Societat

Octavi Vilà

Bisbe electe de Girona

“És evident que gran part de l’activitat de l’Església s’haurà de basar en els laics”

“El model de fa 20 o 30 anys no tornarà però els preveres que vinguin de fora han de ser conscients que tenim una identitat pròpia”

“L’actuació amb relació als abusos sexuals al llarg dels anys era la de girar full i s’ha comprovat que no va ser una bona reacció”

L’Església podria ser una via d’integració per a molta gentque ha vingut a les nostres terres

Són uns dies de màxima activitat per al bisbe electe de Girona, Octavi Vilà. El fins ara abat de Poblet encara no ha fixat la seva residència a la capital gironina però aquests dies intensifica les reunions i trobades amb els diferents sectors de la diòcesi. Serà ordenat el 21 d’abril i el seu ministeri obrirà una nova etapa al capdavant del Bisbat de Girona.

Feia més de 100 anys que no es nomenava un religiós com a bisbe a Catalunya. El va sorprendre la proposta?
Bastant. Certament no era una cosa que em passés pel cap ni que m’esperés. Va ser bastant sorpresa, sí. I, a més, un xoc!
I quin creu que ha estat el motiu d’aquesta excepcionalitat?
No ho sé. El papa Francesc darrerament ha fet nomenaments diversos de religiosos. Fixi’s, el bisbe de Sant Sebastià és claretià, l’arquebisbe de Pamplona és mercedari, l’arquebisbe d’Oviedo és franciscà, l’arquebisbe de Mèrida, també. El papa deu buscar perfils diversos perquè hi sigui representada tota l’Església, m’imagino.
En la roda de premsa que va fer al monestir de Poblet el dia que es va anunciar el seu nomenament va reconèixer que li havia costat decidir-se. Per què?
Perquè vaig entrar al monestir als 43 anys, amb una vocació monàstica que em va costar una mica de poder tirar endavant. Al cap de poc, quan feia uns deu anys que era al monestir, la comunitat em va elegir abat, que també va ser una acceptació una mica diferent. Sis anys després em van confirmar en el càrrec. I ja em pensava que el recorregut de la meva vida estava marcat per aquesta activitat. I, en sorgir una altra cosa, en certa manera em va desconcertar i va provocar que necessités un temps per pensar-ho, de reflexió.

Abans que vostè hi va haver altres candidats que ho van descartar.

