Cervell de dona
Tot i els avenços, l’home continua sent la referència majoritària de la salut i la malaltia
El biaix de gènere afecta la prevenció i el diagnostic de les patologies relacionades amb el cervell
Les hormones ajuden a entendre què ens diferencia
Cal que l’atenció sanitària no minimitzi o banalitzi el malestar de les pacients
Fa temps que moltes professionals treballen per posar fi a una norma no escrita de la medicina que sempre ha pres el cos masculí com a referent a l’hora de tractar la salut i la malaltia en tota l’espècie humana. Més de la meitat de les dones desenvoluparan una malaltia neurològica. És una dada recent, recollida per la Societat Espanyola de Neurologia (SEN), en l’estudi Neurologia i dona. Aquest treball ha d’ajudar a abordar les patologies amb més prevalença entre les dones, i sense perdre de vista la relació amb els moments vitals, com ara l’embaràs, la lactància i la menopausa. Ho intuïm i la ciència ho confirma: les hormones tenen un paper clau en la salut, per bé i per mal, i al llarg de tota la vida. Neurologia i dona és una actualització per al maneig –diagnòstic i tractament– de patologies neurològiques i es tracta que sigui una eina per a la clínica assistencial, començant per la primària. S’hi pot accedir gratuïtament a www.sen.es/pdf/2023/NEUROLOGIA_Y_MUJER_2023.pdf . Algunes de les dades que s’hi aporten: l’accident vascular cerebral és la principal causa de mort en dones d’edat avançada. I una part d’aquesta incidència s’explica pel paper de les hormones, que durant l’edat reproductiva compleixen un paper protector. Més dades: les dones grans tenen ictus més freqüentment, són més greus i tenen un pronòstic pitjor, la qual cosa vol dir que hi ha més risc d’institucionalització. Més dades encara. En paraules de Susana Arias, vocal de la SEN: “No podem obviar tampoc malalties com ara l’esclerosi múltiple, que es diagnostica majoritàriament en l’edat fèrtil de la dona, i el fet que fins a un 25% de les persones amb epilèpsia són dones en edat fèrtil. Tant la menstruació com els anticonceptius, l’embaràs i la menopausa poden influir en el control d’aquestes malalties.” Seguim. Dues de cada tres persones diagnosticades d’Alzheimer són dones. A més de ser les que més pateixen l’Alzheimer, vuit de cada deu cuidadores de pacients amb demència són dones de 45 a 65 anys. El treball fa notar la necessitat d’un abordatge amb mirada multidisciplinària, que inclogui l’atenció a les necessitats socials.
Patricia Pozo-Rosich signa el primer capítol, El cervell femení. “Dones i homes compartim més del 99% del codi genètic, amb la qual cosa ens podríem imaginar que el cervell femení i el masculí són exactament el mateix. Malgrat això, tot i que probablement cada vegada s’observen menys diferències entre aquests dos cervells, és clar que el cervell femení és producte d’un impacte al llarg de la vida dels canvis en les hormones sexuals.” Per exemple, de ben petites l’estrogen és segregat en quantitats massives dels 6 als 24 mesos, amb un impacte cerebral que implica més desenvolupament dels circuits verbals i emocionals. A l’edat adulta, un altre exemple: els nivells d’hormones sexuals –estrogen, progesterona i testosterona– canvien cada dia del mes –cada dia!– i impacten amb una maduresa més primerenca dels circuits de presa de decisions i del control emocional. A la menopausa, l’estrogen baixa, no hi ha més progesterona. En el cervell hi ha declivi dels circuits alimentats per estrogen, oxitocina i progesterona.
Diagnòstic precoç, sisplau
Les autores del treball –són tot dones– no deixen de reflexionar: la ciència ha d’investigar més, però cal que les dones demanin ajut i no donin per “normal” el seu malestar, sigui quin sigui. Òbviament, cal també que des de l’atenció sanitària no es minimitzi la preocupació de les pacients. Sílvia Gil és neuròloga de la unitat de trastorns cognitius i psicogeriatria del centre assistencial Emili Mira (hospital del Mar): “Hi ha un missatge clar: no banalitzem la queixa cognitiva. Ho veiem a la consulta i està directament relacionat amb l’infradiagnòstic: «És que ja soc gran, a les meves amigues també els passa... Com vols que no estigui despistada amb tot el que tinc al cap, la càrrega familiar, laboral...» Es banalitza la queixa i s’assumeix que és normal per l’edat o pel nostre context. T’acostumes a viure així.” D’altra banda, hi ha malestars que sí, que seran simptomatologia depressiva, potser ansietat. Però no es pot posar tot al mateix sac i no tot allò que afecta les dones són “nervis” que passen amb ansiolítics. Gil fa una comparació amb el dolor físic. “Al malestar cognitiu s’aplicaria el mateix que al dolor d’una migranya. No visquem amb dolor! Arriba un punt en què es fa crònic i ho assumim: «Em fa mal, però és un dia més, tirem endavant.» És important canviar això per poder fer diagnòstics precoços. Si no, les pacients ens arriben molt tard a la consulta, quan el quadre de deteriorament cognitiu ja s’ha establert i poc s’hi pot fer.” Aquí hi ha el punt d’inflexió: “És important que, com a societat, com a dones, ens posem en primer pla. Els neuròlegs de l’atenció especialitzada som molt conscients i intentem col·laborar amb l’assistència primària, que no sigui que es desatengui la queixa, la preocupació. Seria cruel.” És clar, diu també: no tots els casos han d’acabar al neuròleg, hi ha d’haver un filtre. “És cert, però també ho és que cal informació i formació perquè els companys de la primària detectin els casos de risc i ningú es perdi pel camí.” D’altra banda, comenta: “La sobrecàrrega de gestionar les cures, la llar, la feina... pot fer que ens desdibuixem. Sabem que la sobrecàrrega pot portar a més ansietat, depressió, insomni... Són factors de risc de deteriorament. A la llarga, són bitllets per a una loteria, la del deteriorament cognitiu.”
De cara a la prevenció, sabem que hi ha factors que no són modificables, que venen influïts per la genètica, per exemple. “Però cada vegada hi ha més evidència científica del que s’anomenen factors de risc cardiovascular, com el tabaquisme i la hipercolesterolèmia, que afegeixen més risc de deteriorament cognitiu, perquè es produeixen lesions en clau de substància blanca cerebral. Podem fer prevenció controlant la dieta, l’exercici, les substàncies nocives. I va una mica més enllà: “Hi ha un altre punt que cada vegada coneixem més, tot i que se’n parla poc. És el factor social. L’aïllament comporta menys interacció i més risc de deteriorament; per tant, és molt important tenir una bona xarxa d’amics, d’aficions, d’estímuls que nodreixin el nostre cervell i el nostre esperit. Som un tot, i la salut es concep així cada vegada més, de manera biopsicosocial: model biològic, part psicològica i context social.”
