No té un bon record de la seva infància, ja que els seus pares es van separar quan tenia un any. Va viure un temps amb la mare, fins als tres anys, i després, amb el pare. No va tornar a veure la mare fins als nou i la relació entre els pares no era gens bona.
La figura de la mare el turmenta?
Quan tenia uns nou o deu anys, la vaig conèixer. Jo no tenia cap record nítid de petit amb ella. L’únic que recordo és veure el meu pare amb una senyora i que ell em digués: “Mira, és la teva mare. La vols conèixer?” El meu pare va obtenir la custòdia i la mare no tenia dret a veure’m. Va arribar un punt que el meu pare es va adonar que em feia falta la mare i va fer el possible perquè la veiés i la pogués conèixer. A partir d’aquell moment, vaig començar a saber d’ella perquè, com és comprensible, de la meva vida amb tres anys no me’n recordo. A partir d’aquí, la relació dels meus pares va ser cordial, però sempre per separat. La meva relació amb tots dos era bona, però amb la meva mare era millor, ja que el meu pare era molt estricte.
Una adolescència complicada?
Pel que fa als estudis, em va anar bé. Fins a vuitè, tot va ser perfecte, però quan vaig iniciar els estudis mitjans, que aquí em sembla que seria la secundària, vaig començar a descarrilar-me una mica. Em vaig tornar un rebel i van començar a baixar les meves notes. Tot i això, em vaig treure els estudis. En acabar, vaig estar estudiant teatre en una escola professional durant un any; en realitat, els estudis en duraven tres, però no els vaig acabar. En aquell moment, no sabia què volia. M’agradava el teatre, volia ser fotògraf... No sabia cap on tirar. El que sí que tenia clar era que havia de fer alguna cosa relacionada amb l’art. M’apassiona aquest món, i això ho dec al meu pare. Va ser qui em va inculcar anar al teatre i al cinema des de ben petit. La música també li agradava molt; era molt eclèctic en aquest sentit. També és veritat que la mare era ballarina de ballet clàssic. Es podria dir que porto l’art a la sang. De petit, el meu pare, en comptes de portar-me als partits de futbol, els caps de setmana em portava al cinema o al teatre. Vaig conèixer els artistes i els actors d’abans, la seva vida, la seva trajectòria... En aquest sentit, tinc molt bon record dels meus pares. El desarrelament és perquè no els tenia junts. Després de deixar l’escola de teatre, vaig estar sense un rumb fix. No feia res. L’únic que em dedicava era a anar de festa en festa. No sé per què me’n vaig anar cap a aquest camí, però el que sí que sé és que no en puc culpar ningú. Al meu grup d’amics els agradaven el ball, l’art i tot aquest tipus de coses; eren ben bohemis. Vaig estar així uns nou anys, però no em refereixo a no fer res, perquè sí que treballava; res de fix, però anava fent. Vaig estar treballant en una companyia de dansa i teatre que es deia El Vestíbulo. També vaig treballar amb un director que és molt famós a Xile, Vicente Ruiz. Amb ell fèiem performances a discoteques, teatres… Sempre feia alguna cosa. En aquells nou anys, estava una mica perdut. No tenia feines concretes; a això em refereixo. Podia viure bé. Majoritàriament, les feines que tenia eren de nit. Per a mi va ser una bona època. Com dic, va ser la meva decisió. Tot seguit, vaig començar a treballar en una fàbrica, i aquí sí que em va costar una mica adaptar-me. Aixecar-me d’hora, els horaris... Venia de tenir una vida totalment diferent. Al mateix temps, em va sortir l’oportunitat de treballar al Ministeri d’Agricultura de Xile. Formava part d’un departament anomenat Institut de Desenvolupament Agropecuari (Indap), que és un servei dependent d’aquest ministeri. Hi vaig treballar just abans de venir a viure aquí i vaig estar-m’hi dos anys. Primer, des d’una empresa externa i, quan just havia d’agafar l’avió per venir cap aquí, em va contractar directament el ministeri.
I per què va decidir canviar?