No sé si sabrem mai del cert com han anat exactament les coses. És cert que durant aquests dos anys, que és molt de temps, o pràcticament dos anys i mig, perquè el bisbe Francesc havia presentat la dimissió abans, no sabrem mai si hi ha hagut ternes, si hi ha hagut ternes amb una proposta directa a un candidat que ha acceptat o rebutjat. Potser si algun dia els components de la comissió dels bisbes escriuen les memòries, que no ho crec, potser sabrem la realitat. És un procediment una mica complex i que queda, diguem-ne, una mica opac. I això no facilita gaire les coses.
Què coneix de la diòcesi de Girona?
Fins ara coneixia fonamentalment Solius, que és un monestir que tenim a Santa Cristina d’Aro. I com a turista, evidentment, la ciutat de Girona, Figueres, el Museu Dalí, Empúries... tots aquests llocs més de recorregut turístic. I ara aquests dies estic coneixent intensivament l’organització i molta gent que forma part de l’Església de Girona.
Girona és una diòcesi on els fidels i el gruix del clergat, fins i tot el mateix bisbe Pardo en el seu moment ho havia demanat, han expressat reiteradament que volien un bisbe incardinat al país i format a Catalunya. I s’alegren de la seva elecció, entre altres coses, pel seu compromís amb la cultura, la llengua i el moment que viu el país. Vostè es defineix com a catalanista?
Jo estimo profundament el meu país. Si això és ser catalanista, evidentment ho soc.
I va ser dels pocs eclesiàstics d’alt rang que van anar a veure els presos polítics, tant a Madrid com a Catalunya. Per què ho va fer?
Jo vaig ser elegit abat el 2015 i pensem que el que s’ha anomenat com a procés estava ja en una fase certament una mica avançada. Al cap de molt poques setmanes de la meva elecció com a abat, va ser nomenat president de la Generalitat Carles Puigdemont. Els vaig anar coneixent. També pertanyem més o menys a la mateixa generació, cosa que també fa establir certs lligams. I eren gent coneguda per mi. I, evidentment, en un moment de dificultat crec que s’hi ha d’estar al costat. Això no vol dir compartir totes les seves idees. Sinó una estricta relació personal.
I no calia més compromís o més gestos com el seu per part de l’Església?
Potser algun dia se sabran algunes gestions que l’Església va fer en aquell moment, no soc jo qui les ha d’explicar sinó els seus protagonistes. Es va intentar fer algunes coses, però no van sortir bé. Va ser un moment molt complex però sí que hi va haver algunes iniciatives en certes direccions per buscar solucions.
La seva va ser una vocació tardana. Expliqui’ns una mica la seva història.
Bé, jo vaig incorporar-me al monestir amb 43 anys. En aquell moment es deia que era una vocació tardana. Posteriorment, al meu monestir ha entrat gent amb més edat encara. Jo sempre dic que és una mica la tònica de la societat actual, que grans decisions es retarden cada vegada més. Per exemple, relacions de parella, tenir fills, etcètera. I així veiem com pares i mares són cada vegada també més grans, no? És una mica la tònica social global. Jo havia tingut molta relació amb el monestir de Poblet des de molt petit, ja que el meu pare hi col·laborava. I, sincerament, no se m’havia passat mai pel cap ser monjo. Però l’any 2000 el meu predecessor em va oferir ser secretari de la Germandat, que és una associació de laics vinculada al monestir. Era una associació que, des dels anys quaranta, havia sigut més aviat col·laboradora econòmica. Pensem que els monjos van tornar a Poblet l’any 40. Era un moment de postguerra molt dur i hi havia grans prohoms que ajudaven econòmicament. I nosaltres vam intentar donar-li un sentit més espiritual. Això em va anar endinsant cada vegada més. I en un moment donat va coincidir que la situació laboral m’oferia un nou càrrec i calia decidir si acceptar aquella responsabilitat o no. Trobava una mica una deslleialtat deixar-la al cap de poc temps i això va marcar el moment concret.
I ara, al Bisbat de Girona. No sé si és una parada que vostè s’imaginava.
No. Ha estat una sorpresa total. Tant ho va ser l’elecció d’abat per part de la comunitat com ara ser designat bisbe de Girona pel sant pare. Són dues coses que no entraven en el meu programa mental.
La cerimònia serà el 21 d’abril. Ja sap qui l’ordenarà?
Ho farà l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, metropolità, per tant, de la diòcesi de Girona, arquebisbe de la meva diòcesi d’origen i professor meu a la facultat.
I quin tipus de bisbe vol ser? Com vol que sigui el seu ministeri?
Pensava aquests dies i em rondaven pel cap imatges una mica ideals que un pot tindre de models de bisbes. A l’Església universal hi ha molts exemples i també a l’àmbit català. I a l’Església de Girona crec que hi ha precedents molt significatius. A part dels meus dos predecessors immediats, el bisbe Francesc i el bisbe Carles, crec que el bisbe Jaume Camprodon va ser el gran canvi. Va ser d’aquells bisbes propers a la gent, propers als preveres. I no es pot imitar, perquè les situacions són diverses, però són referents.
Girona és una diòcesi molt gran, amb 380 parròquies en 13 arxiprestats però només 123 capellans. En realitat en actiu, és a dir que tinguin fins a 75 anys i no hagin presentat la renúncia, no arriba a una seixantena. S’està passant, doncs, d’una església clerical d’un capellà a cada parròquia a un sistema de comunitats cristianes amb preveres. S’haurà de comptar més amb els laics davant aquesta falta de capellans?
Crec que és evident que gran part de l’activitat de l’Església s’haurà de basar en els laics. En moltes parròquies m’estic adonant aquests dies que ja s’està fent així, que són equips de laics que porten l’activitat. En àmbits diguem-ne potser una mica administratius, com per exemple l’economia o l’arxiu parroquial.Però també moltes vegades en celebracions de la paraula, en assistència a les famílies quan tenen un difunt al tanatori o d’altres funcions. Perquè és evident que així s’ha de fer, arran del nombre reduït de preveres. També hi ha un nombre elevat de diaques permanents respecte d’altres diòcesis, però és evident que els laics han tenir cada vegada un paper més important.
Com pensa impulsar aquestes noves comunitats cristianes?
