“En la nostra economia hi ha una cursa cap al no-res”

Precisament per això, i després d’una sèrie d’escàndols financers –moltes vegades, tot s’ha de dir, i això passa en totes les organitzacions, per desconeixença o opacitat dels mateixos productes financers, s’acaben finançant coses que un no vol–, el papa vol capgirar les inversions de la Santa Seu. Però també hem de ser justos i dir que aquest document o dictamen no surt per apagar un foc, sinó que sabem que per a Francesc, i des de l’inici del seu pontificat, el tema econòmic ha estat central i, per tant, ve madurat de fa molt temps. Una mostra que posa de manifest aquesta idea del papa és el moviment The Economy of Francesco, anterior al document Mensuram Bonam.

El 2019 Francesc va enviar una carta oberta a joves economistes i emprenedors per convocar-los al que ell anomenava “reanimar l’economia’, en el sentit etimològic de ‘donar-li una nova ànima’. Ell no convoca economistes purament catòlics, sinó que s’adreça a tots aquells economistes i ecònoms “de bona voluntat”; per tant, s’obre a tothom, tot i que lògicament els economistes catòlics som els que més ens hi vam sentir cridats. El papa fa un únic requeriment: han de ser joves, de 35 anys en avall. Això és revolucionari, perquè en un principi sempre es pensa que si algú vol canviar les coses demana el parer als economistes més influents del món, ministres d’Economia, gent amb molt de poder econòmic i prestigi per veure què es pot fer. Però ell, no. Ell va fer un acte que podríem anomenar d’inversió. Inversió en el sentit d’‘invertir la lògica del sistema’, demanar als economistes “del demà” que avui facin les noves teories o intentin fer una economia amb una altra lògica.

Ell no ens va proposar res, va dir que som els joves economistes els que hem de proposar... Ell l’única demanda que ens fa és que reanimem l’economia, que fem una economia amb ànima, que no estigui guiada per motius materialistes, sinó per motius humans i cristians.

Aquesta pregunta ens demostra com anem de malament com a societat perquè una persona que no entén d’economia tingui aquesta percepció! Quina economia hem construït? L’etimologia ens diu que economia ve d’oikonomia. L’arrel d’economia és oikos, ‘casa’; és a dir: la manera com administrem la nostra casa. Aleshores l’economia hauria de ser concebuda sempre en positiu perquè estem parlant de com fem que una casa floreixi. Comparteix la mateixa arrel que l’ecologia; per tant, hem de reprendre una visió de l’economia quasi ancestral per poder canviar la manera de veure-la.

Bé, el grup, que va requerir un procés llarg per formalitzar-se, va topar de cara amb la pandèmia i en els inicis vam treballar on line. Hem estat pràcticament un moviment virtual. Hem fet, això sí, moltes xerrades, ponències, etc., fins que el 2022 ens vam poder trobar a Assís de manera presencial..., i precisament l’impacte de la pandèmia va ser de “gran ajuda” per poder tractar un dels temes centrals del papa Francesc: el decreixement. Francesc ha estat el primer papa que s’ha atrevit a defensar que ha d’existir un decreixement econòmic.

En aquesta encíclica, parla explícitament que, en alguns llocs i algunes entitats, sobretot grans corporacions, han d’abaixar el ritme. Precisament una de les primeres coses que vam veure des de The Economy of Francesco és que la covid ens ha ensenyat a abaixar el ritme, a deixar respirar la Terra. Vam veure com en moltes ciutats fins i tot es van atrevir a passejar-s’hi els cabriols; vam veure com van baixar els índexs de contaminació... Crec que encara no hem digerit el que ens va ensenyar la pandèmia. Hem corregut tant a solucionar-ho tot que no hem reflexionat sobre els aprenentatges que en podríem haver extret. Per això, el primer punt del nostre manifest va ser la defensa del decreixement, advocant perquè determinats països i corporacions frenin aquest ritme vertiginós d’acumulació econòmica, perquè, bàsicament, ens estem carregant el planeta.

Jo diria que fins i tot dins mateix de l’Església hi ha sectors que s’ho miren amb un cert recel, perquè tot el nostre sistema econòmic es basa en aquest creixement constant. Sempre poso un exemple: quan surt un primer ministre o un president d’un país dient que el PIB ha baixat percentualment, sempre es considera una mala notícia, però hem de pensar: com pot ser una mala notícia en una economia que creix exponencialment i va depredant recursos? Si abaixem el ritme, el que estem fent és preservar ecològicament el nostre món.

Un dels temes que hem tractat és la necessitat d’una certa espiritualitat dins del món econòmic i empresarial, un cert punt d’assossec i de mirada transcendent dins del món de l’economia. Pot semblar estrany, però quan l’economia no té un objectiu, convertim els mitjans en fins. Quin sentit té el creixement econòmic si no és per al benestar de les persones? Això ho veiem en moltes empreses en què l’objectiu és incrementar els beneficis sense pensar en cap benefici social o a tenir algun pes en la societat.

El que proposem va més enllà de la responsabilitat social de les empreses, que sol ser l’objectiu d’un departament..., i també va lligat a la imatge. Nosaltres proposem una cultura que amara tota l’organització. Aquesta set de creixement constant ens ha pres molt la capacitat d’aturar-nos per intentar veure cap a on anem. És molt evident en l’economia de les nostres societats que hi ha una cursa cap al no-res. I cap al no-res literal, perquè si hi ha un límit ecològic i ens estan advertint que hi estem arribant, de què ens serveix continuar aquesta cursa que ens porta al col·lapse?

