Una depuradora a mitges
El Maresme exigeix la construcció immediata del sistema per reomplir amb aigua regenerada un riu Tordera al límit
El perill de salinització dels aqüífers en un escenari de sequera extrema i persistent fa que el factor temps condicioni l’actuació
La comarca del Maresme ha dit prou a la demora en la construcció del sistema que ha de permetre abocar aigua regenerada per reomplir els aqüífers de la Tordera. Ja no valen excuses per recuperar un riu sobreexplotat i que afronta al límit una sequera extrema que persisteix. El tractament terciari previst a l’estació depuradora d’aigües residuals de l’Alt Maresme (EDAR), que gestiona el Consell Comarcal, ja constava en els plànols de la instal·lació que es va posar en marxa el 2012, però els problemes econòmics que arrossegava llavors l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) van obligar a retallar les actuacions considerades no imprescindibles per al funcionament de l’equipament, que també incloïa un centre d’interpretació del cicle de l’aigua. En total, nou milions que es van deixar d’invertir en la que va ser considerada l’última gran depuradora de Catalunya. La planta actualment dona servei a cinc municipis, una població global de 250.000 habitants que s’enfila molt per damunt durant la temporada d’estiu amb l’arribada dels turistes. La depuradora, cada dia i un cop tractats, llença al mar vint milions de litres d’aigua que es podrien recuperar. “En una situació com l’actual fa mal veure com es desaprofita un bé tan preuat com aquest quan se’n podria estar traient un profit molt valuós per al territori”, es lamenta el president del Consell Comarcal del Maresme, Francesc Alemany, que afegeix que s’estan abocant al mar “entre 25 i 26 hm³ d’aigua diàriament quan la dessaladora de Blanes a ple rendiment ara mateix tan sols produeix 20 hm³ al dia”.
El govern de l’ens supramunicipal, d’ERC i Junts, però, ja ha aprovat l’emergència per agilitar al màxim les obres de construcció del terciari que comportarien la canalització de l’aigua des de l’EDAR fins al riu Tordera i un tractament posterior abans d’abocar-la al riu. “Hem reclamat a l’ACA la tramitació d’emergència que permetria agilitzar els expedients d’aprovació i contractació de totes les obres i actuacions prioritàries”, assenyala el president, que afegeix que confia que la resposta de l’administració sigui positiva. “El 60% del consum d’aigua de la zona prové del riu Tordera, que, a més, ha de donar resposta a la demanda de sectors com l’industrial i l’agrari, amb el perill real de la salinització dels aqüífers per la seva explotació”, assenyala, i recorda que durant la sequera del 2008, que va portar a la construcció de la dessaladora de Blanes, alguns dels pous més propers al delta ja es van haver de tancar perquè l’aigua marina els havia inutilitzat per al consum. Ara n’hi ha dos que estan al límit, segons Francesc Alemany. “És de vital importància garantir també el futur del sector agrícola, en especial d’horta i un dels més importants de Catalunya”, constata el president comarcal.
El resultat de la inacció
“Les depuradores de Blanes i Tordera ja estan abocat aigua regenerada al riu Tordera, però amb uns cabals molt baixos que no compensen la sobreexplotació que pateix”, assenyala el conseller comarcal d’Acció Climàtica, Lluís Farrerons. Segons les previsions, l’obra té un cost de 12,5 milions d’euros i una durada d’uns vuit mesos. “L’actuació també demana uns tractaments específics per poder injectar l’aigua depurada a l’aqüífer amb totes les garanties”, precisa. En aquest sentit, el conseller comarcal explica que s’han estudiat dos sistemes d’injecció: el terciari tou, que aboca l’aigua a la llera i es va filtrant fins a arribar a l’aqüífer, o a través de pous amb osmosis inversa que s’injecta posteriorment. “Aquesta és la millor opció perquè injectes aigua amb una major qualitat, però també costa uns 4,5 milions més que s’haurien d’afegir al pressupost previst i també trigaria més a fer-se. En el context actual de sequera el que mana és la resposta ràpida”, assenyala Farrerons, que no s’estalvia crítiques “a la deixadesa política, que durant massa anys no s’ha preocupat d’afrontar l’obra”. “Ara ens agafa amb presses i el que plantegem a l’ACA és canalitzar l’aigua des de la depuradora i seguint el traçat de l’autopista que ja es va preveure al seu moment fins al millor punt del riu on abocar-la”, especifica el responsable d’Acció Climàtica, que afegeix que es pensa en “una solució estructural i duradora que aturaria la progressió de la frontera salina del riu”. Des del Consell Comarcal es tem que davant les eleccions al Parlament el procés per fer realitat el projecte es dilati o s’acabi aturant novament. “Confiem que se’ns respongui molt aviat, perquè el consens polític davant la urgència és unànime”, afirma, però assegura que “la paciència del territori també té un límit”.
Una instal·lació difícil d’ubicar
La construcció de l’EDAR de l’Alt Maresme no va ser un camí fàcil. La implicació i consens de tots els municipis afectats, l’elevat cost d’unes instal·lacions pioneres al seu moment i, sobretot, la seva ubicació definitiva van obligar a superar un cúmul d’entrebancs i a allargar en el temps un equipament prioritari pel que feia al sanejament de les aigües residuals urbanes i, en especial, per garantir el bon estat de les platges d’una zona eminentment turística. El projecte inicial data de principis dels anys noranta i ja preveia construir les instal·lacions a l’antiga pedrera de Montpalau, però s’havia guardat en un calaix per les dificultats tècniques de bombar l’aigua bruta muntanya amunt i per l’elevat cost de les obres. No seria fins a principis dels 2000 quan l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) desencallaria l’EDAR però en un altre lloc. Pretenia construir la planta en uns terrenys a tocar de la platja, entre Pineda i Santa Susanna, amb l’argument que “resulta millor des d’un punt de vista mediambiental i de costos i permetrà una millor distribució de les aigües regenerades en el moment que hi hagi demandes de reutilització per part dels usuaris”. La resposta del territori va ser el rebuig polític i social, que, fins i tot, va dur la ciutadania a tallar la línia del tren com a protesta. L’ACA va acabar fent un pas enrere. El consens definitiu, gràcies també als canvis polítics a les urnes, no es va resoldre fins al 2007, quan hi va haver entesa al territori per fer l’EDAR en el lloc inicial. El projecte, amb un cost de 52 milions d’euros –dels quals 14,4 eren dels fons europeus–, ja incloïa el reaprofitament de les aigües que, finalment, es va haver d’aparcar per falta de pressupost. L’EDAR va entrar en funcionament el 2012.
