“Barcelona té aigua, però la demanda no pot ser infinita”

A Barcelona ciutat es pot dir que s’ha fet feina en els darrers anys després d’aquell episodi que hi va haver l’any 2008 de sequera extrema. En aquell moment es va escarmentar i es va entendre que havíem d’aprendre a estalviar aigua i a preparar-nos per a moments com el que estem passant ara. Però no n’hi ha prou havent estalviat i tenint altres recursos hídrics. Cal que canviïn moltes altres coses.

El pla de gestió de l’aigua de l’Agència Catalana de l’Aigua preveu un 25% d’augment del turisme el 2039. Alhora, hi ha exemples com el pla director urbanístic metropolità que calcula 200.000 habitatges nous, o la nova terminal de creuers. Aquestes realitats demostren que Barcelona, encara que actualment té aigua o té recursos per a les diferents fases d’emergència que es puguin anar donant, no pot cobrir el que seria un creixement indefinit de la demanda. A més, haurà de deixar de dependre del transvasament del Ter.

L’aigua de Barcelona i també la de l’àrea metropolitana s’extreu fonamentalment del riu Llobregat i, en menor mesura, del Besòs, però encara avui dia un important percentatge prové del Ter. L’any 2017, la Taula del Ter va tancar un acord “històric” perquè l’any 2028 el transvasament cap a Barcelona no superi el 30% del cabal del riu. Cal recordar que se n’havia obtingut més del 70%. I en el moment en què es va fer el pacte no se sabia que hauríem de fer front a una sequera com la que estem vivint ara.

Cal recordar que aquestes infraestructures que s’han anat construint i que se seguiran construint són costoses. Són necessàries, perquè hem de trobar alternatives a l’aigua de pluja, però el problema de fons de l’aigua a Barcelona és el mateix ara que fa 65 anys, quan es va optar pel transvasament del riu Ter. Mai no hi haurà prou aigua si anem portant la ciutat a l’extrem del consum i no canviem el model per fer-lo més sostenible.

Sí, tal com es recorda en el document del manifest, l’any 2010 l’aigua va ser reconeguda com un dret humà i, per tant, hi ha d’haver el dret a l’accessibilitat econòmica de l’aigua, que implica no destinar més d’un 3% dels ingressos a pagar els rebuts de l’aigua. Aigües de Barcelona, des del 2022, proposa augments tarifaris amb la sequera com a pretext. La FAVB i les altres entitats el que reclamem és que no es permeti un augment tarifari i encara menys si es té en compte que l’operador privat té uns beneficis anuals de 20 milions d’euros. És obligatori tenir en compte que, tal com també s’indica en el manifest, segons l’Observatori de Preus de l’Aigua de l’ACA, la gestió privada de l’aigua a Catalunya ofereix de mitjana uns preus un 22% més cars que la gestió pública. Barcelona, de fet, és la regió de l’Estat espanyol amb la factura de l’aigua més cara.

Els moviments per l’aigua apostem per trobar la manera i ser conscients que s’ha d’anar cap a una educció de la demanda, o, si més no, cap a una sensibilització màxima pel que fa a la contenció. Des de l’administració es vol seguir construint grans infraestructures per produir més aigua. Sí que és veritat que de l’aigua del mar es pot obtenir aigua potable, però, com en tot, sempre hi ha altres elements que cal tenir en compte. Aquestes infraestructures tenen un elevat impacte ambiental que ens ha de fer posar-les en dubte, o almenys pensar que cal un control en la seva construcció i en poder-ne disposar. L’ús intensiu d’energia que cal per fer que aquestes instal·lacions funcionin, l’elevadíssim cost de la seva construcció i l’obligació legal de recuperar els costos d’haver-les construït, acabarà repercutint en la butxaca del ciutadà.

S’ha d’anar en aquesta direcció. No pot ser que la gestió sigui totalment privada, perquè s’escapa del control de les administracions i no es pot garantir que la ciutadania tingui un accés sostenible tant als recursos hídrics com al pagament del que comporten. La ciutat ha de transformar la seva relació amb aquests recursos. Tal com es recull al manifest, cal tendir cap a la remunicipalització del servei i també treballar per a un aprofitament millor de les aigües pluvials.

Els veïns i veïnes també han fet els deures i han après a estalviar i han fet cas de totes les campanyes. És curiós, perquè, al començament, a qui va costar més de convèncer va ser les persones grans, que deixaven anar aigua quan rentaven. Però ara hi ha molta consciència.