Almacellencs a Gusen

L’àvia d’Antoni Tarruella tenia guardat com un tresor secret un retall de diari amb una fotografia d’una muntanya de morts als camps nazis amb la cara d’un dels cadàvers encerclada. Tenia l’íntim convenciment que es tractava del seu marit, Antonio Ruestes Camí, deportat a Mauthausen el 8 d’agost de 1941 amb el número de matrícula 4117, mort un any després a Gusen. Hi va ingressar juntament amb el seu germà Joan, sis anys més petit que ell.

“La meva àvia anava rebent cartes d’ell, les tenim, però passaven per un filtre. Depèn del que hi posessin no arribaven. Havien de dir que estaven molt bé, que els tractaven molt bé i menjaven molt bé. Tot mentida. Fins que van deixar de rebre notícies”, explica Tarruella. Un cop alliberat el camp, la persistència de l’àvia va aconseguir que la Creu Roja li confirmés, el gener de 1946, que els dos germans havien mort a Gusen. “El meu avi –continua Tarruella–, a les cartes, explica que estan tots dos bé, sempre parla de tots dos, del Joan i d’ell. Després hem sabut, per les dates, que el Joan feia mesos que havia mort d’una disenteria i l’avi anava dient que encara era viu.”

De fet, la primera notícia que van tenir de la seva mort és del 16 de novembre de 1945. Joan Cascarra ja coneixia l’Antonio d’haver treballat plegats a Lleida. Van coincidir-hi a l’stalag 141 de Vesoul (a la Borgonya) i va ingressar a Mauthausen el mateix dia. Ell, però, va sobreviure a aquell infern i va escriure una carta a l’àvia de Ruestes: “Los dos hermanos pertenecían a la 40 Compañía de Trabajadores Españoles que estaban en el Departamento de los Alpes Marítimos. Los alemanes nos cojieron prisioneros y nos llevaron a Belfort el 20 de junio de 1940 (...) Un día, el 5 de agosto de 1941, nos meten en un vagón de esos de caballos y sin decirnos nada ni a dónde íbamos, nos llevan a Austria (entonces Alemania) y después de tres días de penoso viaje, nos hacen bajar en una estación que se llama Mauthausen, donde vimos a muchos hombres trabajando y guardados por soldados alemanes. Nos formaron y subimos arriba a un campo muy grande rodeado de alambrada. Nos metieron dentro, nos quitaron todo lo que llevábamos, hasta el pelo de todas partes, nos dieron una muda, un vestido de rayas, unos zapatos de madera y a trabajar.” La carta continua explicant que el novembre de 1941 van fer una selecció de personal i que als dos germans els va tocar marxar cap a Gusen, a 6 quilòmetres. “Según noticias que recibí, cayeron enfermos y por últimos de año murieron a resultas de la enfermedad”, informa.

Els germans Ruestes, de Cal Ferrer, es van traslladar de petits a Almacelles (Segrià), però eren originaris de Torres de Segre, on als anys noranta es va instal·lar un monòlit de pedra amb una creu i les paraules “Mai més”, en record de les víctimes, gràcies a una col·lecta popular dels Amics de la Mare de Déu de Carrassumada, coincidint amb el 50è aniversari de l’alliberament del camp d’extermini. L’Ajuntament d’Almacelles vol homenatjar-los amb la instal·lació d’una placa Stolpersteine, juntament amb els altres dos deportats almacellencs: Antonio Terré Vilà i Josep Claramunt Segura. Són els quatre veïns del municipi que van anar a parar als camps nazis, segons consta en un estudi de la Universitat de Lleida liderat per Conxita Mir, en col·laboració amb l’Amical de Mauthausen. Membres del Grup de Recuperació de la Memòria Històrica d’Almacelles han cercat informació al voltant dels quatre deportats i reclamen des de fa temps un espai per recordar-los. El consistori treballa per enviar la informació necessària al Memorial Democràtic per activar la instal·lació de les llambordes. “És important, perquè quan deixes de recordar una persona és quan ha mort de veritat. Tota aquesta gent que va morir allà s’ha de tenir present, no els hem d’oblidar”, reclama Tarruella, que ha indagat en la història del seu avi i ha omplert alguns buits. A partir d’una fotografia amb un 26 a la solapa calcula que l’avi va anar a parar, en una de les últimes lleves republicanes, a la 26a divisió de l’Exèrcit Popular de la República, formada a partir de l’antiga columna Durruti, que aglutinava el que quedava de les forces republicanes a Catalunya. “Els van allistar, els va tocar, però van fugir en desbandada, famílies incloses, per por de la repressió i el que els venia a sobre. Van marxar tots i en arribar a França van anar a parar a Argelers. Allà van separar els homes de les dones”, recorda el net.

“Per a la meva mare és molt dur. Quan van estar a Argelers tenia quatre o cinc anys. I quan va tornar els havien saquejat la casa. Al cap d’un temps va sortir una oportunitat de treball a Barcelona, van marxar d’Almacelles, ho van deixar tot i aquí va començar una altra vida”, resumeix. “No hem anat a visitar el camp. Vam considerar que per la salut de ma mare no era adient, ara té 89 anys”, hi afegeix.