A veure, primer de tot cal conèixer en profunditat la diòcesi. Conèixer el que em van explicant els preveres, els arxiprestats, com està cada zona... I a partir d’aquí conèixer també el paper que tenen els laics en cada parròquia i com es pot avançar en la formació integral. Perquè, si un laic ha d’atendre altres persones, ha de tenir uns certs coneixements, a banda dels teològics, perquè sigui capaç, per exemple, en una situació de dificultat d’una persona, aportar-li certa mesura de consol. Per fer-ho cal preparar la gent i cal avançar en aquesta línia.
Entenc, però, que tampoc desisteixen de la incorporació de nous sacerdots a la comunitat?
Evidentment que no. Hi ha alguns seminaristes en aquest moment. És gairebé segur que el nombre de preveres que hi havia fa 20, 30 o 50 anys ja no es podrà assolir mai més. No tan sols aquí, sinó en general, arreu. Això ja serà diferent per sempre. Però, evidentment, cal tenir clar que el paper del prevere és insubstituïble.
Res serà igual però creu que pot ser millor?
S’ha d’intentar millorar la situació actual, és clar. Hem de veure quines fórmules hi ha. Una pot ser buscar preveres d’altres zones del món, d’altres cultures. A vegades ha funcionat. D’altres, no. I s’ha d’anar amb certa cautela. Hem de ser conscients que aquí hi ha una identitat pròpia. Vull dir que els preveres que vinguin aquí n’han de ser conscients, d’aquesta situació. També s’ha d’atendre comunitats d’immigrants, moltes de les quals venen de Sud-amèrica. I això també és una realitat cada vegada més present aquí a Girona i a tot Catalunya, en general. I això són realitats que s’han d’anar abordant.
I quin creu que ha de ser el paper de les dones en les parròquies? Amb un paper secundari però vital a l’Església, creu que han d’agafar més responsabilitats?
Diria, en primer lloc, que en aquest aspecte s’està avançant. Ja sé que dir això sembla que sigui justificar-se. L’altre dia vaig veure un reportatge de la televisió catòlica francesa que parlava de les dones al Vaticà i dels llocs que ocupen de certa responsabilitat, per exemple, en la vida religiosa. I això és molt bo perquè la major part dels religiosos del món són dones. I és evident que han de tenir una presència en un organisme que regula això. He estat gratament sorprès de veure molts dels secretariats que hi ha al Bisbat que estan ocupats per dones. Hi ha un percentatge molt elevat de llocs de responsabilitat. I això és molt important. I entre els laics hi ha, també, un alt grau de dones. L’Església no sé en el futur en quina velocitat o cap a quin sentit avançarà. Si ho veurem o si serà més lent. I és cert que hi ha oposició en alguns sectors. Però el papa Francesc va fent passos cap aquest sentit, alguns dels quals potser no són gaire coneguts per l’opinió pública en general. Va fer un motu proprio, que és la manera que ell té per fer una cosa de manera directa, sense haver de passar gaires filtres, en què instituïa la qualitat i el lectorat per les dones, una cosa que no existia. I això és un pas previ inevitable. Sense ell no podrien arribar altres coses. A part, vinc d’un orde monàstic, el cistercenc, en què monjos i monges formen tots ells un capítol general, un sínode. El Consell de l’Abat General és un òrgan paritari d’abats i abadesses. Per tant, vinc d’una cultura, d’un orde que està molt acostumat a aquesta paritat.
Deia fa un moment que l’Església catalana té una identitat pròpia. Però també és cert que està aflorant una nova generació de sacerdots molt conservadors i allunyats dels aires d’obertura.
A vegades alguns rectors de seminari o alguns bisbes m’ho han manifestat. Potser algunes noves generacions venen ja formades d’altres àmbits, no arriben al seminari, i això imprimeix una certa característica pròpia. Un dels temes importants de l’Església avui dia són els moviments, que sant Joan Pau II va reforçar força, crec que en un bon sentit perquè ell hi veia una gran part del futur de l’Església. Però és un tema que s’ha de tenir sempre present cap a on ens porta i quines dinàmiques genera dins l’Església.
Vostè que és un home de lletres i que estima la cultura del país, l’ús del català és una baula feble en l’Església. Segons un estudi recent, només un 13% dels practicants que habitualment van a missa ho fan en català. Com es pot revertir?
L’Església podria ser, per a molta gent que ha vingut a les nostres terres en els darrers temps, una via d’integració. És veritat que s’han de fer misses en castellà si hi ha una població de parla castellana en llocs concrets. Però també que sigui una mica, a través de la celebració de l’eucaristia, una manera d’integrar-los dins del país.
I com s’impulsa?
Aquesta és una de les idees que tinc al cap, que haurem de mirar com concretar i com fer-ho. La parròquia no pot ser una escola de llengües. I no estem parlant només de llengua, és la mateixa cultura, tot en general. Que la gent se senti integrada. Perquè si no s’integra, o esperem, terceres o quartes generacions, això és molt de temps.
Un dels temes més polèmics dels darrers anys ha estat el dels abusos sexuals. Com ha viscut aquesta polèmica i què opina de la posició de l’Església?
Al monestir de Poblet hi va haver un cas d’abusos sexuals l’estiu del 2021 que encara està en via judicial. En aquell moment vaig perdre la distància respecte al problema i vaig haver de prendre decisions. Com, per exemple, la comunicació de la posició de la comunitat respecte a aquest tema. Aquí, primer de tot, s’ha de tenir present les víctimes i el seu dolor, que no és acotat en el temps, sinó que és un dolor que viuen al llarg de la seva vida, que els marca, que a vegades frustra la seva afectivitat, les seves relacions personals posteriors. I això és un fet molt greu i molt important. Per tant, primer de tot el que s’ha de fer és escoltar les persones i intentar ajudar-les en la mesura del possible. I, d’altra banda, cal posar totes les mesures perquè aquestes situacions no es repeteixin. És cert que no es pot evitar al 100% però s’han de posar tots els mitjans. En aquest sentit, l’actuació de l’Església al llarg dels temps, sobretot fins al pontificat del papa Benet, era una mica de girar full i intentar salvar la situació com es podia. Hem vist que no ha estat una reacció gaire bona. Això ha anat canviant i el papa Francesc encara hi ha insistit més. I aquesta és la línia que s’ha d’adequar. És obvi que també s’ha de tenir misericòrdia pels culpables. Amb qualsevol persona que infringeix una norma, una llei. Però s’ha d’estar molt convençut que fets d’aquesta mena no es poden tornar a repetir. I, sobretot, atendre les persones que ho han patit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.