RELIGIÓ
Va ser l’artífex da la Caputxinada
Mor Joan Botam, l’home del diàleg
Era un ferm partidari de la independència, el 1976 des de Pax Christi va impulsar la marxa per demanar la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’autonomia
Ha mort Joan Botam als 97 anys, un home de pau, que va ser deixeble de Miquel Batllori. Franciscà, va ser el fundador del Centre Ecumènic de Catalunya el 1984 tot i des del 1963 formava part de Pax Christi, d’on va ser consiliari religiós. A Pax Christi coincidiria amb personatges com el pare Llimona, Mn. Dalmau o un molt jove Arcadi Oliveres. Tots ells van participar durant la Transició en moltíssimes de les accions de no-violència en defensa de les llibertats nacionals.
El diàleg ecumènic, primer, i interreligiós, després, van marcar la seva vida. El 1992, arran dels Jocs Olímpics, va impulsar el centre interreligiós Abraham a la Vila Olímpica i el 2004, coincidint amb el Fòrum de les Cultures, va impulsar el Parlament de les Religions a Barcelona. Cal dir que Botam, home d’una memòria extraordinària i una vitalitat envejable, ha estat al peu del canó fins al final. Un dels darrers actes públics que se’l recorda perquè va congregar moltíssima gent va ser el 2016 quan, en ple procés per la independència, del que era totalment partidari, va participar amb l’exdiputat de la CUP David Fernández en el diàleg Pau i religió que es va fer a Cristianisme i Justícia organitzat per l’Institut Català Internacional per la Pau. Pacifista cent per cent i partidari de la no violència, Botam recordava tot parlant de la independència de Catalunya que “ tinc la sensació que anem encara poc lúcids, no ens adonem que els enemics els tenim a dintre” i apostava sense dubte “pel diàleg i el consens, tant com sigui possible”. Va ser, doncs, visionari.
La majoria de catalans, però, el recorden en relació la Caputxinada. Ell era el superior dels caputxins de Sarrià quan el 9 de març del 1966 un grup de 500 estudiants i intel·lectuals es van reunir al seu convent per fundar el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat. Ell és qui va aturar la policia, comandada pel temible comissari Vicente Juan Creix, i es va enfrontar al governador civil franquista, Antonio Ibáñez, que els volia fer fora. En una entrevista en aquest diari recordava com la Caputxinada va marcar-lo: “Jo tenia 37 anys i em vaig trobar amb la responsabilitat d’haver d’encarar-me a les autoritats per, en nom de la llibertat, protegir no només la cinquantena de frares que vivien al convent, sinó també els 500 estudiants que teníem acollits”. “Aquesta gent són els meus hostes”, li va dir a Creix.
El 1976, mort Franco, i des de Pax Christi (moviment bàsicament de laics disconformes amb la dictadura i les imposicions i que volien la llibertat, lligat a Pax Christi Internacional), Botam juntament amb altres activistes, entre els quals Arcadi Oliveres, Mn.Dalmau i Àngel Colom, van organitzar la Marxa per la Llibertat per reivindicar la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’autonomia. Ja abans d’aquesta marxa i sota l’aixopluc de l’Església ja s’havien fet rutes nacionals i internacionals a favor de la pau. En els anys 1954, 1955 i 1956 a Botam el van acompanyar personatges com Xavier Rocha, Víctor Seix, Joan Missé o Lluís Colom. “S’anava creant un clima sense gaire publicitat”, explicava Botam a aquest diari el febrer del 2016. El 1958 van fer una marxa a la Bretanya, el 1959 a Alemanya i el 1960 per Catalunya, on membres de Pax Chriti de tot el món van acabar a Montserrat. “Les reflexions religioses d’aquell any van anar sobre la no-violència, l’objecció de consciència, cristianisme i pau”, deia el pare Joan Botam.
A nivell polític sempre havia mostrat la seva preferència per la independència de Catalunya. Conscient que ser un Estat era “l’única via” pel nostre país, comparava l’Estat espanyol amb Sèrbia. “És com Sèrbia, com Prússia, com els francs a l’Edat Mitjana. Perquè et penses que van caure tots els pobles d’Occitània sota les urpes dels francs? perquè eren la violència personificada!. I aquests pobles de més enllà dels Pirineus, que són els nostres germans, van caure sota les urpes de la violència”. Explicava en una entrevista que li vam fer el 2013 que el fet identitari l’havia condicionat tota la vida, fins i tot, deia, en les seves relacions amb altres religiosos. “Una vegada discutint sobre aquest tema amb un frare castellà a Medinaceli em va dir: “ah, tu eres catalan. Hombre, los catalanes....los curas catalanes, todos nacionalistas”. El vaig mirar als ulls i li vaig dir: “Escolta, si vols discutir sobre aquest tema la primera condició és que com que tots dos parlem una segona llengua podríem discutir-ho en llatí. O si vols parlem en francès o en italià o en anglès, però ni en castellà ni en català. “Oh, oh, no te pongas así, que estamos en España!, em va dir. Ja estava marcant les seves pautes i condicions, com fan sempre. Jo li vaig dir que l’única manera de dialogar era de tu a tu, sense condicionants ni seus ni meus. No ho va entendre, és clar”.
Una altra de les seves característiques és que sempre, sempre, va estar al costat dels nouvinguts. I apostava per un canvi social perquè deia que en la igualtat de condicions s’evaporava el clacisme i, per tant, el racisme. Recordava que als catalans les relacions interreligioses “ja ens venen de l’Edat Mitjana”. “Fixeu-vos –deia– en Ramon Llull i el seu El gentil i els tres savis (un jueu, un cristià i un musulmà”).