de nou, però va sortir unes hores després amb l’ordre d’anar a firmar cada quinze dies. No el van citar fins a un any després per fer la roda de reconeixement del primer cas. No hi havia prou persones per fer la roda “i ens van renyar per no dur-les nosaltres”. Es va haver de buscar una nova data. Però continuava estant incompleta i la policia hi va afegir l’home de seguretat de la porta. En aquella segona roda no el reconeix ningú. Una altra carpeta tancada.
Però falta encara la de la segona acusació. L’assenyalen com un dels dos autors que van protagonitzar un robatori a tres joves, la nit de Sant Joan del 2022. En la declaració es descriuen els lladres amb uns trets que no es corresponen gaire amb els de l’Omar. Tampoc el color de la dessuadora, segons demostren algunes fotos. No ha estat suficient per frenar el procés. Des de l’agost del 2022 que continua anant a firmar cada quinze dies. Es va fer la roda de reconeixement i, dels tres denunciants, un el va apuntar. El jutge va decidir tirar endavant el procediment i l’Omar espera ara la data de judici. Està tramitant la nacionalitat espanyola. “Sé que m’hi jugo molt i el més trist és que no he fet res de tot això de què se m’acusa”, lamenta.
No es creuen on viu
Més enllà de l’àmbit policial i judicial, hi ha el rastre que va deixant el racisme, que és intrínsec a la societat. Qui més qui menys, té alguna fuita de microracisme en algun moment del dia. “He perdut el compte de les vegades que m’ha aturat la policia per identificar-me”, indica. Recorda una conversa amb un agent, quan li va detallar el carrer on viu. “Sí, és clar, potser em crec que vius allà”, li va dir, donant-li molt poca credibilitat. “Visc amb els meus sogres”, li va aclarir l’Omar. El policia va continuar, segons sosté l’Omar, amb un: “Deu estar content, el teu sogre.”
Un altre exemple, el dia que va entrar per primer cop a una discoteca, amb la seva parella. “El de seguretat el primer que va fer quan em va veure va ser preguntar-me com havia entrat allà. Després em va demanar que no fes merder com l’últim cop que havia estat allà, quan la realitat és que era el primer cop que hi anava”, relata. L’Omar ja s’ha acostumat que les dones amaguin o agafin amb força la bossa quan s’asseu al seu costat al metro o a l’autobús, o a les mirades de desconfiança, o a haver de reclamar l’ajuda del sogre perquè una entitat bancària li obri un compte per ingressar la nòmina. Algun banc s’hi va negar, també quan el sogre va mirar de fer d’intermediari.
Un altre episodi que mereix atenció va tenir lloc quan es desplaçava diàriament a Barcelona, en metro, a estudiar. Un dia duia a sobre la T-jove de la seva parella, de nom i cognoms autòctons. El van aturar en un control policial al metro i la hi van requisar. Ell va insistir que era de la seva xicota i que ho podien comprovar amb una sola trucada. Els agents van pensar que els prenia el pèl i el van tractar, segons la seva versió, com si l’hagués robat.
“Malgrat tot, aquí soc feliç i estic content amb tot el que tinc”
L’Omar ha hagut d’assimilar que el seu dia a dia, malgrat dur la vida d’un jove de 20 anys que treballa i que no es fica en problemes, estarà acompanyat, encara durant un bon temps, d’escenes que li indiquen que sempre continuarà vigilat i sota sospita. Diu que la situació que viu és molt trista i dura però que s’ha acostumat a conviure-hi i que sempre fa cas dels consells del seu sogre, que li diu que sigui amable amb la policia i es mostri disposat a facilitar-los la feina, per molt cansat que estigui de sentir-se assenyalat. Alguns dels moments més durs que ha viscut han estat quan, després de ser detingut, la seva mare, que té més dificultats amb l’idioma, ha intentat informar-se de la seva situació. “L’han arribat a tenir tres hores asseguda en una comissaria sense dir-li ni tan sols si jo era allà dins o en un altre lloc, i escoltant comentaris com «el teu fill acabarà sent una rata de carrer»”. L’Omar, quan llegeix a les xarxes la denúncia d’un jove, o dels seus pares, que diu que uns joves magribins han robat a una persona en una zona determinada, ja sap que ha d’evitar passar durant uns dies per aquell indret o té molts números d’acabar com a mínim aturat per la policia. També té clar que quan es desplaça amb el patinet elèctric té un imant amb els agents. “Sé que em pararan sovint per mirar si és robat”, lamenta. I malgrat tot, l’Omar assegura que és un jove feliç, que dona gràcies per tot el que ha aconseguit i tot el que té. Això sí, viuria més tranquil en una societat en què les persones no estiguessin tan condicionades pels seus trets físics.
