FOTÒGRAF I DOCUMENTALISTA, DESCOBRIDOR DE LA HISTÒRIA QUE INSPIRA ‘EL MESTRE QUE VA PROMETRE EL MAR’
“Els mestres són les llums de la República i han estat oblidats”
El 2010 va descobrir la història d’Antoni Benaiges, que va ser afusellat pels franquistes
Més de 200.000 espectadors han vist la pel·lícula, i a Briviesca, on van empresonar i torturar el mestre, el PP i Vox han censurat una obra teatral sobre la seva història
Va dir als seus alumnes d’un poblet de Burgos que els portaria a veure el mar
Sergi Bernal (Barcelona, 1973) és geògraf, fotògraf, documentalista i “de vegades poso com a professió cercador d’històries”, diu ell mateix. S’ha especialitzat en temes de memòria i socials: ha apuntat el seu objectiu als desnonats, als camps de refugiats de saharians, a la memòria dels deportats als camps nazis de Buchenwald , Auschwitz, Bikernau, Mauthausen... També fa servidors de mapes com el de Stolperstein, les llambordes de record als deportats. Un dia d’estiu del 2013 el vam entrevistar per parlar del mestre que va prometre el mar. Deu anys i mig després, aquesta història que va cercar i trobar el 2010 no ha parat de créixer.
Per als feixistes, els que feien desaparèixer a la nit no eren morts: no havien existit mai
El que era un animal dissecat, la ultradreta, ara ja ha començat a moure’s, sense complexos
Hi ha molta gent jove que vol saber. Sovint necessites mirar enrere per entendre el present
Bernat Salvà-Barcelona
Som a l’agost del 2010. Sergi Bernal ha passat vuit dies fotografiant l’exhumació de dues fosses de La Pedraja, a la província de Burgos, on han aparegut les restes de 135 persones assassinades pels feixistes. Els treballs ja acaben, Sergi ha tornat a Barcelona i rep una trucada de l’equip que fa l’exhumació: “Ha passat una cosa important: diuen que en aquesta fossa hi ha un paisà teu, un mestre català del poble de Bañuelos de Bureba.” Aquest va ser el punt de partida, o un d’ells, de la formidable història d’Antoni Benaiges. “És com una metàfora del que va ser la República –diu el fotògraf–. Un mestre va prometre el mar als seus alumnes en una època en què els mestres pegaven.” Potser amb retard, però el temps està fent justícia a aquesta història, al mestre Benaiges: diversos llibres, una exposició i dues obres de teatre l’han donat a conèixer. La pel·lícula de Patrícia Font El mestre que va prometre el mar supera ja els 200.000 espectadors i ha obtingut sis nominacions als premis Gaudí i cinc als Goya.
Com viu l’èxit del mes de la pel·lícula?
M’emociona enormement que tingui tant d’èxit una història de memòria, d’educació, que permet que recuperem i reparem un oblit. I m’emociona que es parli dels mestres de la República, que són les llums de la República i han estat molt oblidats, com tants altres dels vençuts. Jo hi tenia confiança, perquè ja des dels inicis al 2010, només explicant quatre línies, la gent s’emocionava: la promesa de veure el mar per primera vegada, aquells nens de Burgos que no l’havien vist, aquell home que l’estiu del 1936 no va marxar de vacances, es va quedar al poble de Burgos on treballava i va ser assassinat... És una història que commovia.
Després d’estudiar tants anys aquest personatge, què creu que pensaria ara, de l’enrenou que s’ha organitzat amb la pel·lícula?
He llegit molt de Benaiges, era un activista social, un propagandista i impulsor de les tècniques pedagògiques Freinet. Jo penso que estaria content perquè amb la pel·lícula estem explicant les tècniques Freinet, l’escola moderna, allò que va costar tant d’aconseguir. Jo penso que estaria content, perquè tot això que hem fet, la pel·lícula, tots aquests llibres, l’exposició, l’obra de teatre censurada..., al final tot això és un homenatge als mestres de la República i dona a conèixer que fa molts anys va haver-hi gent que ho va donar tot per la promesa del mar, per donar la paraula als seus alumnes.
Per què creu que connecta amb els espectadors actuals?