Per ganes de viatjar. Sempre havia volgut viure fora. En aquell moment, tenia una amiga xilena a Barcelona, on vivia amb la parella, i em van animar a venir. Feia uns tres anys que hi eren i estaven bé. Ho vaig deixar tot d’un dia per l’altre. Necessitava posar distància i així ho vaig fer. Mai més no hi he tornat. Vaig arribar el 2000, ja fa 23 anys, i des d’aleshores no he trepitjat terra xilena. Vaig arribar a Barcelona i vaig viure amb ells a Poblenou durant un mes. Ja la segona setmana, vaig tenir la sort de trobar feina en un restaurant i, al mes, vaig poder llogar una habitació. La meva amiga em va dir que anés a plaça Universitat, que sempre hi havia anuncis de lloguer d’habitacions a estudiants, i gràcies a això vaig trobar una habitació en un pis compartit amb un noi australià, un de taiwanès i un de francès. Puc dir que la meva arribada aquí va ser molt bona. Al restaurant, vaig estar-hi gairebé dos anys; fins i tot vaig començar els tràmits per regularitzar la meva situació administrativa, gràcies al propietari, que estava molt content amb la meva feina. Mai no havia treballat a la cuina d’un restaurant, però ho vaig fer molt bé. En aquell moment, estava pensant a tornar a Xile, i no perquè no estigués bé aquí, sinó perquè estava enamorat i volia tornar. I com que no sabia gaire què faria, si em quedaria o me’n tornaria a Xile, no vaig enviar la documentació. Vaig perdre l’oportunitat.
L’etapa següent el va portar a Portugal.
Vaig anar a viure a Portugal el 2002, treballant en bars i restaurants fins al 2005. L’experiència va ser molt bona. Després, vaig tornar, passant primer per Pamplona, després, per Altsasu, al País Basc…. Vaig començar a voltar per tot l’Estat espanyol, a recórrer tot el territori. Una vida nòmada, que m’agradava. De fet, he conegut i he treballat a gairebé tot l’Estat; l’únic que em queda és Andalusia. També he treballat a Tarragona, a Vilanova i la Geltrú, a Lleida, a Saragossa... Mai no m’ha costat trobar feina. L’únic inconvenient és el tema de la documentació. És més complicat. A Saragossa, la propietària del local on estava treballant va iniciar també el procés per regularitzar la meva situació. En aquest cas, ens vam topar amb una persona que en comptes d’ajudar-nos, ens va enganyar. La propietària va delegar la gestió a una advocada de Tarragona, li va pagar 500 euros i, al final, l’advocada no va fer res i es va quedar amb els diners. A partir d’aquí, ho vaig anar deixant i deixant. Fins que em vaig trobar en una situació delicada. Ja em pesaven els anys i necessitava tenir regularitzada la situació. M’ha costat molt tenir els papers, però per fi tinc la situació regularitzada gràcies a la Mònica, la Salima i la Sandra de Càritas Diocesana de Girona. Totes tres m’han ajudat molt. Anys enrere, no patia per tenir o no tenir regularitzada la situació administrativa, però, els tres o quatre últims anys, ja ho vaig començar a notar, perquè ja em vaig començar a cansar de tanta història, i vaig voler estabilitat. I per tenir-la, necessites papers.
Quant van aparèixer els problemes?
Els darrers quatre anys. Abans, no n’havia tingut, perquè com que portava una vida nòmada... On anava, treballava i trobava un lloc on dormir. Mai no he tingut problemes en aquest sentit, fins fa uns anys. Quan m’he volgut estabilitzar, he tingut problemes per aconseguir un habitatge. He hagut d’anar d’una banda a una altra. A més, sense papers, ningú no et vol llogar un pis. El 2021 el vaig passar a Girona. En aquella època, estava molt malament, en una situació molt complicada. No hi vull entrar en detall, però era un ambient molt dolent per a mi. Allà vaig estar nou mesos, fins que la meva amiga em va dir que anés a viure amb ella a Platja d’Aro. La seva idea era deixar el pis els mesos següents i va fer el possible perquè la mestressa me’l cedís a mi. Per sort, així va ser! La propietària ha dipositat la confiança en mi, ha deixat de banda el fet de no tenir papers, i li ho agraeixo molt. Gràcies a ella i a la meva amiga, tinc una casa on viure. Deixant de banda aquests últims quatre anys, que han estat els més complicats i durs, la meva vida per aquí, en general, ha estat bona. Gràcies a Déu, mai no m’ha faltat menjar, ni on viure, sempre he tingut feina o feinetes... Estic molt content amb la gent que m’he anat trobant pel camí. Tampoc mai no m’he sentit rebutjat per ser de fora. Al contrari: sempre s’han portat molt bé amb mi.
