Si la comtessa Ermessenda aixequés el cap

Intento imaginar què diria, si aixequés el cap avui, la comtessa Ermessenda de Carcassona (975?-1058). Impulsora de tantes construccions, fundacions i mecenatges —sense anar més lluny, el monestir de Sant Daniel i la catedral de Girona en van ser beneficiaris—, què li semblaria que, mil anys després, l’institut que du el seu nom fos objecte d’una història tan empedrada? Creat el 2014 per absorbir transitòriament una punta d’alumnat, en poc temps es va veure que hauria de tenir continuïtat, de manera que a la seu Cartañà, llogada al Bisbat, el 2017 s’hi va sumar la de Can Prunell, formada per barracons, i la Generalitat va aprovar la inversió per aixecar el nou institut Ermessenda. Des de llavors, però, l’Ajuntament de Girona i el Departament d’Educació no s’han posat d’acord per tirar endavant la construcció —de moment, ni s’ha fet efectiva la cessió del terreny.

A la manca de diligència d’ambdues administracions, s’hi suma, recentment, la polèmica decisió de no renovar el lloguer del Cartañà, unificant l’alumnat a Can Prunell a partir del setembre —sorpresa que provoca la indignació, més que justificada, de les famílies—, i tot plegat argumentat pel grup de Guanyem amb un informe legal que, en ser reclamat, resulta que no existeix. El 13 de febrer, sabem que, finalment, l’Ajuntament i el Departament rectifiquen i es comprometen a mantenir les dues seus perquè, a partir d’una sèrie d’interpretacions del famós informe, elaborat a posteriori, resulta que el que abans no es podia fer, ara sí. Em fa la sensació que el que ha estat fonamental en aquest gir de guió, encara que cap de les dues institucions involucrades ho admeti, han estat les enèrgiques protestes, concentracions, manifestacions, encartellades, reunions i aparicions en mitjans de la comunitat educativa.

És a dir, la clau ha estat la força de la ciutadania treballant en equip, fent-se sentir pacíficament i amb fermesa, davant d’uns interlocutors que, en tot moment, han preferit escudar-se rere els tecnicismes abans que obrir-se des de l’empatia. Joaquim Nadal, en l’article Ermessenda de Carcassona, una dona de govern (2020), escriu: “L’exercici del poder planteja sempre moltes arestes i no és fàcil complaure tothom, però Ermessenda, malgrat la potent emergència dels magnats, va aglutinar-los majoritàriament i els va posar al servei del reforçament dels comtats.” No cal dir que entre els temps de la comtessa i els nostres hi ha hagut canvis immensos, però també hi ha aspectes que romanen, com són la necessitat de prendre decisions que cerquin el benestar de com més gent millor i entendre el govern des de la capacitat d’oferir solucions i millores, en comptes de crear problemes on no n’hi havia —de la construcció del nou centre, el més calent és a l’aigüera i en l’únic que s’ha avançat és a generar una enorme preocupació en centenars de famílies, en crear una disputa entre la Generalitat i l’Ajuntament, i a obrir una nova picabaralla entre els socis de govern municipal.

George Steiner, a Errata, una vida a examen (2018), descriu amb perícia commovedora el gest que dibuixen els llavis d’Ermessenda al sepulcre que li esculpeix Guillem Morei, conservat a la catedral de Girona: “L’escultor va insinuar un somriure incipient. Però somriure potser és una paraula equivocada. És de dintre la pedra esculpida des d’on brilla un secret de llum, de comiat reticent.” Aquest gest recull la intel·ligència i la força de qui, estant tan capacitada per fer-ho, ara no pot posar ordre.