Perquè tothom ha volgut tenir o ha tingut un bon mestre. I d’alguna manera, jo penso que és una història molt emotiva. Prometre a uns nens d’un poble de 220 habitants que no tenia ni aigua corrent, ni electricitat, ni carretera, que els portaràs a veure al mar, que és una promesa molt complicada als anys trenta... Aquesta història connecta amb la gent i amb tot el que sigui temes de memòria. Són coses que ens queden molt a prop, que van viure els nostres avis i besavis. Hi ha molta gent jove interessada a veure-la, que volen saber, perquè moltes vegades necessites mirar enrere per entendre el present, per entendre per què al carrer Ferraz cada nit hi havia aquella gent resant el rosari que ens tornaria a enviar a la fossa. I, sobretot, s’ha d’entendre el present per projectar un futur millor, perquè no passem pel que va passar a Benaiges i tots els altres mestres l’any 1936.
Veient les reaccions de l’extrema dreta de les darreres setmanes, pensa que encara és més actual aquesta història?
És una pel·lícula molt vigent. Arriba en un moment en què el que era inicialment un animal dissecat, la ultradreta, que estava amagada darrere del PP, ara ja ha començat a caminar, a moure’s sense complexos, a dir que penjarien el president del govern cap per avall! I no passa res! Cap jutge ha reaccionat. D’alguna manera es posen en evidència, es posen davant del mirall, i nosaltres hem d’aprofitar per saber qui és qui i què són capaços de fer. I hem de continuar explicant aquestes històries, apropar-les a la gent, i no passar de nou per segons què.
Com va conèixer la història d’Antoni Benaiges?
Jo volia retratar les fosses del Pallars. Encara no s’havien obert, i crec que encara no s’ha fet. Vaig contactar amb Queralt Soler, professora de la Universitat de Barcelona. Ella em va passar el contacte de l’associació Aranzadi, que cada estiu fa exhumacions. Hi vaig contactar i em van dir que hi podia anar, que feien una gran exhumació. L’agost del 2010 vaig anar cap allà. Vaig anar a la fossa de La Pedraja i vaig estar allà vuit dies fent fotografies. Ningú va parlar del mestre. L’últim dia de les exhumacions, quan ja havia marxat, una trucada m’alerta que havia passat una cosa important: quan ja estaven recollint va passar una persona de Bañuelos de Bureba, el poble on exercia el mestre Benaiges, a vuit o deu quilòmetres de la fossa, i va dir que allà hi havia enterrat el mestre del poble. Em va passar com a la Laia Costa a la pel·lícula, em van trucar perquè era català, com el mestre.
A partir d’aquesta informació va començar a estirar el fil?
En les primeres cerques a Google, em surt una història publicada en un blog mexicà. L’esmenta un exalumne seu, Patricio Redondo, amic d’Antoni, que era mestre de Vilanova i es va poder exiliar a Mèxic. Va fundar una escola que encara funciona, l’Escuela Experimental Freinet de San Andrés Tuxtla, a Veracruz. Quan ho vaig veure em vaig emocionar. Em preguntava com era possible que en tots els dies que havien estat treballant a la fossa, ningú hagués parlat d’aquesta història, del mestre i la promesa de veure el mar.
Suposo que té a veure amb la feina que es va fer perquè s’oblidessin aquestes històries.
Al mestre no només l’assassinen i el col·loquen en aquelles muntanyes, la zona més alta del puerto de La Pedraja, sinó que després, anys més tard, la burocràcia franquista inicia un procés de depuració. L’acaben fent fora de la carrera de mestre, de la seva plaça en propietat, per la seva conducta antisocial, antipatriòtica i mal vista per tothom. Si vas a l’Arxiu General de l’Administració i demanes l’expedient de l’Antoni Benaiges, et trobes que l’han depurat.
Tot això després de mort?
Sí, perquè l’Antoni Benaiges no és un mort oficialment, no hi ha data de defunció. És un desaparegut. Pels feixistes, pels falangistes, tota aquesta gent que feien desaparèixer a la nit no són ni morts, ni vençuts, no han existit mai. Hi va haver una política de terror de no poder parlar. Els mateixos botxins van anar a Bañuelos de Bureba i, com passa en la pel·lícula, hi ha una crema de quadernets que imprimien a l’escola. Amb la desaparició forçosa pretenien, primer, eliminar aquell que els feia nosa i enterrar-lo en un forat, sense cap placa que tingués el seu nom, i també hi havia aquest càstig als familiars i amics que guardaven l’esperança que visqués. Era una evidència que havia estat assassinat, però a l’ésser humà sempre li queda aquella flameta d’esperança, que un dia t’arribarà per la porta. És un doble càstig.
