Medi ambient
Paradís dels animals que repten
L’Atles dels Amfibis i Rèptils de la Baixa Tordera arriba als dos anys amb més de trenta espècies comptabilitzades
És un territori d’especial interès herpetològic per estudiar un dels grups de vertebrats més amenaçats del planeta
-
Paradís dels animals que repten. -
Algunes de les espècies que conviuen a la Baixa Tordera. A la imatge gran, la sargantana roquera (‘Podarcis muralis’); a dalt a la dreta, la granota reineta (‘Hyla meridionalis’); a sota, la tortuga d’estany (‘Emys orbicularis’), i, siluetejada, la salamandra (‘Salamandra salamandra’). -
Paradís dels animals que repten. -
Paradís dels animals que repten.
Divulgació, defensa i estudi del patrimoni natural del Montnegre i de la conca de la Tordera, però sense oblidar el litoral des d’Arenys fins a la punta de sa Palomera, a Blanes. Geogràficament parlant, doncs, un ampli territori que abasta 50 municipis del Maresme, la Selva, el Vallès Oriental, el Gironès i Osona. Amb aquest enunciat naixia el juliol del 2020 a Pineda de Mar una entitat integrada per “persones diverses amb interessos diversos, però tots relacionats amb la natura”. Els Naturalistes del Montnegre i la Tordera (NatMont) treballen en diferents àmbits, que inclouen la botànica, l’ornitologia, l’educació ambiental i els ratpenats, entre d’altres. El gener del 2022 van posar en marxa un ambiciós projecte orientat a deixar constància de la importància de preservar els hàbitats i les espècies d’amfibis i rèptils que es mouen a la zona, algunes de les quals prou amenaçades. La proposta va ser batejada com a Atles d’Amfibis i Rèptils de la Baixa Tordera. “Volíem dur a terme una diagnosi acurada i ens calia fer-ho tenint en compte els condicionants d’una entitat petita com la nostra”, indica Santi Poch, membre de NatMont i artífex del projecte. En aquest sentit, el treball de camp va començar per la Baixa Tordera i s’hi van anar incloent altres escenaris propers, com el tram mitjà del riu Tordera i del massís del Montnegre, “tant pel seu interès com per la connexió directa amb la Baixa Tordera i prenent com a límit oest les rieres de Pineda i de Fuirosos”. La darrera avaluació de l’Atles ha permès recollir més de 1.500 observacions d’una trentena d’espècies d’amfibis i rèptils. “Teníem constància que la zona a estudiar era molt rica en aquestes espècies i els resultats ens han donat la raó”, comenta Poch, que hi afegeix que l’estudi ha permès contextualitzar i ordenar tota la informació existent fins llavors “i que es basava sobretot en observacions i algun treball puntual, però sense una estandardització rigorosa”. Per tant, l’objectiu prioritari era conèixer al detall en quin estat es trobava cadascuna de les espècies localitzades i estar al cas per si es descobria la presència de nous elements. “Hem de tenir en compte que els animals reptants són un dels grups de vertebrats més amenaçats del planeta i era vital establir quina era la situació de cadascun per reforçar-ne encara més la defensa i tenir més arguments per reclamar la preservació dels seus hàbitats”, recorda el membre de NatMont. Poch precisa que la vulnerabilitat dels amfibis rau precisament en aquesta dualitat d’aigua i terra en què es desenvolupa el seu cicle vital. Qualsevol canvi en algun dels dos àmbits –destrucció d’hàbitats, sobreexplotació de l’aigua...– pot acabar fent-los desaparèixer.
Un hàbitat singular
Les especificitats del territori permeten la connexió entre ambients de les zones més fredes que baixen del Pirineu a través de la Tordera i les més càlides arran de platja. “Aquest escenari permet que hi convisquin un nombre elevat d’espècies que ens estan aportant molta informació”, destaca Poch, que assenyala els amfibis com els que tenen més riquesa pel que fa a la varietat. “A la Baixa Tordera hem localitzat fins a onze espècies, una quantitat privilegiada en l’àmbit català, i una de les quals és exòtica, la granota pintada (Discoglossus pictus)”, assenyala, i hi afegeix que, pel que fa als rèptils, “amb setze espècies detectades, ens situem per sobre dels punts calents de riquesa de la península Ibèrica”.
