Societat

Isabel Muntané

Coordinadora del Màster de Gènere i Comunicació de la UAB

“Hi ha pressió estètica als dibuixos animats, a les sèries...”

“La majoria de dones hem de demanar la talla XL, XXL, XXXL o la XXXXL..., i això també és violència contra els nostres cossos”

“Al cinema, per què no pot sortir una persona grassa no fent de persona grassa sinó de protagonista?”

Ens fan creure que els nostres cossos no són vàlids

“La pressió estètica és que no es mostrin cossos diferents. Fixa’t en els maniquís: com són? N’has vist algun que reprodueixi una dona grassa? Quan vas a comprar-te roba, què passa? Que la majoria de dones hem de demanar la talla XL, XXL, XXXL o la XXXXL... Això també és violència contra els nostres cossos!”, defensa Isabel Muntané, periodista feminista que coordina a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) el màster de gènere i comunicació.

La pressió estètica és violència contra les dones, però també contra els homes?
També, però la majoria de persones que reben aquesta pressió són les noies, que acaben amb trastorns de la conducta alimentària per aconseguir tenir un cos impossible. Un cos molt prim, ratllant l’anorèxia, i que és el que la societat patriarcal diu que hem de tenir. Llavors, què fan les noies? Deixen de menjar per aprimar-se. Els nois, en general, què fan? Van al gimnàs per muscular-se.
Què és la pressió estètica?
Aquesta societat no accepta que els cossos siguin diferents, només hi ha un model de cos: una persona prima, jove, blanca... en el cas de les noies, ratllant l’anorèxia, cosa que ja implica un problema greu de salut. Ho veiem a la publicitat: les noies totes fan cara de malaltisses, amb ulleres. I què passa? Que les persones grasses no estan ben vistes ni són acceptades i, a més a més, se les culpa d’estar grasses. “Tu estàs grassa perquè vols estar-ho”, et ve a dir la societat.
Quan va morir l’actriu Itziar Castro molts comentaris a les xarxes la culpaven a ella de la seva mort.
“S’ha matat”, van arribar a dir a les xarxes. Com que estava grassa la culpaven a ella. I no és veritat: perquè una persona grassa ho pot ser no perquè mengi molt o no vagi al gimnàs, sinó per una qüestió genètica. El que passa és que la societat no accepta la diferència, no accepta cossos diferents, orientacions sexuals diferents, colors de pell diferents, les diversitats funcionals (si vas amb cadira de rodes, per exemple)... Si tu ets molt grassa pot ser que vagis al teatre i no puguis ni seure a la cadira perquè no t’hi cap el cul. Qui diu al teatre diu en un bar o a l’autobús. Tot això és discriminatori i limita la vida social de les persones que no encaixen en el model.
El model que la societat accepta és el que es perpetua als mitjans de comunicació.
Nosaltres, al màster, el que fem és trencar aquests discursos discriminatoris. Intentem canviar els imaginaris i diem que la diversitat és un element de riquesa, que com més diversa és la societat, més rica, al contrari del que normalment apareix als mitjans de comunicació. Entenem que des dels feminismes hem de canviar el discurs. Crec que els mitjans de comunicació haurien de ser capdavanters en aquest canvi d’imaginari i mostrar la diferència de cossos des d’aquesta diversitat que aporta riquesa i sense l’estigma que ara s’imposa sobre un cos gras. Quan parlem de mitjans també ens referim a la publicitat, i a l’audiovisual. Per què al cinema no pot sortir una protagonista grassa que sigui l’heroïna sense necessitat d’estar marcada pel fet de ser grassa? O que en una sèrie romàntica sigui la dona objecte de desig i d’amor?
Considerem que les guapes són les primes. Per què?
Perquè tots els mitjans de comunicació, la publicitat, el cinema, els dibuixos animats, les sèries de televisió, la literatura... ens mostren que la dona bonica és prima. Però, és clar, la vida real no és així: aquesta dona que se’ns mostra com a referent no existeix! Quantes dones veus pel carrer que són igual que les models de Zara? No n’hi ha! I si n’hi ha estan ratllant l’anorèxia. Per això crec que els mitjans poden fer molta feina per canviar aquests imaginaris, i a poc a poc es va fent. En els últims anys, des del màster, hem comprovat com els mitjans, les empreses i les institucions reclamen professionals formades en gènere. Moltes de les nostres alumnes estan treballant com a professionals de la comunicació aportant aquesta mirada, que és un valor afegit. Els mitjans cada cop valoren més aquesta perspectiva i en molts espais oficials ja és un requisit imprescindible.
S’ha dit que en la pandèmia moltes noies van acabar amb depressió a causa d’Instagram.
Les xarxes socials són la principal font d’informació de la gent jove i això ho hauríem de tenir més en compte. Les xarxes perpetuen aquests imaginaris sexistes i patriarcals encara que sigui falsejant la realitat. Si tu estàs tancada a casa i l’únic que reps són imatges d’aquestes noies tan primes, tan blanques, tan perfectes..., acabes emmirallant-t’hi i fent tot el que calgui per ser com elles. Són els teus referents. I a certes edats això és molt perillós, perquè en l’adolescència t’estàs formant i l’opinió que surt a les xarxes compta molt. Ara, hem de pensar que la pressió estètica i l’estigma sobre els cossos grassos ja comença en la primera infància, amb els dibuixos animats i amb els llibres de text. Has vist alguna persona grassa il·lustrant un llibre de text i que no sigui per parlar de persones grasses i malalties? A les classes de biologia, quins cossos s’ensenyen? Tot això també et fa pensar que les persones grasses no existeixen i, per descomptat, que no són el model a seguir.
Això afecta totes les edats?
Més les joves, però afecta a totes. Qui no ha fet dieta? Qui no es mira al mirall i es troba lletja? I això per què? Perquè ens fan creure que els nostres cossos no són vàlids. I la invisibilitat de les dones madures? Fixa’t en els informatius de televisió: hi podem veure homes de més de 60 anys però no dones d’aquesta edat. El patriarcat ens diu, i els mitjans ho perpetuen, que un home gran, amb cabells blancs, ens aporta coneixement, experiència. Molt bé, però i les dones grans i amb cabells blancs? Elles, darrere la càmera. Les dones amb cabells blancs i arrugues no agraden. Fora del mercat! Les noies joves només veuen noies joves a la televisió; fer-se gran, si ets dona, és una cosa dolenta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.