De la família que ens pot explicar?
Els meus pares van morir. Només tinc els meus germans, els meus cosins i els meus oncles. No m’interessa tornar a Xile. Si hi anés, només hi aniria de vacances. Tinc la meva vida feta aquí, estic acostumat a aquesta rutina, a aquest entorn. Des que me’n vaig anar, mai no hi he tornat. Vull anar-hi de vacances aviat, però a viure-hi, no. Tampoc és que estigui boig per anar-hi, però fa molt que no veig la família. Vint-i-tres anys! La meva mare va morir quan jo tenia setze anys i el meu pare, en farà sis o set, sent jo ja aquí. Per a mi, va ser molt dur ser lluny en aquell moment. Des que em vaig establir aquí, sempre he estat sol, he viscut la meva vida tot sol. Tinc poques amistats, tres o quatre podria dir. És millor la qualitat que la quantitat. Són la meva xarxa de suport; sempre m’han ajudat. Aquests darrers anys, he volgut obtenir els papers, m’he volgut estabilitzar, però ho he tingut molt difícil. Quan vaig poder regularitzar la situació, no ho vaig fer. Arribar fins aquí també va ser culpa meva.
Càritas li va obrir noves portes?
Vaig conèixer la Sandra, de Càritas, gràcies a la Salima, que és l’assistenta social. Ella i la Mònica li van comentar la meva situació, ja que en aquell moment no tenia papers. Havien intentat fer-me la documentació per raons humanitàries, però la van denegar. Aleshores, el tema va quedar aturat fins que van parlar-ne amb la Sandra, que em va ajudar i em va comentar que tenia la possibilitat formar part d’una ajuda econòmica que dona la Generalitat i que rep l’Ajuntament del municipi per contractar persones en situació irregular perquè tinguin possibilitat de regularització. Sense documentació, ningú no em volia fer un contracte. Anava als restaurants a veure si em donaven feina, encara que fos el cap de setmana per netejar els plats, però sense papers, res. Soc bon treballador. Pensava que segur que si em donaven una oportunitat, em voldrien contractar. Però ara ningú no vol fer contractes si no tens regularitzada la situació. Abans, era molt més fàcil. M’han acompanyat, m’han aconsellat, m’han ajudat moltíssim en la gestió administrativa i, a més, m’han ajudat econòmicament. Els estic molt agraït.
I a partir d’ara?
Actualment, ja tinc papers. Tot m’ho ha gestionat la Sandra. Vaig començar al març o l’abril. Ha estat un procés força llarg. Gràcies a ella i a l’Ajuntament de Platja d’Aro, he començat a treballar a la brigada municipal. Estic molt emocionat! Ara, vull estabilitzar-me, aprendre català i fer diferents cursos a poc a poc. Aniré veient i fent amb el que sorgeixi. A més, amb aquesta feina tinc les tardes lliures i les vull aprofitar per aprendre! M’agradaria donar les gràcies públicament a la Sandra, de Càritas Diocesana de Girona, a la Mònica del programa d’acollida, acompanyament i convivència intercultural de l’Ajuntament de Platja d’Aro, i a la Salima, de l’àrea bàsica de serveis socials i servei d’acollida del Consell Comarcal del Baix Empordà. Gràcies a aquestes tres dones, la meva vida, ara, és molt diferent i els ho agraeixo molt. També vull agrair enormement a l’Ajuntament de Platja d’Aro l’oportunitat, perquè gràcies a ells he tingut un contracte de feina, m’han donat d’alta a la Seguretat Social i, gràcies a l’ajuda ACOL, m’han donat l’oportunitat de regularitzar la situació.