Com va anar la investigació?
Després de la trucada des de les fosses de La Pedraja, començo a buscar per arxius, veig que ha passat per Vilanova i la Geltrú, vaig a l’arxiu comarcal del Garraf, trobo informació d’on l’han assassinat, vaig a visitar la família Benaiges, m’ensenyen la capsa dels quadernets que editaven a l’escola, fotos, alguna carta i tota la documentació que tenien... L’Elisa i el Jaume, que són nebots seus, encara són vius. Després vaig anar a Bañuelos de Bureba i vaig trobar algun exalumne, vaig fer fotos de l’escola... Vaig fer un audiovisual de deu minuts, i el vaig enviar a Queralt Soler. Després de veure’l, de seguida em va escriure i em va dir que, encara que no em coneixia, d’això n’havíem de fer un llibre. La seva editora coneixia Paco Escribano, li va explicar la història i va dir que en aquell moment no podia, però que faríem el llibre.
I el van acabar fent...
Sí, el vam publicar el 2013. Es titula Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar [coedició Blume/Ventall]. Inclou totes les fotos del projecte, el facsímil del quadernet, la documentació de tota la investigació, escrita per Paco Escribano; Queralt Soler va fer un pròleg, i també hi va participar Paco Ferrándiz, un antropòleg que estava amb mi a La Pedraja. El 2018 vaig fer de comissari d’una exposició al Museu Marítim, que va guanyar un premi Ciutat de Barcelona, i vaig conèixer l’Albert Val [nominat al Goya i al Gaudí al millor guió adaptat per la pel·lícula El mestre que va prometre al mar]. A mesura que s’anaven digitalitzant hemeroteques sortien coses de l’Antoni Benaiges. Va ser una persona molt prolífica, i tot anava nodrint el guió. També hi ha coses de la novel·la que vam fer el 2018 amb Sebastián Gertrúdix, un mestre freinetià, que es titula Els vaig prometre el mar [editorial Associació de Mestres Rosa Sensat]. Al guió hi ha pinzellades del treball de molta gent, és una cosa molt cooperativa i participativa. Es basa sobretot en el llibre que vam publicar el 2013. En paral·lel a la pel·lícula, els mateixos autors hem publicat un altre llibre.
A la pel·lícula, doncs, has aportat la història, les fotografies i assessorament.
Sí, moltes de les fotos que vaig fer es reprodueixen a la pel·lícula: les de la fossa, quan entren a l’escola i la troben tota destrossada... Però cal dir, per ser justos, que al final la història d’Antoni Benaiges no és de ningú, és una història que volava. Jo la vaig trobar gràcies al meu pas per la fossa de la Pedraja i aquest és el fil que vaig començar a estirar. Però, en canvi, hi ha un investigador, un erudit, a Mont-roig del Camp [on va néixer Antoni Benaiges] que ho va saber per un amic seu; hi ha un mestre que va saber del Benaiges al 2000, per uns altres mestres... El que sí és veritat que Laia Costa fa una miqueta de mi, salvant les distàncies. La història amb què s’inicia la pel·lícula és una mica la meva. El personatge de Laia es diu Ariadna, com la meva filla.
Va arribar a conèixer i parlar amb alumnes de Benaiges?
Sí, amb Antonio García, Eladio Díez, Felisa Viadas, Severino... Amb cinc alumnes. L’últim que encara vivia va morir de covid. El vaig visitar el 2018 o 2019, no estic segur de l’any, a la residència on vivia i li vam portar la còpia en castellà de la novel·la. Perdia la memòria, estava molt desorientat. Vam estar un parell d’hores amb ell, llegint-li el llibre, on surten textos seus... A la pel·lícula, a part de documentalista i cessió de material, també he estat fent la foto fixa i making-off.
Se n’ha fet una obra de teatre, ha dit, també.
Hi ha dues obres de teatre. Una es diu El mar. Visión de unos niños que no lo han visto nunca, de Xavier Bobés i Alberto Conejero. Té molt èxit. Ha estat censurada a Briviesca, que és un poble més gran, a prop de Bañuelos de Bureba, on van detenir Antoni Benaiges i el van torturar abans d’assassinar-lo.
És una història ben viva als mateixos pobles on va passar.