Increïble, i continuem igual. És una cultura del no-res si parlem del sistema macroeconòmic i de primers ministres que parlen del PIB. Però si ho extrapolem al món empresarial, és exactament el mateix: si un CEO d’una companyia presenta dades negatives d’un any per l’altre, normalment se li talla el cap. La reflexió seria: si una empresa que ven un producte té uns ingressos amb els quals pot pagar salaris, pagar proveïdors, fins i tot pagar una rendibilitat del capital, interessos, i pagar als seus accionistes un tant dels beneficis..., quina és la lògica de voler ingressar més? Alguns poden dir: “És que si no creixem se’ns menjaran els altres.” És una visió antropològica..., de perill constant, i això no fa més que provocar la idea d’un món competitiu en què t’has de defensar i en què el creixement és la millor defensa.

En concret, vam parlar d’inversions financeres, que normalment es fan amb l’objectiu de rendibilitzar el nostre capital, però molt sovint oblidem que aquests recursos que a tu et sobren (i vols rendibilitzar) a d’altres els falten. La Doctrina Social de l’Església ens diu que tot allò que un no necessita ho ha de posar a disposició de la societat. Si tothom es guardés a sota el coixí els seus diners, el món col·lapsaria. Per tant, partint d’aquesta idea de rendibilitzar el capital, que és totalment legítima, des de l’òptica de la Doctrina Social de l’Església hem de pensar què volem crear amb aquesta inversió: no és el mateix invertir en una empresa que sabem que extreu jaciments de petroli (quin és l’objectiu de treure petroli i continuar amb un model d’energies fòssils?) que invertir en una empresa que fa bé les coses. Per exemple: una empresa que produeix cacau i, en comptes de fer-ho en monocultius, que sabem que emeten CO2, fa una plantació de cacau en un ecosistema que capti CO2.

Sí, però vaig posar l’exemple d’una plantació de cafè i vaig parlar d’un tema que ha plantejat molt bé l’enginyer forestal català Marc Palahí, que és assessor del rei Carles III d’Anglaterra. Ell explica que la planta del cafè normalment neix en un entorn de biodiversitat on les abelles pol·linitzen i els ocells fertilitzen, per exemple, i ho contraposa amb els monocultius, que es carreguen tot aquest ecosistema i s’han de fertilitzar amb energies fòssils no renovables. Palahí explica molt bé que un monocultiu emet CO2, i, en canvi, un ecosistema el que fa és captar aquest CO2, i que si els humans i els animals som en aquest planeta és gràcies al fet que el món vegetal, fa milions d’anys, va rebaixar els nivells de CO2 de l’atmosfera i va rebaixar la temperatura. Aleshores la pregunta és: inverteixo en una empresa que sé que em porta al col·lapse ecològic o en una que, a part d’oferir un servei a la societat, ens aporta un model social i econòmic sostenible?

Cada vegada hi ha més consciència. En el món no catòlic, existeixen les anomenades “inversions ESG” (en català, la sigla seria ASG: ambient, societat i governança), fetes per empreses que cuiden el medi ambient, tenen una dimensió social i un esquema de governança apropiat, amb el poder descentralitzat. Què passa amb l’Església catòlica? Que hi ha empreses amb criteris ESG, però que van contra la Doctrina Social de l’Església, per exemple si són empreses que fomenten el joc. Empreses tecnològiques molt ecofriendly, però que tenen com a negoci un casino on line o una xarxa social, que cada vegada creen més addiccions als joves. En el document Mensuram Bonam, entre els criteris d’exclusió d’inversió, hi ha les empreses relacionades amb el joc i l’atzar.

Aquest model occidental és molt americanitzat i anglofilitzat. L’hegemonia del món anglosaxó –s. XIX, el Regne Unit; s. XX, els EUA– el que ha fet és construir un model cultural cada vegada més uniforme. Fixa’t en la importància de la cultura cinematogràfica de Hollywood, que ha acabat introduint el model cultural anglosaxó, des del menjar fins al desarrelament familiar, que contrasta tant amb una cultura mediterrània i llatina. I és aquest model anglosaxó el que també ha acabat imposant el seu model econòmic.

Sí, perquè pel seu tarannà ell potser ha estat el més incisiu, però alerta perquè aquesta cita d’“invertir és un acte moral i cultural” ja ve de sant Joan Pau II.

A la Bíblia, el primer acte literal d’inversió és quan es parla de l’in-vestire en llatí. En el llibre de Gènesi, quan Adam i Eva són expulsats del paradís (per haver menjat de l’arbre del bé i del mal; per tant, per haver volgut ser un déu i haver demostrat la seva arrogància), Déu els va fer túniques de pell. En l’òptica humana, si t’expulsen del paradís és perquè et facis tu la roba. En canvi, aquest acte d’inversió que fa Déu, d’in-vestire, és un acte misericordiós, amorós, per cuidar les seves criatures, perquè sap que són vulnerables i seran vulnerables en el futur. Com ho traslladem a una òptica d’inversió en el món nostre? Pensem en els nostres fills. Ningú diria que pagar per la seva educació és un acte de consum, és un acte d’inversió, perquè sabem que són persones vulnerables que s’estan construint, i invertir en la seva educació és protegir-los de les vulnerabilitats del món futur. Una visió molt bonica de la inversió allunyada de les inversions per maximitzar el nostre capital.