Una de les espècies més interessants, remarca Poch, és la tortuga d’estany (Emys orbicularis), autòctona de Catalunya, el País Valencià, les illes Balears i gran part d’Europa i el nord d’Àfrica. “Catalogada com a espècie en perill d’extensió al nostre país, aquí ens trobem amb una població molt al límit. La que hi ha localitzada a la Selva està considerada la més important en l’àmbit català i de les més significatives en el món ibèric”, puntualitza. L’escurçó pirinenc (Vipera aspis) és una altra de les espècies que, tot i ser de les més temudes pels humans, també és de les més desconegudes, “i podria estar desapareixent en l’àmbit local”.
La fascinació per la tasca duta a terme sobre el terreny a càrrec dels voluntaris de NatMont es fa més evident quan parlen d’aquells casos extraordinaris en què la casualitat ha estat decisiva en la història de la descoberta d’un nou animal. “Tenim el cas de la sargantana italiana (Podarcis sicula), una espècie exòtica que va arribar el 2011 a partir del comerç d’oliveres d’una explotació a Sant Celoni i ha creat una de les úniques poblacions que hi ha a Catalunya que s’ha mantingut en el temps”, recorda Poch, que explica que malgrat que ara l’animal està confinat a l’entorn de les oliveres, “com que és més gran que les sargantanes autòctones, en qualsevol moment pot colonitzar altres espais i esdevenir una amenaça”. La feina desenvolupada fins ara pels membres de NatMont va tenir recompensa l’any passat i el projecte Atles dels amfibis i rèptils de la baixa Tordera: Estudi de la distribució d’amfibis i rèptils de la Tordera com a mesura preliminar per establir les seves necessitats de conservació va obtenir el suport de CaixaBank i la Fundació Iluro, que va permetre donar continuïtat a l’estudi. En aquest sentit, NatMont també ha rebut el suport del Zoo de Barcelona. L’Atles, com a treball viu que és, es podria mantenir actiu tant de temps com els seus impulsors considerin, si bé tard o d’hora caldrà fer un “tancament formal”. “Això no implica que no el continuem actualitzant, però ja serà amb una base sòlida i sense la pressió de la descoberta inicial”, considera Poch.
El ‘Glòria’, una benedicció
El temporal Glòria, que va destrossar part del litoral maresmenc i de la Selva l’any 2020, va portar també una revifalla de la desembocadura del riu Tordera, en retrocés des dels anys vuitanta com a conseqüència de la sobreexplotació dels aqüífers, els drenatges per treure sorra i reomplir les platges i l’estrenyiment de la llera per l’actuació humana. “El riu va ocupar l’espai que li corresponia i va omplir de vida el paisatge”, explica el doctor en ciències del mar Enric Sagristà, que ha seguit de ben a prop l’evolució de l’espai creat des de fa quatre anys. El desbordament del riu va portar la creació d’una llacuna d’aigua dolça de 5,5 hectàrees separada del mar per una barra de sediments. “Es van recuperar uns nivells de l’aqüífer mai vistos des de feia molts anys i va generar nous hàbitats molt importants per a la fauna”, assenyala, i destaca que “també va crear una nova morfologia al litoral”. Sagristà fa referència al fet que la desembocadura de la Tordera va guanyar uns 300 metres al mar i totes les platges al voltant del delta –des de sa Palomera de Blanes fins a Calella– es van nodrir d’uns sediments que feia anys que els eren negats. Sagristà es lamenta que, quatre anys després, des de la Generalitat s’ha fet ben poc per salvaguardar aquest espai natural. “Els ajuntaments de Malgrat i Blanes sí que han intentat protegir-lo fins allà on arriben les seves competències, però no ha estat suficient, perquè s’ha mantingut la sobreexplotació dels aqüífers i no s’ha avançat en la catalogació com a reserva natural parcial”, comenta, i hi afegeix que trobar l’equilibri amb l’activitat turística dels càmpings tampoc és senzill. De fet, un any després del Glòria, diverses entitats ecologistes ja van fer públic un manifest amb les demandes que es consideraven indispensables per garantir la pervivència del nou hàbitat. La resposta obtinguda és més aviat pobra. En aquest context tan poc optimista, la sequera persistent dels últims anys tampoc hi ha ajudat gens i actualment el llegat natural del Glòria s’ha reduït significativament. “A escala local, cal una renaturalització de la desembocadura, per a la qual ja existeix força consens al territori i que resoldria bona part dels problemes en l’àmbit de Blanes i Malgrat”, explica Sagristà, que hi suma una segona actuació urgent. “L’ACA s’hauria de replantejar el pla de conques i optar per la reculada de motes que van desestimar el 2022”, assenyala.