La Catalunya estepària avança

Catalunya semiàrida

D’una banda, la precipitació anual per sota de 400 mm que defineix aquesta regió semiàrida ocupava menys superfície en el trentenni de 1961-1990 –tot el Segrià i el Pla d’Urgell i una falca cap al nord de la Ribera d’Ebre però travessant només els límits de la Noguera, l’Urgell i les Garrigues–. Però el nou atles dels darrers trenta anys dibuixa l’expansió d’aquesta regió per sota dels 400 l/m² anuals cap a l’est, ocupant gairebé tot l’Urgell i arribant a la Segarra i guanyant terreny cap al sud per les Garrigues, la Ribera i la Terra Alta. Si a les dècades dels seixanta, setanta i vuitanta del segle passat aquella regió on els regadius han amagat la seva naturalesa estepària no arribava fins a la ciutat de Tàrrega, avui ja és a les portes de Cervera. A ponent, aquesta regió estepària s’amplia cap a l’interior d’Aragó (inclou els Monegres) formant una de les àrees més àrides de la península Ibèrica. “Malgrat que a bona part de Catalunya encara no hi ha tendències generals significatives en la precipitació anual de sèries llargues o seculars, la comparació d’ambdós mapes mostra una lleugera ampliació de la superfície semiàrida”, expliquen els autors, comparant els darrers trenta anys amb els anteriors.

A més, en el nou atles consta alguna mitjana anual inferior als 350 mm, una xifra que no s’havia registrat en el període 1961-1990. Per exemple, a l’estació pluviomètrica de Riba-roja, la mitjana anual dels darrers 30 anys registrada ha estat de 323,6 mm, cinc vegades menys aigua que el registre més alt, de 1.563,3 mm, a Espot, una de les estacions pluviomètriques del país situades a més altitud. De fet, les dues estacions representen dues de les característiques de la pluviometria catalana. Amb el límit del nostre clima mediterrani situat al Pirineu, aquesta serralada acumula els majors registres, que van disminuint progressivament en descendir en altura però també de nord a sud del país.

La Catalunya humida

Així, al nord tenim una Catalunya humida, que ocupa una mica més del 38% del territori i se centra en el Pirineu i Prepirineu, on se superen els 700 l/m² de mitjana anual. Aquesta Catalunya plujosa registra a la Val d’Aran els seus màxims en tant que la comarca, situada al nord del Pirineu, és l’única del país de clima atlàntic. La regió, però, també té ombres pluviomètriques a les valls del riu Segre a l’Alt Urgell, de la Noguera Pallaresa a la conca alta i a la Cerdanya. Així, algunes estacions a tocar del Segre registren menys de 700 mm, i fins i tot de 600 mm, una mitjana comparable amb la que registra el litoral de Barcelona. Aquesta Catalunya humida s’estén per la Serralada Transversal fins a les Guilleries i el Montseny, i arriben les mitjanes superiors a 700 mm fins i tot al Montnegre litoral. A l’extrem sud-oest del país, als Ports també se superen els 1.100 l/m² en els punts més elevats. En el nou atles, però, la Catalunya humida també ofereix una altra dada que apunta a un clima més sec. En els darrers 60 anys les pluges màximes es registren al Pirineu lleidatà, però en el període 1991-2020 les màximes han desaparegut del Pirineu gironí.

Catalunya, més seca

Entre aquesta regió humida i la Catalunya semiàrida que ha guanyat terreny hi ha la major part del país, la Catalunya seca, que ocupa el 52% del territori, amb pluges d’entre 400 i 700 mm anuals. La precipitació mitjana catalana és de 680 l/m², poc més alta que l’espanyola però molt per sota de la planetària (1.000 mm). L’atles pluviomètric estacional també indica una reducció de la precipitació a l’estiu, si bé els valors dels mapes per estació “difereixen poc” respecte dels 30 anys previs. Al juny la Catalunya semiàrida té força registres per sota dels 30 mm –fins i tot dels 20 mm al delta de l’Ebre–, però també la vall del Segre a l’Alt Urgell i la Cerdanya. Al juliol la precipitació ha disminuït força a l’Alt Ter respecte del període anterior i ben just supera els 100 mm a Molló-Fabert. A l’agost les pluges disminueixen de manera general arreu del país. Però també es constata un petit descens de pluges de primavera a la Cerdanya i de febrer, el mes més sec de l’any, al Pirineu gironí.

I més càlida

“La pujada de la temperatura a Catalunya, fruit de l’escalfament global i del propi de la conca de la Mediterrània, és un fet incontestable” evidenciat en tres sèries de dades llargues i de qualitat, els observatoris de l’Ebre i Fabra, així com la reconstruïda sèrie històrica de Barcelona. Però la comparació dels atles fins al 1990 i fins al 2020 serveix de poc, com reconeixen els autors, perquè han canviat els procediments de construcció dels mapes –automàtic i manual–, les estacions i l’homogeneïtzació de dades.

Tenint en compte la varietat del relleu, hi ha 20ºC de diferència entre la mitjana anual dels cims del Pirineu i de punts situats al nivell del mar i, a l’inrevés que la precipitació, la temperatura tendeix a augmentar a mesura que anem de nord a sud i que descendim en altura, només amb l’excepció de la inversió tèrmica hivernal, que fa desplomar termòmetres en planes i valls interiors. En l’atles 1991-2020 s’aprecia bé “el pol càlid urbà” de la Barcelona metropolitana però també de Tarragona. El primer s’estén al llarg de la costa del Maresme i penetra a l’interior pel Baix Llobregat i cap al Vallès per la vall del Besòs. El pol càlid tarragoní ocupa el Tarragonès i la plana litoral del Baix Camp però també penetra Camp endins per la vall del Francolí fins a Valls. L’estació meteorològica del Raval barceloní té una temperatura mitjana anual de 17,9ºC. La temperatura més elevada (18,4ºC) es registra a l’Observatori de l’Ebre (Roquetes) i la més baixa (2,1ºC) ha estat en el darrer trentenni la de Boí, l’estació situada a més altitud de les analitzades (2.535 m).