Hi és ben viva, fins al punt de veure-la com una amenaça i censurar-la, però amb una miopia tan brutal que els va explotar als morros. L’havia programat l’Ajuntament socialista de Briviesca, que també va aportar diners per fer la pel·lícula, cosa que no van fer ni la Diputació de Burgos, ni el govern autonòmic de Castella i Lleó. S’havia de fer l’estiu d’aquest any, però amb les eleccions del maig va canviar l’Ajuntament, van entrar el PP i Vox. Van dir que per un tema de seguretat, de pressupost, no la programaven.
Al poble de Bañuelos de Bureba s’ha creat una fundació per preservar la memòria d’Antoni Benaiges. La llavor que va plantar d’alguna manera ha donat fruits?
Jo penso que sí. En un monòlit que hi ha a la Pedraja, que van posar els familiars, diu que “no van enterrar morts, sinó llavors”. D’alguna manera aquestes vides, que no van poder envellir perquè els van assassinar, tenien coses a explicar i ara les estem recuperant. Lamentablement en aquesta història hi ha moltes víctimes: el mestre, els familiars, però també els alumnes que no van poder ser educats amb llibertat com estava fent Antoni Benaiges. Aquesta història arriba molt tard. La fossa es va exhumar el 2010. Al cap de 13 anys s’ha fet la pel·lícula, però tots els protagonistes, els alumnes de Benaiges, han mort sense saber que s’ha fet una gran feina amb tot això, i que el que feia aquell mestre era important, era un bon mestre.
És una metàfora de la República? Un mestre que prometia el mar en una època en què els mestres pegaven...
La República va fer grans esforços perquè el mestre fos el ciutadà número 1, perquè modernitzés els pobles, els ravals i les ciutats, perquè hi portés l’esperança i la modernitat. Però també és veritat que dins del col·lectiu de mestres n’hi havia que treballaven per fer caure la República. Sense anar més lluny, les últimes investigacions sobre Antoni Benaiges, de fa dos anys, van descobrir a través de les hemeroteques qui era el cap de les milícies falangistes de Briviesca: era un mestre falangista. També era el tinent d’alcalde que controlava la presó. Briviesca és un poble més gran a vuit quilòmetres de Bañuelos de Bureba, és la capital del partit judicial, el que a Catalunya vindria a ser la comarca.
Enric Auquer diu que Antoni Benaiges no era gens ingenu, sabia perfectament on es ficava i els perills que hi havia.
Jo penso que era un home que d’alguna manera posava les seves conviccions en pràctica en un medi molt hostil. Era com una avançada de les tècniques Freinet a l’Espanya rural. Aquestes tècniques estaven funcionant molt bé als pobles del voltant de Lleida. Ell havia anat a parar com a director suplent interí de l’escola graduada de Vilanova i la Geltrú, una ciutat moderna amb teatre, cinema, estació de ferrocarril, port..., però li va tocar aquella plaça a Bañuelos de Bureba. El seu tiet Agustí Nogués tenia un càrrec molt important en temes d’educació a l’Espanya, i Antoni podia haver demanat un destí a Barcelona, a Madrid, però no ho va fer. Hi ha una carta seva en què explica que no es mourà de Bañuelos de Bureba i diu que va entrant a poc a poc als cervells dels nens i les nenes i conserva l’esperança que algun dia aquest petit poble arribarà a il·luminar el món sencer. Era com Célestin Freinet, que des d’un petit poble dels Alps marítims, a França, va crear i practicar una metodologia que va començar a irradiar per tot el món. Benaiges va estar posant en pràctica les seves tècniques fins a les últimes conseqüències perquè valorava el poder de les coses petites que poden arribar a canviar el món. Els petits granets de sorra poden fer una platja.
Queden moltes històries com aquesta per desenterrar?
Queden moltíssimes fosses per obrir. A la Pedraja se’n van exhumar dues i en queden moltes més per obrir. En total en van sortir 135 esquelets. Antoni Benaiges no s’ha pogut identificar, només se n’han identificat 26 a causa de les males condicions en què es troben les restes. Però els 135 tenen la seva història, la seva família. La gran majoria eren camperols, era l’època de la sega. Jo vaig posar el focus en Antoni Benaiges perquè era un paisà meu, i a més era un mestre. Vaig conèixer la història del mestre i el mar després de passar vuit dies a les fosses de la Pedraja i vaig veure que, gràcies a aquell testimoni, passava de ser un camp de morts a un camp de vius. Vaig pensar que era una història brutal que s’havia d’explicar. No pot estar tancada ni a la capseta dels quadernets de la família Benaiges ni a la fossa de la Pedraja. S’ha d’explicar!